Posts Tagged ‘Bernat Metge’

Ja tenim els guanyadors del sorteig d’El somni!

dimarts 17 abril 2012 15:57
Escrit per admin

En el News del passat mes de març us vam proposar un petit joc sobre el llibre d’El somni de Bernat Metge. Si llegíeu un fragment del llibre i responíeu 3 preguntes, podíeu guanyar un dels 5 exemplars d’El somni que sortejàvem.

Aquestes eren les respostes correctes:

1/ Com es diu el riu on les ànimes han de beure aigua?
El riu on les ànimes han de beure aigua s’anomena Lete.

2/ Qui porta les ànimes en barca?
És Caront qui porta les ànimes en barca.

3/ Què fa el jutge Minos després d’haver fet confessar les ànimes?
El jutge Minos, després d’haver fet confessar les ànimes, examina els seus pecats, i després les remet a Radamant.

Més de 90 amics heu participat en el concurs, i els 5 afortunats han estat:

Isabel Rico García
Susi Fàbregas i Puntí
Carolina Coll Marquès
Alexandre Narbona Giner
Núria Maynou Gil

Enhorabona als guanyadors!

Llibre Tercer [descripció de l'Infern]

dijous 22 març 2012 12:26
Escrit per admin

Bernat Metge Any 2012, Editorial Barcino

—Si no m’enganyo, vós m’heu dit que heu entrat a l’infern, i no tan sols una vegada, sinó dues. Us prego que em digueu, si no us és enutjós, què és l’infern, perquè tinc un gran desig de saber-ho.
—Tu —digué Orfeu— em forces a recordar coses que em resulten molt desagradables; però, ja que ho vols, que sigui així com em demanes. Al cim d’una muntanya boscosa, sobre el mar, hi ha una gran cova que deixa veure un camí ample. L’entrada no és ni del tot clara ni del tot fosca, i més enllà hom troba un gran espai que podria encabir tota la humanitat. Entrar-hi no costa gaire, però sortir-ne és impossible sinó als qui Déu ordena sortir, tal com sentiràs més endavant. Dins d’una cavitat hi ha un riu que s’anomena Lete, i les ànimes que entren en aquest lloc han de beure de les seves aigües, i així que n’han begut ho obliden tot. I passat aquest riu, hom en troba un altre, que es diu Cocit i flueix molt lentament, a la riba del qual hi ha voltors, mussols, corbs i molts altres ocells que xisclen esgarrifosament, i Fam, Confusió, Tenebres, Por, Angoixa, Discòrdia, Dolor, Plor, Mancança, Patiment, Planys, Sospirs, Malaltia, Somnis vans, Vellesa, Mort i moltes altres coses monstruoses.

»En una part separada de l’infern hi ha un lloc molt tenebrós, amb una calitja espessa, d’on neix un riu anomenat Aqueront, i aquest riu s’eixampla i fa un estany, l’Estix. L’un i l’altre són guardats per Caront, que és molt vell, té els cabells blancs, llargs i despentinats, els ulls encesos, i es cobreix amb un mantell molt brut i esparracat. Caront fa pujar les ànimes per força en una petita barca i les porta a l’altra riba, mentre crida: «Passeu, ànimes, a les tenebres infernals, on patireu un fred i una calor infinits, i no tingueu l’esperança de veure mai més el cel.» I amb prou feines n’ha passat una barcada, que ja la deixa a la riba entre tota la brutícia, i tot seguit torna a l’altra riba, i no cessa mai de fer aquests viatges. Prop de la riba on deixa les ànimes hi ha una caverna molt gran, la porta de la qual guarda Cèrber, que té tres caps de gos, i amb molts lladrucs espanta, turmenta i devora tot allò que se li posa al davant.

»I aquí hom comença a entrar a l’infern, en el qual hi ha diverses cambres separades les unes de les altres. A la primera hi ha les ànimes dels infants, i de totes les persones en general que no han rebut el baptisme, posat que hagin viscut virtuosament al món. No pateixen cap pena, només una tristor molt gran de saber que no poden salvar-se ni esperar la salvació. Aquí hi ha els filòsofs i poetes pagans, els bons cavallers i també aquells qui s’han dedicat a les arts i les han divulgades amb gran benefici de moltes persones del món, entre els quals hi som Tirèsies i jo. I d’aquesta cambra no en podem sortir mai, excepte quan Déu ho ordena, i després hi tornem. De totes maneres, has de saber que els condemnats a l’infern, quan en surten, simplement canvien de lloc, no pas de pena: la pena els acompanya sempre. Tanmateix, no et pensis que als sants pares jueus se’ls va sotmetre a aquesta llei, perquè després de la passió d’aquell home i Déu veritable que tu adores, Ell els va venir a buscar a aquesta primera cambra on som Tirèsies i jo, i després d’haver-ne sortit ja no hi han tornat mai.

»En una altra cambra s’hi està Minos, jutge terrible i molt cruel, el qual, després d’haver fet confessar a les ànimes, examina els seus pecats. Després les remet a Radamant, que s’està en una altra cambra, i ell jutja les ànimes i, segons els crims i delictes comesos, els dóna la sentència que es mereixen. I tot seguit, ràpides com fletxes, les ànimes parteixen volant d’allà i van al lloc on els toca complir la condemna.

»A la sortida d’aquesta cambra hom hi troba un camí molt tortuós, a través del qual es passa per sota del gran palau de Plutó, el rei infernal suprem, i s’arriba als inferns més pregons i terribles. Primer hi ha una gran ciutat envoltada de tres murs molt alts i un riu de foc que s’anomena Flegetont. I allà s’alça un gran portal, amb unes columnes fetes de diamant, i sobre aquestes columnes hi ha una torre de ferro molt alta, davant de la qual seu Tisífone, amb un vestit sangonós. Ella, amb les seves germanes —aquelles que t’he dit abans, amb serps que els pengen del cap i els cauen com si fossin cabells—, vetlla sempre i colpeja les ànimes sense compassió. I junt amb Èac, jutge inclement, executen la sentència que Radamant ha donat a les ànimes: aquí són punides pels seus pecats particulars, segons els crims perpetrats en vida.

»A l’entrada d’aquesta ciutat hi ha Megera, que és despietada i terrible, i que dóna a les ànimes el càstig degut. Els orgullosos són llançats al lloc més pregon que hi ha, i allí són torturats, entre molt gel i brutícia que els cobreix tot el cos excepte les cares, de les quals els surten unes flames espesses. Els luxuriosos són turmentats per voltors que contínuament se’ls mengen els fetges immortals, i els fetges, quan ja han estat menjats i destruïts gairebé del tot, tornen a renéixer; i els rodegen molts porcs, bruts i molt pudents, que els llepen les boques i les cuixes. Els avariciosos i aquells qui han maltractat els pares, germans i servidors, els qui no han volgut compartir les riqueses amb els parents i amics i els qui han participat en guerres injustes i han enganyat els seus senyors, tenen davant seu tot de viandes exquisidament preparades, i Megera, asseguda en un llit solemnement arranjat, els prohibeix amb severitat que provin aquell menjar amb què ells voldrien atipar-se; i després els fa beure en uns grans recipients or fos i bullent, que tot seguit els surt de la part més baixa del cos. Els golosos es mengen els seus propis membres amb avidesa, després regurgiten tot allò que han menjat i tot seguit s’ho tornen a menjar. Els iracunds corren amunt i avall com si fossin rabiosos, i es colpegen a si mateixos o ataquen els qui hi ha al seu voltant. Els envejosos llancen un verí molt pudent per la boca i després se’l tornen a beure, i estan molt magres i descolorits, amb els ulls grocs i plorosos. Els peresosos seuen en cadires plenes de claus molt llargs i gruixuts, al voltant dels quals hi ha un gran foc que els fa moure contínuament, i la neu i una gran tempesta d’aigua gelada i de vent els bat contra el rostre.

»A més a més, alguns fan rodar sense parar, amb el cap, roques molt grosses, perquè en vida van revelar secrets i van enganyar, robar i matar aquells qui havien confiat en ells. Altres són portats amunt i avall en unes grans rodes i pugen i baixen constantment, per haver estat ambiciosos. Altres jeuen sota roques enormes que els aixafen de mala manera, mentre criden amb veu forta:

«Apreneu a fer justícia i a no menysprear Déu.

» Aquí hi ha també els qui van trair la pàtria i la van subjugar a tirans, o els qui van promulgar i derogar lleis, ordenances i estatuts indegudament i per obtenir-ne beneficis pecuniaris, i els qui van jeure carnalment amb les seves filles i cosines. Altres passen el temps abocant aigua en uns recipients sense fons, volent-los omplir, però treballen en va, i aquests són els qui van desitjar la mort d’un altre, encara que no es complís el seu desig. Altres corren i criden contínuament, embogits, perquè per realitzar els seus folls anhels van matar els seus fills. Altres són cecs i no tenen ulls, i davant seu tenen taules elegantment parades i plenes de menges suculentes, però llavors vénen les harpies, que són ocells amb cara de donzella i peus de gall, i se’ls enduen els aliments, i després els embruten les taules, perquè en vida van encegar i maltractar llurs fills per complaure les seves esposes, madrastres d’aquests fills.

Etiquetes: ,

Tenim un llibre d’El somni per a tu!

dijous 22 març 2012 12:18
Escrit per admin

Participa en un petit joc que et proposem i guanya un dels 5 llibres d’El somni de Bernat Metge que sortegem. Llegeix aquest fragment d’El somni i contesta a aquestes 3 preguntes:

1- Com es diu el riu on les ànimes han de beure aigua?
2- Qui porta les ànimes en barca?
3- Què fa el jutge Minos després d’haver fet confessar les ànimes?

Envia’ns les teves respostes a participa@editorialbarcino.cat, tens temps fins al dijous 5 d’abril.

Etiquetes: ,

Un exercici de mediació

dijous 22 març 2012 11:49
Escrit per admin

Alba Dedeu
Responsable de la versió al català modern d’El somni de Bernat Metge

Quan s’adapta, com he fet jo amb El somni, un text medieval per a uns lectors d’avui, es pot dir que qui adapta el text s’enfronta al mateix compromís entre fidelitat a l’original i “apropament” a la llengua i la cultura dels lectors al qual s’enfronta un traductor, però una mica modificat. Primer de tot, la persona que adapta el text ha de tenir molt clar per a qui és, exactament, que l’adapta. És per a un públic “modern” però familiaritzat amb la cultura i el vocabulari d’aquella època? En aquest cas l’adaptació haurà de ser molt poca, i el resultat serà un text adaptat molt fidel a l’original. I si l’adaptació és per a un públic infantil o juvenil, que potser llegeix un text medieval per primera vegada? Aleshores haurà de ser més exhaustiva; en resultarà un text menys fidel, i s’haurà perdut més d’informació, però aquesta pèrdua de fidelitat i d’informació són mals necessaris per apropar el text a uns lectors primerencs que d’una altra manera no hi haurien tingut accés.

Si l’objectiu, com en el meu cas, era adaptar El somni per a un públic més ampli, els dos extrems esmentats no eren vàlids, i calia trobar un equilibri entre fidelitat i “apropament” més personal i, per tant, més arriscat i difícil. A banda d’això, per a mi també era molt important respectar al màxim la prosa i l’estil de Metge. A diferència d’altres obres de la seva època, El somni té una fluïdesa i una claredat extraordinàries; la meva tasca havia de consistir a preservar-les, doncs, modificant el text mínimament, només per facilitar-ne la comprensió. Pel que fa al vocabulari, he mantingut alguns termes en desús que, en la meva opinió, un lector d’avui pot arribar a comprendre o intuir-ne el significat fàcilment, o en última instància, ajudar-se d’un diccionari (quan es tracta, per exemple, de peces de roba o de substàncies cosmètiques o medicinals que avui ja no utilitzem, i per a les quals no es podia trobar un sinònim “modern”). En el cas de personatges i esdeveniments històrics, als quals Metge al•ludia sense massa explicacions assumint que els seus lectors hi estaven tan familiaritzats com ell, vaig decidir fer alguns aclariments molt breus en el text, i acabar de resumir-los a part, al final de la introducció, comptant que per a la majoria de lectors actuals d’El somni n’hi hauria prou d’ubicar els personatges i els fets esmentats sense estendre-s’hi massa, i que si algun lector hi tenia més interès podia investigar pel seu compte.

Exceptuant aquests detalls, vaig veure des del principi que El somni, tal com l’havia escrit Metge a finals del segle XIV, tenia tota la gràcia i la vivesa que calia per seduir els lectors d’ara, i que la meva tasca havia de ser mínima i meticulosa, i centrar-se a fer descobrir totes les virtuts que ja posseeix el text original a aquells lectors que, d’entrada, potser pensen que El somni és una obra massa allunyada del seu temps i el seu món perquè els temes que tracta i la manera com està escrita els puguin interessar. En general, el mateix estil de Metge i la seva amenitat em facilitaven la feina i la feien molt agradable, però també la vaig haver de revisar constantment; per una banda, per no interpretar amb massa llibertat alguns passatges una mica més “obscurs”, i per l’altra, per comprovar que la meva pròpia veu com a escriptora no s’infiltrava excessivament en l’adaptació. És clar que inevitablement hi ha un rastre de mi en el text adaptat, de la mateixa manera que en qualsevol traducció s’hi poden notar indicis del traductor, per molt que provi de ser absolutament respectuós amb l’autor i d’invisibilitzar-se ell mateix. Pot ser que aquesta tendència sigui encara més forta quan la traductora és també escriptora; en qualsevol cas, jo he procurat limitar la meva intrusió en El somni i mantenir-me en un discret segon pla. Alguna vegada m’he imaginat que la meva feina d’adaptadora era similar a la intenció d’aquest personatge amable que, de vegades, ens trobem en un grup de gent que parla, la persona tímida i poc parladora que sembla dedicada exclusivament a construir l’harmonia i la comprensió, participant a la conversa tan sols per llimar les asprors i suavitzar les tensions entre aquells que, perquè són molt diferents entre si, poden tenir dificultats per congeniar, però que una vegada s’arriben a conèixer a fons poden ser grans amics. Espero, doncs, haver estat una mediadora útil, i que la meva feina hagi servit per facilitar el diàleg entre un escriptor i uns lectors que, tot i separats per tants segles i dues cultures essencialment diferents, estic segura que són capaços d’entendre’s i connectar a la perfecció.

Amics d’Els Clàssics celebra el primer aniversari

dijous 3 novembre 2011 11:08
Escrit per Amics d'Els Clàssics

Miquel Pujadó, Francesc Ribera “Titot” i Lídia Pujol adaptaran textos de Guillem de Berguedà i Ausiàs March, entre altres autors medievals

Avui mateix, a les nou de la nit, a la Biblioteca de Catalunya

Editorial Barcino celebrarà el primer aniversari d’Amics d’Els Clàssics amb una vetllada de conversa, música i literatura que tindrà lloc dijous vinent, 3 de novembre, a la Biblioteca de Catalunya.

La plataforma Amics d’Els Clàssics, en el seu primer any d’existència, ha aconseguit 5.000 seguidors, provinents de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i de diversos llocs del món. Ha realitzat nombrosos actes de presentació arreu del territori,  trobades on professors, estudiants, poetes i escriptors, intel·lectuals, actors i cantants o, simplement, amants de la literatura, han pogut compartir emocions, experiències i una mirada diferent al món dels clàssics medievals. Ha posat en marxa diverses iniciatives a la xarxa com un Facebook, un bloc i, darrerament, un Facebook específic d’Ausiàs March, on els Amics han pogut expressar la seva opinió i aprofundir en el coneixement dels clàssics. El grup ha promogut, així mateix, la creació d’una xarxa de Llibreries Amigues d’Els Clàssics i ha editat un passatemps dedicat als nostres autors medievals. (més…)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...