Ramon Llull, Llibre del gentil e dels tres savis
Ramon Llull, Llibre del gentil e dels tres savis, publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
Llibre de meravelles, llibre VIII, cap. 69, «De veritat e falsetat»
—Amable fill, denant un gentil se desputaren tres savis; la un era crestià, l’altre sarraí e l’altre jueu. En la disputació de tots tres fo ordonat en quina manera fos al gentil significada veritat e falsetat, per ço que lo gentil prengués veritat e que lleixàs falsetat. L’ordonament fo aital, ço és saber: que aquella llig que ab les dignitats de Déu e ab virtuts creades hauria major concordança, e qui als vicis seria pus contrària, covenia ésser vera, e les altres contràries a ella, convenien ésser falses. E açò per tal cor en Déu és granea de bonea, eternitat, poder, e així de totes les altres virtuts; e encara, car granea de bonea, eternitat, poder de veritat, ha major concordança ab majoritat de virtuts, e contradiu pus als vicis, que no ha poquea de veritat. Disputant per aital ordonament, provà lo crestià ésser sa llig en veritat, e totes les altres ésser en falsetat, segons que és provat en lo Llibre del gentil, e segons que en l’Art demostrativa se conté.
Llibre del gentil, Pròleg
Tant anaren los tres savis parlant casú de sa creença e de la ciència que mostrava a sos escolans, que esdevengren en aquella forest per la qual anava lo gentil. E tant anaren los tres savis per aquella forest, que esdevengren en un bell prat on hac una bella font qui regava cinc arbres significats per los cinc arbres qui són al començament d’aquest llibre.
A la font fo una dona molt bella e molt noblement vestida, e cavalcà en un bell palafrè, lo qual bevia a la font. Los savis qui viren los cinc arbres qui eren molt plaents a veser, e viren la dona qui era ab semblant molt agradable, anaren a la font e saludaren molt humilment e devota la dona, e la dona agradablement llur reté llurs saluts.
Los savis demanaren a la dona son nom, e ella llur dix que ella era Entel·legència. E los savis la pregaren que li plagués que els dixés la natura e les propietats dels cinc arbres, ni què significaven les lletres qui eren escrites en cascunes de les flors.
E la dona llur respòs e dix:
—Lo primer arbre en lo qual veets vint-i-una flor, aquell arbre significa Déu e ses vertuts increades essencials, les quals són escrites en aquelles flors, segons que veets. Aquell arbre ha dues condicions enfre les altres. La una és que hom deu atribuir e conèixer a Déu tota hora la major nobilitat en essència e en vertuts e en obres. L’altra condició és que les flors no sien contràries les unes a les altres, ni sien les unes menys de les altres. Sens que hom no haja coneixença d’estes dues condicions, no pot hom haver coneixença de l’arbre ni de ses vertuts ni de ses obres. […]
Per les condicions damunt dites van les flors qui són començament e doctrina a endreçar los hòmens errants qui no han coneixença de Déu ni de ses obres ni de la creença en què són. E per la coneixença d’aquests arbres pot hom consolar los desconsolats, e pot hom asuaujar los treballats. E per aquests arbres mortifica hom temptacions e munda hom l’ànima de culpes e de pecats. E per la utilitat dels arbres, qui fruit ne sap cullir, fuig hom a treballs infinits e ve hom a perdurable repòs.
Llibre del gentil, II, 4, flor 2 (De bonea caritat)
—La bonea de Déu e la caritat que nós havem a Déu se covenen; cor, si es descovenien, seguir-s’hia que caritat no fos vertut o que en Déu no hagués perfeta bonea; e cascuna d’aquestes dues incoveniències es impossíbol. On, com nosaltres, per gran caritat que havem a Déu, sostingam e hajam sostengut llongament la greu captivitat en què som, en la qual som molt ahontats e menyspreats per lo poble dels crestians e dels sarraïns de qui som, e per ells siam forçats e treballats, e a ells nos covenga traütar e reembre cascun any; e tot aquest treball amam més sostenir e passar per ço que amem Déu, e que no llixem la llig ni la carrera en la qual nos ha mes, per açò cové de necessitat que la bonea de Déu, qui és plena de misericòrdia e de gràcia, se mova a pietat e que ens trameta son missatge qui ens traga d’aquesta captivitat en què som, per ell amar e honrar e servir. On, si la bonea de Déu no ens ajudava e no ens acorria a nostres treballs ni a nostres tribulacions, e majorment per ço cor nós poríem haver llibertat si volíem desemparar la llig en què som, seria significat que en la bonea de Déu no hagués perfecció de granea, poder, amor, e açò és impossíbol; per la qual impossibilitat és manifesta cosa a la nostra caritat e esperança que Déus, per sa gran bonea, trametrà Messies per delliurar nosaltres de la captivitat en què som.
Qüestió. Demanà lo gentil al jueu: —Aquesta captivitat en què sots, ha llongament que sots en ella?
Solució. Respòs lo jueu: —Nós som ja estats dues captivitats. La una durà setanta anys e l’altra quatre-cents, mes aquesta ha més de mil dos-cents anys. De les dues captivitats primeres sabem la raó per què érem en elles, mes d’aquesta captivitat en què som no sabem per què hi som, ni per què no.
Dix lo gentil al jueu: —Possíbol cosa és que vosaltres siats en alcun pecat per lo qual siats contra la bonea de Déu, en lo qual pecat no cuidets ésser, ni no en demanets perdó a la bonea de Déu, la qual se cové de justícia, per la qual justícia no us vulla delliurar dentrò que regonescats lo pecat e que en demanets perdó.
Llibre del gentil, III, 6, flor 1 (De bonea granea)
[…] On, si a Déu cové ésser coneguda creació, qui no és fer tant de bé com és llevar culpa e pecat de bé, quant més cové ésser conegut a Déu que ell ha recreat lo bé on era culpa e pecat! E cor en aital obra de recrear haja major bé que en crear, per açò cové que a aital obra a fer haja major bé que a crear bé de no re; lo qual major bé és ajustament qui covenc ésser fet de bé creat a bé increat, per ço que lo bé creat corromput per culpa e pecat fos recreat e exalçat per l’ajustament del bé increat. On, com major e millor obra signific e demostre mills la gran bonea de nostre sényer Déus que la menor obra, per açò en aquesta major demostració de la gran bonea de Déu, recreació és representada a l’humà enteniment, qui d’esta major significació ha coneixença; la qual recreació és l’ajustament del Fill de nostra dona santa Maria, verge gloriosa, beneita sia ella e sa vertut!, ab l’ajustament del Fill de Déu. Per lo qual ajustament, e per la passió de la humana natura de Jesucrist, fo recreat lo món del pecat original, lo qual havíem per lo primer pare, ço és Adam, qui passà lo manament de Déu, per lo qual som mortals, e havem fam e set e cald e fred e ignorància, e havem molts d’altres defalliments, los quals no hàgrem si Adam no pecàs. E si lo Fill de Déu no s’encarnàs e no morís en quant era home, tuit fórem en foc infernal perdurablement. Mes per la santedat de l’ajustament del Fill de Déu e de la natura humana de Crist, qui són una persona tan solament, e per la santedat de la preciosa sang que Jesucrist escampà per recrear lo món, són tots aquells qui creen en recreació delliurats del poder del diable, e són apellats a glòria qui no ha fi.
Llibre del gentil, IV, 3, flor 1 (De bonea granea)
Dix lo sarraí al gentil: —Temps fo que totes les gents que eren a Meca e a la ciutat de Trip, on fo Mafumet profeta, eren idolàtrics e no havien coneixença de Déu, e eren en aquella error en la qual tu eres ans que venguesses en est lloc ni haguesses coneixença de Déu. On, enaixí com tu havies mester consolació de la tristícia en què ésser solies, enaixí havien mester ajuda e il·luminament de fe aquelles gents damunt dites. E cor la bonea de Déu és gran, per açò Déus hac pietat d’aquelles gents que ignorantment se perdien, e volc-los il·luminar e donar coneixença de si mateix e de sa glòria. E per açò tramès-los Mafomet per profeta, qui los il·luminà e los donà coneixença de Déu; lo qual il·luminament e la qual coneixença se cové ab la gran bonea de Déu, ab la qual no es pogra covenir si profeta no fos. E cor un bé se cové covenir ab altre, per açò en lo bé de Déu e en lo bé que Mafomet féu com endreçà los errats, és provat que Mafomet és profeta de Déu.
Respòs lo gentil e dix: —Segons ço que tu dius, se siguiria que la perfecció de Déu no es concordàs ab la gran bonea de Déu, com sia cosa que necessària cosa fos que en la terra d’on jo só haja tantes gents qui van a perdició, per ço cor no han qui els do coneixença de Déu. E cor la bonea de Déu no satisfaça a tot ço qui és necessari, per açò és contrària a granea, ab la qual se covenria si faïa satisfacció a tot lo bé qui és necessari. E si la bonea de Déu és contrària a granea, impossíbol cosa és que es pusca covenir ab perfecció; e açò és contrària cosa a les condicions dels arbres.
