Ramon Llull dialògic, artístic, immortal
Antònia Carré
A fe que Ramon Llull (1231-1316) hauria estat ben content de veure que la seva obra s’estudia en diferents llengües quan aviat farà set-cents anys de la seva mort! Encara que, segurament, el fet no hauria estat una sorpresa absoluta per a ell, ja que en vida havia treballat molt per a la difusió de les seves idees en diversos idiomes. En són una bona prova el miler de manuscrits medievals que ens han tramès les més de dues-centes cinquanta obres que Llull va escriure en català, en llatí i en àrab, i les traduccions a diverses llengües romàniques (com l’occità, el castellà, el francès i l’italià) que es van emprendre ja a l’Edat Mitjana, alguna de les quals podria haver estat supervisada pel mateix Llull. Així podria haver passat amb les traduccions occitana i francesa del Romanç d’Evast e Blaquerna (1283), que són contemporànies a l’autor. Llull era ben conscient que l’èxit en la difusió d’una obra moltes vegades depenia d’encarregar-la a bons traductors.
Això s’esdevé, també, amb els dos darrers volums apareguts a la «Col·lecció Blaquerna» que, patrocinada per la Universitat de Barcelona i la Universitat de les Illes Balears, des de l’any 2001 publica estudis sobre el lul·lisme i els contextos culturals que el van produir. Publicats originalment en alemany – el volum de Roger Friedlein (1) – i en anglès – el d’Anthony Bonner (2) -, gràcies al rigor i a l’habilitat dels traductors catalans podem llegir amb plaer dos llibres que per la temàtica podrien semblar àrids, però que en realitat no ho són. Raül Garrigasait i Helena Lamuela fan accessibles al públic català dos volums que tenen en comú el fet de ressaltar un Ramon Llull intel·ligent i lúcid, un pensador original, però que és capaç de reutilitzar el material intel·lectual del seu temps per treure’n tot el profit que li interessa. Dels dos llibres n’emergeix un Llull innovador, sí, però queda ben clar que les innovacions parteixen sempre de la tradició.
Òbviament, els dos volums atrauran els especialistes, però haurien de tenir un públic més ampli: els interessats per la literatura en general i pel gènere del diàleg en particular, el públic interessat per les matemàtiques, la filosofia o la lògica. El llibre d’Anthony Bonner, per exemple, es proposa ensenyar-nos a fer funcionar el sistema artístic que es va inventar Llull i que va batejar amb el nom d’Art. El llibre és un «manual d’ús», com diu el subtítol, però resulta que no té res a veure amb les instruccions que sovint acompanyen els nostres ginys electrònics, incomprensibles per als mortals d’intel·ligència mitjana, sinó que el mecanisme complicadíssim de Llull, gràcies a la prosa àgil de Bonner i Lamuela, s’entén i s’entén bé!
Anem per parts. El llibre de Roger Friedlein, guardonat amb el Premi Crítica «Serra d’Or» de Catalanística 2012, cataloga i descriu els vint-i-sis diàlegs que va escriure Ramon Llull entre el 1275 i el 1314, és a dir, al llarg de tota la seva vida creativa. En tria només sis per estudiar-los a fons, per presentar una visió de conjunt del gènere del diàleg en l’obra de Llull i per mostrar com evoluciona al llarg dels anys, perquè l’ús del diàleg evoluciona en Llull de la mateixa manera que evoluciona el seu pensament (com posa de manifest el llibre de Bonner). L’argument de Friedlein està molt ben defensat: els diàlegs de Ramon Llull són una part essencial del gènere a l’Edat Mitjana i per això cal estudiar-los a fons. A la introducció, Friedlein explica les tradicions dialògiques de l’Edat Mitjana, de manera que la contribució de Llull queda contextualitzada.
En cada capítol, Friedlein segueix un mètode d’estudi pautat amb ordre germànic: primer resumeix el contingut del diàleg lul·lià que analitza, després circumscriu el tema del diàleg en el seu context polític i cultural, tot seguit busca les fonts del diàleg i, finalment, n’analitza l’estructura. Les contextualitzacions són un dels apartats més interessants del llibre. Per exemple, quan Friedlein estudia el Llibre del gentil (1274-1276), que és el diàleg més antic de Llull, demostra que la conversa entre un jueu, un gentil, un musulmà i un cristià que volen escatir quina religió és superior a les altres és un tema de debat molt viu a l’època, que arrenca dels diàlegs de controvèrsia del primer cristianisme, amb sant Agustí al capdavant. Un altre exemple: en l’estudi del diàleg La consolació dels venecians, que Llull va escriure en llatí el 1298, Friedlein relaciona el diàleg, com han fet estudis anteriors, amb la contundent derrota que el 7 de setembre de 1298 els genovesos van causar als venecians a l’illa adriàtica de Curzola, derrota que va portar Marco Polo a la presó de Gènova, on un any després va dictar els viatges que el van fer tan famós. En l’anàlisi de les fonts del diàleg, Friedlein mostra per primera vegada, també, com Llull innova a partir de la tradició que segueix: el model és la Consolació de la Filosofia de Boeci, on Filosofia s’apareix a l’autor, empresonat i condemnat a mort per qüestions polítiques, per consolar-lo. En el diàleg de Llull, però, s’han intercanviat els papers ja que l’autor, Ramon, és qui consola l’empresonat, que és un tal Pere (no ha pogut ser identificat amb cap persona real).
Per altra banda, el llibre d’Anthony Bonner ens guia per cambres i matrius, per figures i alfabets, per taules i colors amb l’objectiu de fer entenedors els mecanismes complexos de l’Art, el mètode racional amb què Llull pretenia convèncer de la superioritat de la religió cristiana i crear un sistema generatiu, això és, un sistema que a partir d’un conjunt limitat de conceptes (els que formaven l’Art) fos capaç de generar arguments que poguessin explicar totes les ciències i matèries. Precisament, haver creat una Art generativa, remarca Bonner, és el que va fascinar pensadors posteriors com Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno o Leibnitz, i el que va fer de Llull un precedent remot de la informàtica. Tot plegat té mèrit perquè, en un món on els llibres dels antics eren el que feia avançar el coneixement, Llull s’inventa un circuit tancat que funciona amb els seus propis mecanismes, prescindint sempre de les cites d’autoritat que el seu temps considerava imprescindibles per dialogar i debatre.
El llibre de Bonner, com la Rayuela de Cortázar, es pot llegir de maneres diferents. Si ens interessa la literatura, amb el capítol 2 i el 6, que és un resum de tot el llibre, ja farem. Si ens interessa la matemàtica i volem veure la relació de l’Art amb la teoria dels grafs i de la votació de la matemàtica moderna, podem anar directament al capítol 2. Si volem acostar-nos al Llull que va fascinar pensadors dels segles XVI i XVII, hem d’anar al capítol 4. Si som més filosòfics i ens interessa la lògica, ens hem de llançar de cap al capítol 5. M’aturo al capítol 2. Bonner hi explica primer les peces que formen l’Art en l’etapa quaternària (1274-1289) i després el mecanisme que les fa funcionar. En posa molts exemples i va guiant el lector en la interpretació. Acaba el capítol amb exemples sense comentar, tal i com figuren en les obres de Llull, que són difícils d’entendre per a un lector actual. Conclou que és impossible que un estudiant medieval es pogués recordar del sentit de les peces i del funcionament de l’Art quan arribava a aquestes pàgines del manuscrit. Bonner argumenta que el sistema és massa complicat i que per això Llull el va revisar i canviar al llarg dels anys. Per adaptar-se als seus lectors, Llull comença l’etapa ternària (1290-1308), en què simplifica les figures i els conceptes de l’Art; però com que amb això no n’hi ha prou, a l’etapa postartística (1308-1315) utilitza les tècniques sil·logístiques de la lògica aristotèlica, que tots els estudiants coneixien dels primers cursos d’universitat. Al capítol 5, Bonner explica com Llull utilitza els mètodes lògics aristotèlics però reciclats convenientment, ja que s’inventa una nova demostració per equiparació dels conceptes analitzats. Llull és hàbil: en la formulació de l’Art amb tècniques argumentatives conegudes pels lectors demostra la seva capacitat d’adaptar-se a l’univers intel·lectual del seu públic sense trair-se, ja que les cites d’autoritat tampoc no tenen cap importància en les obres que Llull escriu en els darrers anys de la seva vida. Poca broma: des del 1308 fins que mor, el 1316, Ramon Llull escriu cent quinze obres i ho fa quan té uns vuitanta anys! Ens hauríem d’anar preparant per celebrar com es mereix el setè centenari de la seva mort.
Notes:
1. Roger Friedlein, El diàleg en Ramon Llull: l’expressió literària com a estratègia apologètica. Barcelona-Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, 2011
2. Anthony Bonner, L’art i la lògica de Ramon Llull. Manual d’ús. Barcelona-Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona-Universitat de les Illes Balears, 2012
Aquest article va ser publicat originalment a El Punt Avui, el 28 de desembre de 2012.
