Pere Torroella, poeta i militar, va néixer al 1420 i va viure un temps a la cort navarresa del príncep Carles de Viana. També va viure a la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim, i després sota les ordres de Joan II. Fou un escriptor d’una certa diversitat, tant en vers com en prosa i tant en català com en castellà. Cal assenyalar que és un dels primers poetes en català i l’autor del més antic sonet conegut en llengua catalana. Aquí teniu un fragment de la seva prosa, amb ortografia regularitzada, estret de la Obra Completa de la col·lecció Els Nostres Clàssics (Editorial Barcino).

Comprengueren los antics ésser produïts tots los hòmens eguals en totes les universals condicions de natura, composts emperò de natural ànima e de sensual cos, entre si adversaris, a tenir cada una d’aquestes parts a l’altra subjugar e vèncer. E d’aquí nomenaren virtut a l’esforç del racional venciment, e vici a l’optent de sensual apetit.

E vist que, prosseguint los hòmens la part d’aquest, degenerant la natura, s’aproïsmaven així a aquella dels animals bruts, que perseverant se feien consemblants a aquells; e, per contrari, prosseguint la part altra, se distingien e separaven no solament dels animals, mes los uns dels altres proferits e diferenciants s’acostaven a la suprema divinitat, estimaren aquest de tots los humanals béns lo principal e millor. E com lo bé ja de per si deja ésser premiat e acostumen los premis excitar i encendre los ànimos a ben obrar, e sien vistes les operacions nostres infructuoses e vanes sens haver tendència alguna a final retribució, volgueren e degudament investigaren qual premi seria a la virtut més condigna. E considerant que per mijà d’aquella excidien e prevalien los hòmens als seus consemblants, paregué cosa no menys convenible que necessària als virtuosos fos significada alguna superior preeminència, mijançant la qual, exortants al bé, fossen reverits en testimoni e premi de la virtut. E aquest tal e tan singular premi per los respectes mencionats dejús intitularen Honor.