Bernat Metge Any 2012, Editorial Barcino

—Si no m’enganyo, vós m’heu dit que heu entrat a l’infern, i no tan sols una vegada, sinó dues. Us prego que em digueu, si no us és enutjós, què és l’infern, perquè tinc un gran desig de saber-ho.
—Tu —digué Orfeu— em forces a recordar coses que em resulten molt desagradables; però, ja que ho vols, que sigui així com em demanes. Al cim d’una muntanya boscosa, sobre el mar, hi ha una gran cova que deixa veure un camí ample. L’entrada no és ni del tot clara ni del tot fosca, i més enllà hom troba un gran espai que podria encabir tota la humanitat. Entrar-hi no costa gaire, però sortir-ne és impossible sinó als qui Déu ordena sortir, tal com sentiràs més endavant. Dins d’una cavitat hi ha un riu que s’anomena Lete, i les ànimes que entren en aquest lloc han de beure de les seves aigües, i així que n’han begut ho obliden tot. I passat aquest riu, hom en troba un altre, que es diu Cocit i flueix molt lentament, a la riba del qual hi ha voltors, mussols, corbs i molts altres ocells que xisclen esgarrifosament, i Fam, Confusió, Tenebres, Por, Angoixa, Discòrdia, Dolor, Plor, Mancança, Patiment, Planys, Sospirs, Malaltia, Somnis vans, Vellesa, Mort i moltes altres coses monstruoses.

»En una part separada de l’infern hi ha un lloc molt tenebrós, amb una calitja espessa, d’on neix un riu anomenat Aqueront, i aquest riu s’eixampla i fa un estany, l’Estix. L’un i l’altre són guardats per Caront, que és molt vell, té els cabells blancs, llargs i despentinats, els ulls encesos, i es cobreix amb un mantell molt brut i esparracat. Caront fa pujar les ànimes per força en una petita barca i les porta a l’altra riba, mentre crida: «Passeu, ànimes, a les tenebres infernals, on patireu un fred i una calor infinits, i no tingueu l’esperança de veure mai més el cel.» I amb prou feines n’ha passat una barcada, que ja la deixa a la riba entre tota la brutícia, i tot seguit torna a l’altra riba, i no cessa mai de fer aquests viatges. Prop de la riba on deixa les ànimes hi ha una caverna molt gran, la porta de la qual guarda Cèrber, que té tres caps de gos, i amb molts lladrucs espanta, turmenta i devora tot allò que se li posa al davant.

»I aquí hom comença a entrar a l’infern, en el qual hi ha diverses cambres separades les unes de les altres. A la primera hi ha les ànimes dels infants, i de totes les persones en general que no han rebut el baptisme, posat que hagin viscut virtuosament al món. No pateixen cap pena, només una tristor molt gran de saber que no poden salvar-se ni esperar la salvació. Aquí hi ha els filòsofs i poetes pagans, els bons cavallers i també aquells qui s’han dedicat a les arts i les han divulgades amb gran benefici de moltes persones del món, entre els quals hi som Tirèsies i jo. I d’aquesta cambra no en podem sortir mai, excepte quan Déu ho ordena, i després hi tornem. De totes maneres, has de saber que els condemnats a l’infern, quan en surten, simplement canvien de lloc, no pas de pena: la pena els acompanya sempre. Tanmateix, no et pensis que als sants pares jueus se’ls va sotmetre a aquesta llei, perquè després de la passió d’aquell home i Déu veritable que tu adores, Ell els va venir a buscar a aquesta primera cambra on som Tirèsies i jo, i després d’haver-ne sortit ja no hi han tornat mai.

»En una altra cambra s’hi està Minos, jutge terrible i molt cruel, el qual, després d’haver fet confessar a les ànimes, examina els seus pecats. Després les remet a Radamant, que s’està en una altra cambra, i ell jutja les ànimes i, segons els crims i delictes comesos, els dóna la sentència que es mereixen. I tot seguit, ràpides com fletxes, les ànimes parteixen volant d’allà i van al lloc on els toca complir la condemna.

»A la sortida d’aquesta cambra hom hi troba un camí molt tortuós, a través del qual es passa per sota del gran palau de Plutó, el rei infernal suprem, i s’arriba als inferns més pregons i terribles. Primer hi ha una gran ciutat envoltada de tres murs molt alts i un riu de foc que s’anomena Flegetont. I allà s’alça un gran portal, amb unes columnes fetes de diamant, i sobre aquestes columnes hi ha una torre de ferro molt alta, davant de la qual seu Tisífone, amb un vestit sangonós. Ella, amb les seves germanes —aquelles que t’he dit abans, amb serps que els pengen del cap i els cauen com si fossin cabells—, vetlla sempre i colpeja les ànimes sense compassió. I junt amb Èac, jutge inclement, executen la sentència que Radamant ha donat a les ànimes: aquí són punides pels seus pecats particulars, segons els crims perpetrats en vida.

»A l’entrada d’aquesta ciutat hi ha Megera, que és despietada i terrible, i que dóna a les ànimes el càstig degut. Els orgullosos són llançats al lloc més pregon que hi ha, i allí són torturats, entre molt gel i brutícia que els cobreix tot el cos excepte les cares, de les quals els surten unes flames espesses. Els luxuriosos són turmentats per voltors que contínuament se’ls mengen els fetges immortals, i els fetges, quan ja han estat menjats i destruïts gairebé del tot, tornen a renéixer; i els rodegen molts porcs, bruts i molt pudents, que els llepen les boques i les cuixes. Els avariciosos i aquells qui han maltractat els pares, germans i servidors, els qui no han volgut compartir les riqueses amb els parents i amics i els qui han participat en guerres injustes i han enganyat els seus senyors, tenen davant seu tot de viandes exquisidament preparades, i Megera, asseguda en un llit solemnement arranjat, els prohibeix amb severitat que provin aquell menjar amb què ells voldrien atipar-se; i després els fa beure en uns grans recipients or fos i bullent, que tot seguit els surt de la part més baixa del cos. Els golosos es mengen els seus propis membres amb avidesa, després regurgiten tot allò que han menjat i tot seguit s’ho tornen a menjar. Els iracunds corren amunt i avall com si fossin rabiosos, i es colpegen a si mateixos o ataquen els qui hi ha al seu voltant. Els envejosos llancen un verí molt pudent per la boca i després se’l tornen a beure, i estan molt magres i descolorits, amb els ulls grocs i plorosos. Els peresosos seuen en cadires plenes de claus molt llargs i gruixuts, al voltant dels quals hi ha un gran foc que els fa moure contínuament, i la neu i una gran tempesta d’aigua gelada i de vent els bat contra el rostre.

»A més a més, alguns fan rodar sense parar, amb el cap, roques molt grosses, perquè en vida van revelar secrets i van enganyar, robar i matar aquells qui havien confiat en ells. Altres són portats amunt i avall en unes grans rodes i pugen i baixen constantment, per haver estat ambiciosos. Altres jeuen sota roques enormes que els aixafen de mala manera, mentre criden amb veu forta:

«Apreneu a fer justícia i a no menysprear Déu.

» Aquí hi ha també els qui van trair la pàtria i la van subjugar a tirans, o els qui van promulgar i derogar lleis, ordenances i estatuts indegudament i per obtenir-ne beneficis pecuniaris, i els qui van jeure carnalment amb les seves filles i cosines. Altres passen el temps abocant aigua en uns recipients sense fons, volent-los omplir, però treballen en va, i aquests són els qui van desitjar la mort d’un altre, encara que no es complís el seu desig. Altres corren i criden contínuament, embogits, perquè per realitzar els seus folls anhels van matar els seus fills. Altres són cecs i no tenen ulls, i davant seu tenen taules elegantment parades i plenes de menges suculentes, però llavors vénen les harpies, que són ocells amb cara de donzella i peus de gall, i se’ls enduen els aliments, i després els embruten les taules, perquè en vida van encegar i maltractar llurs fills per complaure les seves esposes, madrastres d’aquests fills.