Joc, amor i literatura a la València del segle XV
Elisabet Armengol
Les partides d’escacs són cosa de dos. No obstant això, a la València de la segona meitat del segle XV, concretament cap al 1475, va escriure’s una obra poc coneguda, els Escacs d’amor, que convida a descobrir una disputa amorosa a través del tauler d’escacs, en la qual els tres autors que van escriure conjuntament aquest poema, Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francesc Castellví, esdevenen els protagonistes.
El vintè capítol del tercer volum de la Història de la literatura catalana. Literatura medieval (III). Segle XV, aprofundeix en l’estudi dels Escacs d’amor, juntament amb el d’altres escriptors i obres que van produir-se a la València de la segona meitat del segle XV, com el Cançoner satíric valencià o Lo somni de Joan Joan, de Jaume Gassull. Aquest va ser un moment en el qual l’escriptura va convertir-se en una activitat dinàmica i social en tots els sentits, visible en certàmens, tertúlies –com la tertúlia en la qual Roís de Corella emmarca el Parlament en casa de Berenguer Mercader–, reunions i debats. No era gens estranya, doncs, la creació d’obres en col·laboració, a quatre, sis o vuit mans, com tampoc la pràctica de fer circular quaderns manuscrits amb producció literària. Per tant, podria dir-se que les relacions personals i socials entre els escriptors van impregnar la literatura valenciana de l’època.
Dins d’aquest context valencià, el joc d’escacs va ser un dels més destacats, sobretot entre la reialesa i les classes més altes. Els mateixos autors de l’obra, vinculats a la cort, gaudien d’un prestigi social que els va permetre conèixer de ben a prop les regles d’aquest joc, que posteriorment van emprar per encaixar i lligar encertadament la construcció literària amb cada jugada representada al tauler. A la vegada, hi van introduir algun aspecte diferencial, com la presència més dinàmica de la dama i de l’alfil, de manera que l’obra s’acosta a unes regles del joc molt similars a les dels escacs moderns. Precisament, sembla que els autors són conscients de la novetat que s’hi representa: “Trobant-se Març amb Venus en un temple, / ensems tenint Mercuri [en] sa presència, / ordí un joc d’escacs, amb nou exemple”.
Els Escacs d’amor (originàriament Hobra intitulada scachs d’amor feta per don Francí de Castelvi e Narcis Vinyoles e mossen Fenollar) segueix, doncs, el fil conductor propi d’una partida d’escacs moderna tal com la coneixem ara, des del principi fins al final, i encara que es descriuen alguns dels moviments al tauler, no es configura com un tractat que analitzi les posicions i jugades estratègiques del joc, com podria ser-ho el Llibre dels jochs partits dels schachs en nombre de 100 (1495) del mestre d’escacs Francesc Vicent.
Al llarg de seixanta-quatre estrofes de nou versos, el mateix nombre d’estrofes que caselles té el tauler d’escacs, es produeix un enfrontament entre dues forces antagòniques, entre Castellví, representat pel déu Mart amb les peces roges (que equivaldria a les blanques) i Vinyoles, que s’identifica amb la deessa Venus i juga amb les peces verdes (que representarien les negres). Així doncs, en el joc entren també en conflicte l’amor i la guerra, el món afectiu i el món intel·lectiu, l’esperança i el sofriment. Fenollar, en canvi, juga la partida com a Mercuri des de la posició de missatger jutge, com una mena de demiürg entre el món intel·lectiu i l’afectiu que s’encarrega d’interpretar la jugada i alhora dictar lliçons morals dins del joc. Tanmateix, tot i aquest toc moralista, l’obra no es considera un tractat moral en si com sí que ho és el Llibre dels costums dels homes, també titulat Moralització del joc dels escacs, de Jaume de Cessoles, del final del segle XIII.
Paral·lelament, com bé anticipa el títol i el prefaci, es produeix un joc amorós –de les peces roges (blanques) per guanyar l’amor de la dama i de les verdes (negres) per defensar-se de l’atac–, que s’insereix dins del marc conceptual de l’amor cortès: “els Escacs d’amor responen a una concepció de l’amor heretada de la tradició poètica de la fina amor”, a més “de l’al·legoria moral i de les referències mitològiques, sense oblidar la petjada marquiana, especialment detectable en els versos de Castellví”, explica Tomàs Martínez. Així doncs, la importància del paper de la dama queda representada no només físicament en la peça del tauler, sinó també en la finalitat del joc en si, i per tant, d’una manera més ideal.
L’enfrontament entre dues forces antagòniques, que el joc d’escacs per si mateix ja mostra, desemboca aleshores en l’enamorament. Finalment, com no pot ser d’altra manera, Castellví fa escac i mat, i la passió i l’amor es proclamen les vencedores amb la conquesta de l’amor de la dama.
Tomàs Martínez Romero,“Els escacs d’amor” dins Història de la literatura catalana. Literatura medieval (III). Segle XV, Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2015.
