Herbes no es fan males en mon ribatge
Autor: Jordi Llavina
¿Qui pot tenir, avui dia, el desig de menar una vida horaciana, lluny del que Fra Luis de León va anomenar el “mundanal ruïdo”? —ja ho he escrit bé, ja: l’home va distingir la i de ruido amb una dièresi, per fer-lo encara més roí!
El llibre Cròniques rurals, de Carme Martí, Albert Carreras i un servidor (col·lecció Museu Vida Rural, editorial Barcino), recull el testimoniatge de vint personalitats del nostre país que reflexionen sobre el camp, sobre el que representa per a ells la vida rural, sobre la memòria, sobre els treballs i les penúries que comporta viure de la terra. No són aspectes superficials; són qüestions fondes, que en algun cas han implicat un compromís important: el promotor musical Gay Mercader, per exemple, va decidir, fa uns quants anys, d’instal·lar-se en algun lloc indeterminat d’una comarca no especificada, al mig de la naturalesa. Des d’aquest recer, el barceloní, amb un telèfon mòbil a mà i sense gaire més sofisticació tecnològica, va fent la seva feina sense embussos de trànsit ni mica de contaminació acústica. Quan veu un gos abandonat, se’n compadeix i el recull. “Fins i tot un cavall, he recollit”.
La convivència —harmònica, què si no— amb els animals és un assumpte de llarga tradició literària, i els nostres clàssics no s’han estat de recórrer-hi. Només caldria recordar el cèlebre llibre de Llull per portar a col·lació els valuosos ensenyaments que les bèsties ens procuren. Com aquell corb a qui una serp se li menjava, una vegada i una altra, els fills. Només amb l’enginy, ja que la força entre els dos animals no era parella, va servir al negre alat per sortir-se’n. Alguns dels nostres entrevistats es refereixen als animals. El poeta Ponç Pons els adora. Tant és així que el menorquí bateja gallines i moixos amb noms d’escriptors de fama internacional. De vegades, però, l’animal és pres des d’un vessant estrictament nutrici. En aquest sentit, la cuinera Carme Ruscalleda gosa afirmar que “el porc em va convertir en una persona feliç” (quines botifarres més sofisticades que hi serveix, al seu restaurant de Sant Pol); o el poeta Joan Margarit recorda quan, quaranta anys enrere, ell i la seva família van arribar a Forès i, a plaça, mataven el porc.
“Entre la vinya i el fenollar”, el beat Ramon Llull va sentir la revelació. L’investigador Joan Massagué —un dels noms de capçalera en l’estudi del càncer— té molt present l’olor del raïm que es collia a les vinyes del Catllar, el poble dels seus estius d’infantesa, i el del most, en traginar-lo, d’allò més masegat, fins al cup. El filòsof Josep M. Esquirol, que ha fixat la seva residència al seu poble natal, Sant Joan de Mediona, explica que aquí “veus el cel, el dia que creix […]. El sol avança a poc a poc. És una altra manera de viure”. ¿Ajuda a filosofar, la vida rural? El que sembla clar és que el traüt i la saturació d’impactes de la vida urbana més aviat torben la consciència i ens distreuen l’atenció.
Josep Piera, el poeta de la Drova, manté una posició complementària respecte a la del seu reverit Ausiàs March, de qui recentment ens ha donat una suggestiva tria de versos. Es tracta de la qüestió diferencial, no pas menor, entre un jardí (o verger) i un hort. Fixeu-vos què diu March, en la versió actualitzada de Piera:
Plena de seny, lletjos desitjos talle;
en el meu hort no vull les males herbes;
perquè s’entenga com dins del meu cor
els pensaments no em davallen avall
Aquesta bella descripció del més gran poeta europeu del segle XV podria prologar la que el poeta d’ara fa del seu entorn més immediat, la del jardí de casa seva: “El jardí és una metàfora de la mateixa personalitat de l’amo […]. La diferència amb l’hort és que el jardí es fa sol, només cal treure de tant en tant allò que et molesta: una rama que no et deixa passar, posem per cas. No cal molt més; sols aigua, és clar”.
Cròniques rurals dóna compte d’una saviesa adquirida amb l’experiència. Les reflexions del periodista Lluís Foix sobre els pagesos i la seva feina semblen entroncar amb les consideracions clàssiques sobre un ofici tan antic. La ninotaire Roser Capdevila confessa que abans va estimar el groc torrat dels camps de blat —també del poble de Sant Joan de Mediona, on estiuejava de ben menuda— que no pas aquest mateix color en els quadres de Van Gogh, que descobriria anys a venir. “He vist un temps en què res no em plaïa”, podria dir Neus Català, reprenent el vers de Jordi de Sant Jordi. El llibre conclou amb el testimoniatge d’aquesta dona gegantina, que ha viscut tot l’horror del segle XX —és l’única supervivent del camp de concentració de Ravensbrück—, i que ha convertit el dolor en lliçó de vida perdurable. També la Neus va haver de patir la barbàrie i el fet d’estar “sense amics, sense béns, sense senyor, / en lloc estrany i en estranya contrada”. Ara, però, amb noranta-sis anys repicats, aquesta dona exemplar encara s’esgargamella perquè les dones que no van tenir la sort d’ella, les que en van patir una de més amarga encara, no siguin ofegades per l’oblit. La seva memòria, com la memòria dels autors clàssics, ens serveix tothora de guiatge.
