Jesús i les dones
Isabel de Villena, Jesús i les dones. Antologia de Vita Christi, versió de Marta Pessarrodona (Barcino, 2012)
Capítol CCXLII
[Magdalena consolada per crist]
Com la seràfica Magdalena, restant al sepulcre amb infinites llàgrimes i dolor, mereixé ésser consolada per la presència del seu amat mestre, que féu a ella la primera aparició.
I la fortíssima Magdalena restà ferma i decidí morir allí al sepulcre, car no li semblava que res la pogués treure de la pena que sentia sinó sols la mort, puix que havia perdut aquell que era vida de la seva ànima. Avorria del tot la vida corporal i desitjava morir, pensant que després de la mort trobaria el que havia perdut en vida.
I, estant així fora del sepulcre, plorava sense parar, turmentava la seva persona, no podent prendre cap remei per al seu desmesurat dolor, i deia: «Oh, Senyor i vida meva! Fou tan gran el dolor que jo vaig sentir per la vostra mort! Però encara em restava algun conhort, que podia veure i tocar el vostre cos mort. I quan us vaig posar, Senyor, al sepulcre, jo pensava esclatar, i l’esperança de poder-vos untar i de fer algun servei a la vostra persona va mitigar un poc el meu dolor. Què faré, Senyor, ara que tot em manca? Quin conhort prendré, Senyor, de tan dolorosa pèrdua? I així plorant l’amorosa Magdalena s’inclinava i mirava dins de la tomba.
I mirant el lloc on havia posat el cos del seu Senyor i mestre, i veient que no hi era, un ganivet de dolor travessava novament la seva ànima, i deia amb un gran crit: «Magnus ergo dolor me flere compellit, magna tristitia viscera mea coactat», volent dir: «Un gran i desmesurat dolor em força a plorar, i una gran i profunda tristesa oprimeix i turmenta les meves entranyes.»
[…]
I mentre Magdalena deia aquestes coses, el Senyor amat seu va aparèixer a la seva esquena, mirant amb gran delit el fervor i la constància del seu amor, i els àngels, veient el Senyor, es prostraren a terra, adorant sa majestat.
I Magdalena, admirada, demanant-se a qui es feia tan profunda i singular reverència, es girà i veié Jesús, amat seu, tot disfressat, i no el conegué, ans pensà que era un pagès. O Maria, si quaeris Iesum, quare non cognoscis ipsum? Oh, Maria! On és el vostre sentit? Tant us ha alterat el dolor que cerqueu Jesús i, tenint-lo al davant, no el coneixeu?
I el Senyor, per fer-la inflamar més en el seu desig, es detenia i no es manifestava a ella, i li va dir: «Mulier, quid ploras? Quem queris?», volent dir: «Oh, dona! Digues per què plores i què cerques.»
Ella, creient que aquell que li semblava un pagès devia saber on era el cos sagrat del seu Senyor que ella cercava, li digué: «Domine, si tu sustulisti eum, dicito mihi ubi posuisti eum et ego eum tollam», volent dir: «Oh, Senyor pagès! Per què demaneu la causa del meu plor i de la meva cerca? Tal és, i tan gran, que dir ni raonar no es pot. Jo us suplico que, si res en sabeu, no em feu penar; com una mercè, Senyor, us demano que si vós us heu endut d’aquí el que jo cerco, m’ho vulgueu dir, i me l’emportaré.»
«Oh, Magdalena! Què dieu? No us recordeu que sou dona, i molt delicada per naturalesa? Com podreu vós prendre el cos mort, tan gran i tan soberg, i portar-lo fent un camí tan llarg? No temeu res? ¿No sabeu que sou en terra d’enemics i no podeu anar enlloc sense ser vista i trobada pels jueus, i que trobant-vos amb tal presa no us salvareu de mort? ¿Ja heu oblidat el cas de divendres passat, quan el gran i animós cavaller tan afavorit a la cort, Josep d’Arimatea, no gosà davallar de la creu aquest gloriós cos que vós cerqueu sense llicència de Pilat, i tot i això els jueus l’han empresonat per haver-lo enterrat? Què espereu que faran de vós si es diu que l’heu furtat? Oh! Gran és la vostra constància, gloriosa Magdalena, que res no us espanta! Bé es pot dir de vós: “Quia ferventer amanti nihil videtur difficile”, car el qui amb fervor ama no considera res difícil per obtenir el que desitja!
»Oh, Magdalena! Persevereu i no dubteu, car el Senyor que vós demaneu és tan clement que mai no desama a qui l’ama, ni s’aparta de ningú que amb afecció el cerqui. Sabeu què acostuma a fer sa majestat moltes vegades? Occultat se ut ardentius requiratur, et requisitus cum gaudio inveniatur, et inventus cum sollicitudine teneatur, et tentus non dimittatur, car s’amaga perquè amb ardor sigui cercat i, essent cercat, amb goig sigui trobat i, essent trobat, amb gran sol·licitud sigui retingut, i, retingut, amb singular custòdia sigui conservat i no deixat per res.»
I el Senyor, mirant Magdalena i veient que el seu dolor era tant que si no l’ajudava prest ella la vida del tot perdria, volgué sa clemència manifestar-se a la seva amada, i li digué amb la dolçor acostumada de la seva paraula: «Maria.»
I ella, sentint-se així anomenar per aquell que tant amava, cridà un gran crit d’extrem goig i digué: «Oh, mestre i Senyor! Que vós sou el qui jo cerco! Us he trobat, vida meva!», i caigué als peus de sa majestat volent-los besar.
