1714-2014. Una Nadala que pot llegir-se a l’inrevés per cloure un Tricentenari
Antoni Trobat
Segurament la Nadala de 2014 que ha editat aquest final d’any la Fundació Carulla té un significant especial. Al llarg de les seves planes sis acadèmics de reputació indiscutible en el panorama català repassen en sis capítols ben condensats, on res hi és sobrer, els 300 anys que ens han portat de la derrota de l’opció austriacista el 1714 al procés sobiranista de 2014. Pel camí analitzen en intervals d’aproximadament cinquanta anys, menys en el cas del primer segle després de la Guerra de Successió, les pulsions que la societat catalana ha tingut amb Espanya i amb ella mateixa. Un recorregut excepcional, doncs, que ens porta de 1714 a 1814, i d’allà a 1864, a 1914, a 1964 i a 2014 de forma successiva. Una Nadala que, a més, té una possibilitat que la fa única. Les seves sis parts, sis fragments des dels darrers 300 anys d’història del nostre país, poden llegir-se perfectament a l’inrevés. O per parts, separadament. Començant per l’etapa més recent i anant cap enrere, com en petites càpsules, els experts van desgranant una síntesi del que ha estat la nostra cronologia col·lectiva.
Clou el llibre –o l’inicia, depèn de com decidim llegir la Nadala–, l’historiador i comunicador Joan B. Culla, amb un text brillant on de forma ben acurada narra les vicissituds d’un catalanisme que durant l’últim segle ha estat, com recorda, fonamentalment pactista i on el component independentista no n’ha estat, precisament, el bessó. Com a mostra assenyala els magres resultats del separatisme tant en època republicana com durant l’inici de la democràcia postfranquista –amb percentatges al voltant d’un 1 o un 2% de vot– ben lluny de les xifres actuals de suport a l’opció de bastir un estat propi. Culla no s’està, en aquest sentit, de recordar que els esforços del catalanisme majoritari –tant el de matriu liberal i de centredreta, com el de genealogia progressista i de centreesquerra– per reformar Espanya en clau democràtica i fer-hi pedagogia de la plurinacionalitat de l’estat, han estat constants des de finals del XIX i, evidentment, aquestes dècades darreres. Remarca com a clau el malentès de la Transició, que el catalanisme va interpretar com una porta oberta a l’aprofundiment sostingut de l’autogovern i l’Espanya oficial com un acord massa concessiu fet en un moment de feblesa que calia refer amb un gir neocentralista que, tristament, fou ja una realitat amb la LOAPA de primers dels vuitanta. A partir d’aquí centra la seva anàlisi en les tres grans decepcions que Catalunya s’emporta durant l´última dècada: des de la legislatura de la majoria absoluta d’Aznar que inicia el segle XXI fins a la destralada definitiva del Tribunal Constitucional a l’Estatut el 2010, passant pel “ribot” que el PSOE passa a les aspiracions catalanes al Congrés i al Senat de Madrid l’any 2006. Tres decepcions que donen lloc al cicle sobiranista de grans mobilitzacions ciutadanes amb la societat civil com a motor i protagonista que desemboquen en el procés actual.
Una mica més enrere, el sociòleg Andreu Domingo, repassa, al seu capítol, amb un estil àgil i literari, la Catalunya de 1964. Tot just deixondida del malson franquista i d’una postguerra cada cop més llunyana, la societat del nostre país esdevé, ja en aquell moment, un baluard de modernitat i progrés al conjunt de l’estat. Catalunya bull en molts vessants. En són alguns exemples la revolució en els costums i en la vida quotidiana –que esquerda la moral nacional-catòlica imperant i que tan bé retrata el fotògraf Xavier Miserachs, profusament citat per Domingo–, l’agitació democràtica, obrera i catalanista, o el rol de la immigració procedent del sud espanyol –sobretot andalusos, castellans i extremenys, diferents dels murcians, aragonesos i valencians que havien arribat els anys vint– que hom visualitza i contribueix a normalitzar amb l’assaig Els altres catalans de Francesc Candel –que publica aquell any 64 l’editor i mecenes Max Cahner, desitjós, curiosament i de forma infructuosa, segons explica Domingo, que l’obra portés per nom “Nosaltres, els immigrants”, emulant l’exitosa fórmula fusteriana de moda en aquell moment–. El capítol recorda la tasca cabdal de Candel, del món intel·lectual i de l’oposició democràtica, transversalment compromesa amb els drets nacionals de Catalunya, en evitar que existís una fractura ètnica i classista a casa nostra, i es tanca reflexionant sobre el conjunt de canvis sociològics i demogràfics que ha viscut el nostre país els darrers cinquanta anys patents en qüestions com l’esperança de vida, que, en el cas de les dones, és de gairebé trenta anys més avui que no el 1964, o l’educació universitària.
El catedràtic d’Història Contemporània de la UAB Borja de Riquer és la persona encarregada de desgranar, metòdicament, la càpsula que porta per títol “La Mancomunitat de Catalunya”, que fa balanç de la represa que significà la Mancomunitat com a experiència més important d’autogovern des de la pèrdua de les llibertats el 1714. Un instrument, associat al noucentisme, que tingué en el pluralisme i en la qualitat democràtica dels seus impulsors– d’Eugeni d’Ors o Pompeu Fabra a Rafael Campalans, i de Manuel Ainaud o Eladi Homs a Rosa Sensat– la peça primordial per ajudar a reconstruir la Catalunya del segle XX i el precedent immediat de la Generalitat republicana dels anys trenta. Una eina, en definitiva, que, com apunta Riquer, fou la primera estructura protoestatal autocentrada des del segle XVIII feta amb vocació àmpliament majoritària.
1864, per la seva banda, és el tall cronològic que treballa Josep Maria Domingo, professor de Literatura de la Universitat de Lleida, i on, eruditíssimament, analitza la Renaixença i una Catalunya que amb els Jocs Florals com a estendard comença a recobrar, a poc a poc, però amb determinació, la llengua i la cultura pròpies. Una embranzida, que reneix, de la mà del capitalisme industrial i de l’eclosió del liberalisme espanyol i el seu sistema intern de mercat. Una societat cada volta més complexa i amb més tensions internes i que té en l’obra i la vida de Víctor Balaguer el seu símbol més definitori.
Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional de la UB, vertebra, per la seva part, amb molta coherència, l’episodi, la càpsula, que correspon al període amb 1814 com a epicentre. A cent anys justos de la catàstrofe de 1714 i en un moment en què amb la Guerra del Francès i després de la Constitució de Cadis i el retorn absolutista sembla que la identitat catalana rep una estocada frontal, Arbós ens ajuda a entendre que el constitucionalisme gadità i l’estat liberal espanyol són el gran intent hispànic a la contemporaneïtat per bastir Espanya com una unitat sense matisos ni diversitat. I, amb certesa pot afirmar-se que no se n’acaba de sortir. Les guerres carlines, les bullangues com a moviment de resistència de base democratitzant o l’incipient republicanisme federal en seran testimoni i fil conductor cap al futur.
Inicia la Nadala de 2014, i el lector pot cloure el llibre amb ella si ha seguit aquesta proposta d’ordre, la lúcida reflexió del professor d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra Joaquim Albareda sobre les conseqüències directes de la guerra de 1714. Una comtesa perduda que enfonsa Catalunya, i que convé recordar que significa, també, el final d’un sistema de govern constitucionalista avançat amb poques semblances arreu del vell continent. Amb unes Corts i una Diputació del General que, com afirma Albareda, tingueren una capacitat política difícilment homologable per l’època. L’especialista ens acompanya per un recorregut crític per diferents aspectes del període que abracen des del debat sobre el creixement econòmic de la postguerra –que enfonsa llurs arrels en el 1700 i no en 1716 i que ens recorda, com afirmava Pierre Vilar, que cal evitar la simplificació que atribueix l’economia a la política– fins a la dissidència permanent contra un sistema forà i corrupte que, entre determinades classes socials, mai va deturar-se.
En definitiva, sis textos, sis capítols, que ens retornen a la nostra història. La que ha de definir el futur que construirem el 2015 –l’any últim, per cert, del Tricentenari als territoris de parla catalana, on commemorarem l’ocupació borbònica de Mallorca, últim bastió austriacista en ser retut, el 1715, i que tanca un cicle que s’encetà al País Valencià el 2007 amb el record de la batalla d’Almansa–. Bona lectura.
Joaquim Albareda, Xavier Arbós, Josep M. Domingo, Borja de Riquer, Andreu Domingo, Joan B. Culla, 1714-2014, Nadala 2014, Fundació Carulla, Barcelona, 2014.
Pots aconseguir la Nadala al web d’Editorial Barcino.
Si col·labores amb els Premis Baldiri Reixac, te l’enviarem a casa com a obsequi!
