Avui us portem el Llibre dels fets, la primera de les anomenades “Quatre Grans Cròniques”.  Al Llibre dels fets el rei Jaume I (1208-1276) ens explica en primera persona la seva vida i el seu regnat, en el qual destaquen la conquesta de Mallorca i València.

Us deixem amb aquest episodi de la conquesta de la ciutat de València, esdevinguda l’any 1238. Enmig de la batalla, una fletxa dels sarraïns impacta el cap del rei:

260. Amb tant, anaven-nos vinent rics hòmens d’Aragó e de Catalunya; e en los primers venc l’arquebisbe de Narbona amb quaranta cavallers e amb sis-cents hòmens de peu, e havia nom Pere Amiel. E la host anà-hi creixent, e els sarraïns estrengueren-se en tal manera que anc no osaren eixir a nós sinó de torneig que havien amb alguns de la host. E per açò no hi calia guarnir cavalls, que ells no s’acostaven en tal quisa a nós que nós los posquéssem aconseguir. E, així com venien los rics hòmens e les ciutats, assetjaven València tot entorn e acostaven-se més a la vila que nosaltres, qui de primer érem venguts; e la ciutat que més s’acostà en l’albergada fo Barcelona.

266. Altra vegada, la companya de l’arquebisbe de Narbona hagueren torneig amb los de dins, e no sabien la costuma dels sarraïns, que los sarraïns los fugien per tal que els poguessen tirar prop de la vila. E nós veem que la companya de peu s’enagava, per ço quan els fugien, e enviam-los missatge que no els encalçassen, que, si no, los sarraïns los farien gran dany. E ells no se’n volgueren estar per nostre missatge; e amb temor que nós haguem d’ells, qui n’hi moriren de trenta ensús, quan los sarraïns los brocassen, acostam-nos a ells en un cavall que cavalcàvem e faem-los tirar. E nós, que ens en tornàvem amb los hòmens, volvem-nos contra la vila a esguardar los sarraïns, que havia la companya gran de fora. Un ballester tirà’ns e de part lo capell de sol e el batut donà’ns en lo cap amb lo cairell, prop del front. E, Déus que ho volc, no traspassà lo test, e eixí’ns bé a la meitat de la testa la punta de la sageta. E nós, amb ira que n’haguem, donam tal de la mà en la sageta que trencam-la; e eixia’ns la sang per la cara a enjús, e amb lo mantell de cendat que nós adúiem torcàvem-nos la sang, e veníem rient per tal que la host no se n’esmaiàs. E entram-nos-en en un reial en què nós posàvem, e engrossà’ns tota la cara e els ulls, sí que de l’ull de la part en què nós érem ferit no poguem veer per quatre o per cinc dies. E, quan la cara nos fo desinflada, cavalgam per tota la host per tal que la gent no fos tota desconhortada.