Posts Tagged ‘Joanot Martorell’

Tirant lo blanc.

dimecres 18 abril 2012 09:48
Escrit per admin

Fragment que es llegirà durant l’activitat “8 hores llegint Tirant lo Blanc” el dia 23 d’abril a la Fundació Romea.

Adaptació del text realitzada per:
Lola Badia, Catedràtica en Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, i investigadora de l’IRCVM.
Antònia Carré, Catedràtica de secundària i consultora de la UOC, investigadora associada de l’IRCVM.

[Dedicatòria i autoria]

NARRADOR 1: Molt excel·lent, virtuós i gloriós príncep, rei expectant: encara que per fama estigués informat de les vostres virtuts, ara he tingut una molt millor notícia d’aquelles, perquè la vostra senyoria m’ha volgut comunicar i revelar els vostres virtuosíssims desigs de conèixer els fets dels cavallers antics, que eren virtuosos i molt gloriosos per fama, i que els poetes i historiadors han lloat en les seves obres per tal de perpetuar el seu record i els seus virtuosos actes. I singularment els molt insignes actes de cavalleria d’aquell cavaller tan famós, que es diu Tirant lo Blanc, que, com el sol resplendeix entre els altres planetes, així resplendeix aquest en singularitat de cavalleria entre els altres cavallers del món. Aquest cavaller per la seva virtut conquistà molts regnes i províncies donant-los a altres cavallers i no volent-ne per a ell mateix sinó la sola honor de cavalleria. I més endavant conquistà tot l’Imperi Grec i el va rescatar dels turcs, que l’havien subjugat sota el seu domini i l’havien arrabassat als cristians grecs.
I perquè en la present obra no pugui ser acusada cap altra persona, si s’hi troba alguna falta, jo, Joanot Martorell, cavaller, vull portar-ne tot sol la responsabilitat, jo sol i no cap altre; perquè per mi sol la present obra ha estat ventilada al servei del molt il·lustre príncep i senyor rei expectant don Ferrando de Portugal, i ha estat començada el dos de gener de l’any 1460.

[El comte Guillem de Vàroic se’n va a Terra Santa]

NARRADOR 1: Ara, en el principi, es tractarà de certs virtuosos actes de cavalleria que féu l’egregi i estrenu cavaller, pare de cavalleria, el comte Guillem de Vàroic en els seus benaventurats darrers dies.
En la fèrtil, rica i delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge i molt més de virtuts, el qual, per la seva gran saviesa i alt enginy, havia servit per llong temps l’art de cavalleria amb grandíssima honor, la fama del qual en el món molt triomfava: era el comte Guillem de Vàroic.
Trobant-se el virtuós comte en edat avançada de seixanta-cinc anys, mogut per divinal inspiració, decidí de retraure’s de les armes i d’anar en peregrinació i de passar a la Casa Santa de Jerusalem, on tot cristià deu anar, si li és possible, per fer penitència i esmena dels seus defalliments. I aquest virtuós comte hi volgué anar havent dolor i contrició de moltes morts que havia fetes en la seva joventut seguint les guerres i batalles on s’havia trobat.
E feta la deliberació, a la nit manifestà a la comtessa, muller sua, que tenia un fill de molta poca edat, la seva propera partida i li féu donació de tot el comtat, a totes ses voluntats. I havia fet fer un anell d’or amb les seves armes i les de la comtessa i l’anell era fet amb tal artifici, que es partia pel mig, de manera que cada part era com un anell sencer amb la meitat de les armes de cadascú. Quan es reunien les dues part, es mostraven totes les armes.

COMTESSA: Oh trista de mi! I serà veritat, senyor, que fareu la vostra partida sense mi? Almenys feu-me gràcia que jo vagi amb vós perquè us pugui servir, car prefereixo morir que viure sense la vostra senyoria, i si el contrari feu, el jorn que finiré els meus darrers dies no sentiré major dolor de la que ara sento; amb tot el meu seny desitjo que sentíssiu l’extrema pena que el meu cor adolorit sosté quan penso en la vostra absència. Digueu-me, senyor, és aquest el goig i consolació que jo esperava de vostra senyoria? Aquest és el consol d’amor i fe conjugal que jo tenia en vós? Oh pobra de mi! Que vingui ja la mort, ja que res no em pot ajudar! Que vinguin trons i llamps i gran tempesta, per fer que el meu senyor es quedi, que no pugui separar-se de mi!

NARRADOR 1: Prengué el fill petit pels cabells i els hi va estirar, i amb la mà li va pegar a la cara dient-li:

COMTESSA: Fill meu, plora la dolorosa partida de ton pare i faràs companyia a la trista de ta mare.

[El comte Guillem es fa ermità prop de Vàroic]

NARRADOR 1: El comte prengué dolorós comiat d’ella, besant-la moltes voltes, llançant dels seus ulls vives llàgrimes, i quan marxà no se’n volgué portar sinó un sol escuder. I partint de la seva ciutat de Vàroic va pujar en una nau i, navegant amb pròsper vent, arribà a Alexandria amb bon salvament. I eixit en terra amb bona companyia féu la via de Jerusalem. I quan hi va arribar, va confessar bé i diligentment els seus pecats i rebé amb grandíssima devoció el preciós cos de Jesucrist. Després entrà per visitar el Sant Sepulcre de Jesucrist, i aquí féu molt fervent oració amb moltes llàgrimes i amb gran contrició dels pecats, i per això meresqué obtenir la santa perdonança.
I havent visitats tots els altres santuaris que són a Jerusalem, i tornat a Alexandria, va pujar en una nau i passà a Venècia. I quan va arribar a Venècia, donà tots els diners que li quedaven a l’escuder i el va col·locar en matrimoni perquè no volgués tornar a Anglaterra i divulgués, a través de cartes que alguns mercaders enviaven a Anglaterra, que el comte Guillem de Vàroic havia mort quan tornava de la Casa Santa de Jerusalem.
Sabent tal nova la virtuosa comtessa, va sentir-se molt atribolada i féu un dol molt gran, i li féu fer les exèquies de què un cavaller tan virtuós era mereixedor. Després d’algun temps el comte se’n tornà en la seva pròpia terra, tot sol, amb els cabells llargs fins a les espatlles i la barba fins a la cintura, tota blanca, i vestit de l’hàbit del gloriós sant Francesc, vivint d’almoines. I secretament es posà en una devota ermita de Nostra Dona, senyora nostra, la qual distava molt poc de la seva ciutat de Vàroic.
Aquesta ermita era en una alta muntanya, molt delitosa d’arbres de gran espessor, amb una font d’aigua molt clara que corria. Aquest virtuós comte s’era retret en aquesta deserta habitació, fent vida solitària per fugir dels negocis mundanals, a fi que pogués fer condigna penitència dels seus defalliments. I una volta la setmana ell anava a la seva ciutat de Vàroic per demanar caritat. I desconegut per les gents __per la gran barba i cabells llongs que ell portava__ sol·licitava les seves almoines i anava a la virtuosa comtessa, muller sua, per demanar-li caritat, la qual, veient-lo demanar almoina amb humilitat tan profunda, li feia dar molta més caritat que a tots els altres pobres.

Obra Completa de Pere Torroella (Part II)

dilluns 12 desembre 2011 13:45
Escrit per admin

Segona part del discurs a cura de Francisco Rodríguez Risquete a la Universitat de Girona, el 23 de Novembre de 2011

Després de deu anys de recerca, les novetats havien d’acumular-se per força. Si no hi hagués dades noves, documents inèdits i plantejaments novedosos, potser parlaríem d’especulació literària però no pròpiament de recerca.

Abans d’iniciar la meva tasca, coneixíem una cinquantena de documents sobre el poeta. Ara en tenim més de tres-cents cinquanta, que el converteixen en el poeta peninsular millor documentat de l’època, i que ens permeten seguir-li el rastre de vegades dia a dia. Ara sabem, per exemple, com va ingressar a la cort. Quan el 1436 era encara un vailet i els infants d’Aragó guerrejaven per conquerir regnes llunyans, l’infant Joan, rei de Navarra, va tornar sobtadament a la península. Llavors el pare del futur poeta va agafar el fill del bracet, va alçar-lo sobre el cavall i, plegats, van travessar el Principat fins arribar a la cort, on el pare va cedir la pàtria potestat a Joan de Navarra, essent conscient que no tornaria a veure el seu fill fins que no fos un home educat com un bon cavaller i com un bon cortesà. Em direu que és un sistema educatiu cruel i elitista, però funcionava, i el llibre que presento n’és la prova. També sabem que el poeta, un cop ja s’havia consolidat com a relacions públiques i especialista en protocol cortesà, quan ja devia ser famós en l’amor i se sentia còmode en els ambients cosmopolites, va seduir en secret la pubilla del seu poble, va casar-s’hi d’amagat i va forçar un matrimoni legal que l’afavorí la resta de la seva vida. També sabem, o podem sospitar, que aquesta jugada no degué agradar el seus sogres, però res no ens permet imaginar en quin ambient devien conviure tots plegats sota el mateix sostre, ja que Torroella s’instal·là en la casa d’ella després del matrimoni. Ens corregim: sí que el podem imaginar, ni que sigui de forma especulativa, perquè durant la guerra civil catalana la sogra va fugir del poble amb els béns del poeta, i el poeta, en justa correspondència, va apropiar-se dels béns de la sogra, i d’aquesta manera tan graciosa i edificant les baralles i disputes judicials entre sogra i gendre s’allargaren durant anys. Sabem, entre les moltes minúcies que s’amaguen als arxius, quan i perquè viatjà a Nàpols, en companyia dels seus germans i com a tutor i educador de l’infant bastard Joan d’Aragó, futur arquebisbe de Saragossa. Les primícies biogràfiques d’aquest llibre, els detallets impertinents que una bona ploma podria convertir en novel·la, són massa nombrosos per resumir-los tots: ara coneixem les seves intrigues i gestions en l’espinós afer de Carles de Viana, enfrontat al seu pare, llampant rei d’Aragó; podem seguir les rutines i monotonies de la seva vellesa, quan vetllava pel patrimoni que havia acumulat per mèrits propis mentre potser recordava els anys versos de la joventut; i sabem que degué morir el 1492, quan una nova època emergia en la història i la cultura peninsulars, una època que l’oblidaria del tot però que li devia molt més del que ens imaginàvem.

El llibre que presentem també ofereix, per primer cop, més de cent documents inèdits sobre la família del poeta, fins ara desconeguda. Gràcies a ells, tenim notícies dels avis, dels pares, d’aquells germans (el cadell cortesà, l’abat lletrat, el cavaller pirata, l’hospitaler heroic) que tan bé resumeixen tot el que fou el segle xv, i també dels fills, néts, besnéts i altres derivades que desemboquen, com sabem, la família Agullana i el mestre Riquer.

Les novetats també s’estenen al conjunt de l’obra literària. Els poemes i proses de l’empordanès han estat depurats i anotats (potser sobreanotats) amb vocació sistemàtica i tal vegada obsessiva, amb la intenció d’aclarir problemes lèxics, gramaticals, semàntics, històrics, doctrinals i els relacionats amb les fonts d’inspiració. Les novetats d’aquestes darreres em semblen especialment importants, ja que confirmen i amplifiquen allò que podíem sospitar gràcies als poetes que Torroella cita al poema amb citacions que es titula Tant mon voler, és a dir, que l’escriptor empordanès coneixia molt bé la poesia castellana, catalana, trobadoresca, francesa i italiana, i que per damunt de tot dominava, potser de memòria, els dictats poètics d’Ausiàs March. Aquesta anotació meticulosa converteix el meu llibre, en part, en un llibre científic, si ho voleu dir amb un mot desagradable. Per facilitar-ne la consulta i confirmar aquesta dimensió tècnica i certament aspra, el segon volum inclou nombrosos índexs de rimes, lèxic, topica i noms propis.

(més…)

Obra completa de Pere Torroella (part I)

divendres 9 desembre 2011 12:45
Escrit per Amics d'Els Clàssics


Discurs a cura de Francisco Rodríguez Risquete a la Universitat de Girona, el 23 de Novembre de 2011

El llibre que avui presentem té l’aspecte d’un llibre convencional i perfectament acadèmic, amb pròleg, edició de textos, notes crítiques i tota mena d’annexos. Aquesta és la part visible i epidèrmica de qualsevol obra, la part que coneixem només de fullejar-la durant uns pocs segons. A primer cop d’ull, s’hi estudia i edita l’obra completa d’un poeta cortesà del segle xv a qui no s’havia parat gaire atenció fins avui. Pere Torroella (c. 1420-c. 1492), en efecte, era recordat (només entre els especialistes) com un poeta menor que va destacar per tres motius: perquè va compondre un poema titulat Maldecir de mujeres, que va convertir-lo en el misogin per excel·lència durant un parell de segles; perquè va escriure la seva obra en castellà i en català, a parts iguals, en un bilingüisme que sembla perfecte; i perquè va compondre el primer sonet conservat en català. Els motius de la seva modesta fama eren, doncs, gairebé accidentals. Aparentment, aquest llibre aprofundeix en la seva biografia i presenta una edició millorada de l’obra completa, amb anotació sistemàtica. Com ja he dit, podria semblar un llibre acadèmic i convencional.

Deixeu-me, però, que expliqui què és realment, o què vol ser, aquest llibre. Totes les obres amaguen una història al darrere, que de vegades és més interessant que el llibre que en resulta. Crec que aquesta edició de Pere Torroella s’entén millor si sabem com va néixer, d’on va sortir i com ha acabat aquí. (més…)

Pere Torroella, mestre d’amor del segle XV

dijous 23 juny 2011 11:33
Escrit per Aurora Torras

Durant molt de temps, va perdurar la imatge d’Ausiàs March com la d’un poeta solitari i torturat. Però en els darrers anys, i gràcies a la recerca dels especialistes, sabem que no estava sol. Ben al contrari, existia tota una generació de poetes contemporanis del gran poeta valencià que treballaven a la cort i que dirigien la seva poesia a un públic culte i cortesà. El professor Ramon Torró ja en va rescatar uns quants de l’oblit a Sis poetes del regnat d’Alfons el Magnànim, publicat per Barcino fa un parell d’anys. Ara, Francisco Rodríguez Risquete recupera un altre gran poeta del segle XV a Obra Completa de Pere Torroella, publicada en dos volums a la col·lecció “Els Nostres Clàssics” d’editorial Barcino. El curador de l’obra ens adverteix: “Pere Torroella és un nom que els lectors comuns no coneixen, però que paga la pena si hom està interessat en la poesia romànica medieval”.

Nascut pels volts de 1420 a la Bisbal i procedent -tal com es dedueix del nom- de Torroella de Montgrí, va ser un dels primers empordanesos il·lustres de la nostra història. Segons el professor Rodríguez Risquete, va ser un referent per a altres autors de la seva època: “fou admirat com un mestre d’amor, és a dir, com el principal deixeble de March”. Va ser un dels primers poetes que escrigué tant en català com en castellà, pel fet que va seguir les corts dels reis d’Aragó, i això li va permetre dominar perfectament dues tradicions literàries, la castellana i la catalana. Aquesta singularitat fa que en la seva obra hi hagi un equilibri perfecte entre català i castellà, tant en quantitat com en qualitat. De fet, el primer volum de l’Obra completa recull les seves Poesies en català i el segon, les Poesies en castellà i elstextos en prosa. En total, més de 800 pàgines de temàtica amorosa que ens descobreixen un mestre d’amor. “Pere Torroella és un poeta i un teòric exclusivament amorós, un perfecte escriptor cortesà”, apunta el curador dels volums.

Si bé en català és un autèntic desconegut, en castellà Torroella té certa fama pel seu Maldecir, un poema on ataca les males dones que no saben correspondre l’amor dels homes i on entre d’altres coses diu: “Son todas naturalmente / malignas e sospechosas / mal secretas, mentirosas / e movibles ciertamente” o bé “ Muger es un animal / que se dize hombre inperfecto, / procreado en el deffecto / del buen calor natural”. Que ningú s’estiri dels cabells perquè tal com diu el curador de l’obra no és un atac contra les dones sinó contra les males amants i cal llegir-lo en una dimensió exclusivament amorosa. “Va escriure’l per seguir el joc literari, en què també participaven les dones com a públic”. A més, al final del poema, Torroella acaba elogiant la seva estimada: “Entre las otras soys vós, / dona d’aquesta mia vida / del traste común sallida / una en el mundo de dos”. Tot ha estat, doncs, “una excusa prou elaborada per tal d’escriure un elogi amorós i passar una estona de debat agradable”, explica el professor Risquete.

Després d’aquest atac a les males fèmines, l’autor els demana disculpes al Razonamiento, un text en què adreçant-se als maldients, examina els retrets que fan a les dones i els refuta un per un. Es tracta d’un text irònic, com ho era el mateix Maldecir, ja que tot plegat era un joc cortesà que ningú no es prenia seriosament. “Les dones devien indignar-se, però també devien riure força, mentre els poetes jugaven a atacar-les i a defensar-les en públic, potser picant l’ullet”, interpreta el curador de l’obra. Fins i tot hi ha una llegenda literària que diu que Pere Torroella va morir en mans d’un grup de dones enfurismades. La va escriure Juan de Flores, un autor un xic posterior a Torroella, qui va inventar una llegenda segons la qual les dones d’una seva novel·la van venjar-se del Maldecir torturant el seu autor amb dosis interessants de sadisme. “És un final del tot coherent amb la broma literària que Torroella havia iniciat anys enrere. És la conclusió perfecta”, diu Francisco Rodríguez Risquete.

El curador dels nous dos volums de Barcino també diu que la fama proporcionada pel Maldecir, però, és força injusta ja que Pere Torroella té molt més a oferir i aquest poema és una obra gairebé marginal dins el conjunt de la seva producció. De fet, Torroella va destacar en tots els gèneres lírics vigents del segle XV i en les dues llengües que podia dominar. Els seus escrits evocaven Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Petrarca, Dante, Aristòtil, Ovidi, Ciceró… entre molts d’altres, una erudició poètica que li va permetre fer-se un lloc a la cort. Va ser un dels cortesans més actius, literàriament parlant, de mitjan segle XV. En l’època, a més, calia ser un bon coneixedor de la poesia de moda. I aquest paper rellevant li va permetre, segurament, dictar les grans línies de la poesia catalana del seu temps.

Va participar a la batalla de Medina del Campo amb Joan II, va ser company de Joanot Martorell a Nàpols i es va entrevistar amb el pare de Jorge Manrique. Cavaller pedant i respectat, Rodríguez Risquete el defineix com un personatge orgullós i tossut, però també intel·ligent i despert. “És pedant quan es disfressa de personatge literari, però en persona podia haver estat algú apassionant (i apassionat)”, apunta. Procedent de la baixa noblesa, va arribar a exercir com a coper i majordom reial. I, en l’àmbit personal, va conquerir la noia rica de la seva vila, Violant de Llebià, amb qui va casar-se i va restar fins a la seva mort.

Gràcies a aquests nous volums, descobrim una nova veu de la literatura medieval, una veu única que aplega les principals tradicions peninsulars del moment, i això no s’esdevé en cap altre escriptor contemporani. Qui vulgui, doncs, conèixer el millor de la poesia de Castella, la Corona d’Aragó, els trobadors provençals, els trouvères francesos i els poetes italians, que llegeixi Pere Torroella.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...