Blaquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts; e quan havia finida sa oració escrivia ço en què havia contemplat Déu. E açò feia tots jorns. E mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Llibre d’amic e amat, e que aquelles maneres fossen breus e que en breu temps l’ànima ne pogués moltes decórrer.

E en la benedicció de Déu, Blaquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses com ha dies en l’any. E cascú vers basta a tot un dia a contemplar Déu, segons l’art del Llibre de contemplació.

Comencen les metàfores morals

[2]          Les carreres per les quals l’amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d’amors.

[4]          Plorava l’amic e deia:

—Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l’aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, quan serà l’hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents, quan seran més que els culpables?

[14]        Encercava l’amic qui recontàs a son amat com ell per sa amor sostenia greus treballs e moria. E atrobà son amat, qui lligia en un llibre on eren escrites totes les llangors que amor li donava per son amat, e tots los grats que n’havia.

[17]        Enfre temor e esperança ha fet hostal amor, on viu de pensaments e mor per oblidaments quan los fonaments són sobre los delits d’aquest món.

[18]        Qüestió fo enfre los ulls e la memòria de l’amic, cor los ulls deien que mellor cosa és veer l’amat que membrar-lo; e la memòria dix que per lo remembrament puja l’aigua als ulls e el cor s’enflama d’amor.

[26]        Cantaven los aucells l’alba e despertà’s l’amic, qui és alba. E los aucells feniren llur cant e l’amic morí per l’amat en l’alba.