Aprenent de noblesa
Per Anna Carreras
No som superiors als animals però la humanitat, fanfarrona, sempre s’ho ha cregut. Hem d’aprendre de les bestioles, de llur noblesa i generositat, de la dignitat. Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca ca. 1352-Tunis, ca. 1423) ho sap però vol jugar a portar la contrària. Quan a Tunis, entre 1417 i 1418, escriu la Disputa de l’ase així ho proclama des d’un enfocament satíric i un dramatitzat conflictus entre fra Anselm i l’ase del títol. L’obra és censurada i condemnada per la Inquisició espanyola, que la considera un llibre prohibit. Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d’elegir el rei dels animals…) com religioses (les anècdotes anticlericals de l’ase en la seva polèmica), no quadra amb l’ortodòxia catòlica de l’Espanya del XVI. Sense cap edició catalana conservada, només en sobreviu una traducció francesa, impresa a Lió l’any 1544 i traduïda ara magistralment per Albert Mestres i Marta Marfany. L’obra és d’inspiració àrab: la font principal n’és un apòleg àrab que figura com a apèndix d’un tractat de zoologia, corresponent a la part número XXI de l’enciclopèdia de l’escola filosoficopolítica dels “Germans de la Puresa” o “Germans Sincers” de Basora (Asín, 1914). Aquest apòleg (Tornero, 1984) narra el plet plantejat pels animals contra els homes, davant del tribunal dels genis, per resoldre l’acusació d’aquells segons la qual els humans els havien sotmès a l’esclavatge amb el pretext de la seva hipotètica superioritat.
L’assemblea d’animals té lloc al bosc, en un locus amoenus que propicia l’entesa i l’assossec, amb l’objectiu d’escollir l’animal que farà de rei. En aquesta comitiva hi ha els animals més forts però també els més febles i esquifits. L’al·legoria i, per tant, la metàfora de la societat humana, està servida. Quan els animals arriben a una solució consensuada i trien el “lleó roig de llarga cua” ho celebren amb tanta cridòria i enrenou que desperten el frare endormiscat. És aleshores quan el fill d’Adam, presumptuós i savi relatiu, es presenta a debatre sobre la “superioritat” de l’espècie humana davant dels animals. Amb una conversa digna dels espadatxins dialèctics més ensinistrats, basat en el model dialògic de filiació escolàstica i dinou arguments de suposat pes intel·lectual emesos per part del frare, l’home va essent vençut pel seu interlocutor, un “ase cap de suro i desgraciat” (l’ase ronyós de la cua tallada) que el desarma, el contradiu, el refuta i el guanya fent-lo acotar la testa fins el penúltim argument. El darrer, el dinou, l’encarnació de Déu en l’home, no té contrapartida i el frare s’erigeix com a victoriós del llarg diàleg. Si bé la faula té uns ingredients plenament medievals, la vigència de la ironia de Turmeda no caduca. En temps contemporanis, els qui governen la societat segueixen erigint-se com una colla de badocs. Només cal recordar una de les darreres perífrasis paraparèmiques del senyor Rajoy: “A vegades moure’s és bo, a vegades moure’s no ho és, a vegades no moure’s és bo, i a vegades no moure’s és dolent”.
La Disputa de l’ase està estructurat a partir dels dinou arguments, però entre el dotzè i el tretzè hi ha un parèntesi centrat en els “arguments dels insectes” d’una ironia sublim, i amb la mateixa construcció de tesi-rèplica. Diu el poll, per exemple: “Fra Anselm, nosaltres ens mengem la vostra carn i ens bevem la vostra sang, i la de les vostres dones i fills, i dormim als vostres vestits, als llits, als llençols, i ens caguem als vostres cabells i a les vostres barbes, els omplim d’ous, i vosaltres no ens feu cap d’aquestes coses, a nosaltres els animals. Sembla, doncs, que queda clar que nosaltres som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres”. Més endavant, Turmeda torna a suspendre la cavil·lació filosòfica entre el quinzè i el setzè argument, lloc en el qual insereix matèria narrativa al fil del debat: vuit històries entretingudes i còmiques sobre personatges caricaturitzats. Aquest mecanisme d’interpolació allunya Turmeda de les seves fonts, en la mesura que és tota una innovació estilística que supera l’escolasticisme rigorós i s’acosta més als futurs diàlegs polifònics del Renaixement. En aquests relats anticlericals, humorístics i irònics a més no poder, a la manera de Boccaccio, l’autor vincula el deshonor humà amb els pecats capitals i s’allunya, voluntàriament, de l’exemplum canònic de la literatura doctrinal. Finalment, entre el divuitè i el dinovè arguments hi apareix, en vers curt, la “profecia de l’ase” (única escena conservada en manuscrit medieval i en la llengua original): “la pura veritat és que el sol no es pot tapar amb un sedàs”, reconeix, a les acaballes, el flamant rei dels animals.
Un meravellós exercici sofístic però alhora paròdic i d’un estil avançat que l’Editorial Barcino recupera, amb molt d’encert, després de passar pel sedàs de la sensibilitat contemporània altres tòtems de la literatura catalana medieval de l’alçada de Bernat Metge, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Isabel de Villena o Roís de Corella.
 |
La Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda, és la darrera novetat de la col·lecció Tast de Clàssics d’Editorial Barcino, que acosta els grans clàssics catalans als lectors d’avui. Si voleu saber-ne més i tenir la possibilitat de comprar-lo, el podeu trobar fàcilment aquí |
