Escrit per Amics d'Els Clàssics
Les paraules de Lola Badia en la conversa sobre els clàssics que va mantenir amb Raimon (Biblioteca de Catalunya, 3 de novembre)
— D’on ve la vostra passió pels clàssics?
Des que era una criatura que aprenia a llegir em va semblar que havia de conèixer els contes més antics que es coneixien i eren abastables. Havien de ser els més emocionants perquè hi havien estat des de sempre i des de sempre els pares els havien explicat als seus fills. Un dels primers llibres que vaig llegir dificultosament encara era una mitologia clàssica il·lustrada. El cap de la Medusa em feia molta impressió. Les aletes de les sandàlies d’Hermes Mercuri les trobava una cursilada imperdonable. Els set caps de l’Hidra de Lerna, una exageració molt estranya que només he comprès amb els anys veient com creixen determinades herbotes de jardí.
Quan jo tenia set o vuit anys mon pare dubtava si m’havia de dur al teatre Grec a veure la Medea que representava la Núria Espert; el vaig enxampar parlant-ne amb ma mare i li vaig dir que no patís: no em posaria a cridar al mig de la representació dient que què s’havia cregut la burra de la Medea de matar els nens que no hi tenien cap culpa si Jàson l’abandonava. Mon pare va veure que no solament m’havia documentat sobre l’argument, sinó que també havia deduït el que després vaig saber que se’n deia la funció catàrtica. És una cosa que s’aprèn tota sola: només calen els materials. (més…)
