La natura amb uns altres ulls

Neus Iborra

Els bestiaris medievals contenen dades d’història natural convenientment adaptades amb elements llegendaris o imaginaris al servei de la seva funció didàctica i moralitzadora. Com diu Xavier Bellés, responsable de l’adaptació del Bestiari català, “us proposem llegir el vell Bestiari medieval amb ulls nous, i tal vegada, esperem, meravellar-vos”

Orenetes del Bestiari català manuscrit 310 de la Biblioteca de Catalunya. Es pot veure el niu de la dreta, els pollets cecs i l’oreneta mare que ve amb la planta remeiera al bec.

Els bestiaris medievals contenen dades d’història natural convenientment adaptades amb elements llegendaris o imaginaris al servei de la seva funció didàctica i moralitzadora. Les lliçons morals s’incloïen amb paral·lelismes, majoritàriament religiosos, entre l’animal i l’home, i constituïen la part més important dels textos, atès que en les il·lustracions d’alguns manuscrits es fa més èmfasi en el detall de la història que s’explica que no pas en el de la fisonomia de l’animal. Les il·lustracions no només eren una mostra de delicadesa i d’art refinat i, per tant, de poder social, sinó que formen un conjunt d’elements imprescindibles per a l’època.

Les lliçons morals que trobem són majoritàriament religioses, però normalment fan referència als bons i mals comportaments dels animals en comparació amb el que ha de fer o no l’home per tal de fer el bé. La formiga és un animal excepcional pels seus esforços estiuencs i la saviesa demostrada amb el saber guardar els bons fruits que ha obtingut. L’abella, una criatura molt sàvia, que sap quines flors són bones per a fer el seu fruit i quines el malmetrien. A partir d’aquests petits animalons, l’home hauria de saber prendre’n exemple i, d’aquesta manera, aprendre a ser curosos com les formigues i no negligents, així com també saber distingir les virtuts dels vicis com les abelles. Però de la mateixa manera que existeixen animals guiats per Déu, existeixen també aquells guiats pel diable, com són la mona o el tigre. La mona imita totes les coses, i “podem comparar-la a tots aquells que pequen alegrement, car ells imiten el diable, que fou aquell que primer pecà. Encara, hi ha gent que si veuen fer usura, tot prest la volen fer ells”. El tigre “quan sent que el caçador s’emporta les seves cries, corre al darrera d’ell i de seguida l’hauria atrapat, però com que troba els miralls [que el caçador ha col·locat], s’atura per mirar-se als miralls i no segueix el caçador”. D’aquesta manera aquest animal “representa una mena d’homes normals, que no tenen molta força, i que el diable, que és caçador i lladre d’ànimes, els ha pres l’ànima per algun pecat mortal, per supèrbia, o per vanaglòria, o per avarícia, o per enveja, o per moltes altres coses amb les quals ell pren l’ànima quan sap que estan en situació dolenta”.

Una altra característica d’aquest textos, que ens acosta a la creació d’aquest vincle directe amb la societat medieval, són precisament les ja esmentades il·lustracions. La primera impressió que el lector contemporani s’enduu si fulleja un bestiari és que aquell que ho havia dibuixat tenia molta imaginació, però, és clar, hem de tenir en compte que molts il·lustradors no havien vist mai els animals que dibuixaven, animals que avui en dia podem veure només en un clic a l’ordinador o anant a fer una visita al zoològic. No només es basaven en descripcions reinterpretades i reelaborades diverses vegades, sinó també poc específiques i, en alguns casos, amb poques explicacions sobre els trets que caracteritzaven la fisonomia de l’animal. Així doncs, plantegem-nos què dibuixaríem nosaltres mateixos amb una descripció com “un gran ocell amb ales, però que no pot volar, que té els peus com els d’un camell” (Bestiari d’Oxford) o “una àliga amb potes de camell” (en versions més antigues). L’èmfasi no es posa en la fidelitat de les representacions dels animals. El que és important és el símbol i no la forma, i és que la majoria dels bestiaris no són representacions d’història natural. Es tracta, per tant, d’una descripció poc científica, evidentment, però si la llegim amb una altra perspectiva veurem que és vàlida perquè, certament, l’estruç és un ocell que té ales però no vola, que els seus peus tenen dos dits cadascun i estan adaptats a córrer per les estepes, i que és veritat que recorden vagament les potes d’un camell. Amb relació a això, els animals més exòtics són els que resulten més dissortats en els retrats, com és el cas del cocodril, “un quadrúpede amb espines al llom i amb urpes i dents poderoses i la pell molt dura”, que presenta poques indicacions morfològiques en el text. Diferents estrats socials van sentir-se fascinats per les bèsties exòtiques, sobretot la noblesa, ja que aquests animals proporcionaven prestigi social i eren símbol de poder i puixança. El rei Pere el Cerimoniós, que va ser un dels més aficionats al bestiar exòtic, va tenir lleons al palau de Perpinyà, i el seu fill Joan I va ampliar la col·lecció amb óssos i camells.

Escena de l’eriçó del Bestiari català manuscrit 310 de la Biblioteca de Catalunya, que descriu el transport de grans de raïm clavats a les seves espines.

Hi ha fins a sis exemplars de bestiaris catalans d’entre els segles XIV i XV que han arribat a l’actualitat. El Manuscrit 75, conservat a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, és un text complet i una versió catalana molt fidel del més important dels models italians, el Bestiario toscano. Molt semblant és el Manuscrit 87 de la Biblioteca de Catalunya que, encara que segueix també el Bestiario toscano, presenta nombroses variants que fan referència, sobretot, a la part de la moralització, molt més àmplia i més detallada en els exemples, molts dels quals són originals de la versió catalana. Saverio Panunzio féu la transcripció literal d’aquests dos manuscrits en Bestiaris, dos volums publicats per l’Editorial Barcino el 1963 i el 1964. A partir d’aquest excel·lent treball i de les acurades notes de Panunzio, Xavier Bellés s’ha ocupat de fer una versió en català modern del Manuscrit 75 amb una interessantíssima introducció, en una monografia titulada Bestiari. Bestiari català, publicada dins la col·lecció de monografies de Mètode, la revista de difusió de la investigació i de la ciència en català de la Universitat de València.

Ara és una bona oportunitat per aprofitar aquestes edicions que posen a nostra disposició el Bestiari català, en versió original i en llenguatge actual, i recuperar la funció medieval de la fauna i la natura. D’aquesta manera, Xavier Bellés extreu de la cita de Gustav Meyrink, mestre en narrativa fantàstica, la reflexió que aquest Bestiari “val la pena llegir-lo així, imaginant-nos que l’escoltem a la foscor d’una església romànica de la veu del predicador, i així capir la sensació que devia sentir l’home medieval quan escoltava aquestes mateixes paraules, i tal vegada meravellar-nos”, aprenent a veure les formes velles amb ulls nous, enlloc de mirar, com havia fet sempre, les formes noves amb ulls vells.

 

Bestiaris. A cura de Saverio Panunzio. Barcelona: Editorial Barcino, 1963-1964, 2 vol (Col·lecció A; Els Nostres Clàssics; 91 i 92).

Bestiari. Bestiari català. Introducció i adaptació de Xavier Bellés. València: Mètode, 2010. (Monografies Mètode; 4)

One RESPONSES TO “La natura amb uns altres ulls

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: