Algunes pinzellades sobre la paraula «DEPORT»
Guillem Turró i Ortega autor de Més enllà de l’espectacle mediàtic
És ben sabut que els catalans fem servir —tot sovint en contextos diferents— dues paraules diferents que són esport i deport. Ambdues —perfectament complementàries— abracen un camp semàntic referit a aquelles activitats físiques de caire competitiu i recreatiu. En canvi, en llengua castellana només s’utilitza el terme deporte. Estudiosos com Miguel Piernavieja han constatat que aquesta paraula té un primer origen en el provençal i que d’aquí passarà a d’altres llengües romàniques com el francès, el castellà o el català. De fet, en el francès antic ja trobem el verb desporter que podem traduir per divertir-se. Tot sembla indicar que la paraula arribarà fins a Anglaterra a on passarà a dir-se disport i finalment, sport. Autors tan importants a nivell europeu com el francès François Rabelais (1494-1553) o l’anglès John Locke (1632-1704) fan servir aquest terme amb el mateix sentit.
Comptat i debatut, si fem una ullada a l’etimologia del mot esport, constatarem que la realitat esportiva comporta una diversió que és fruit d’obrir i diversificar la vida i que ens ajuda a desviar-nos de la normalitat. En un principi deport significava ‘diversió’, paraula que prové del llatí divertere i que feia referència a deixar el camí amb la finalitat de descansar. Ens referim, per tant, a aquella activitat realitzada amb l’objectiu de distreure’s, d’entretenir-se o recrear-se. De fet, el terme deport significa ‘recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure’. Com ens deia Jordi Llovet: “De fet, la paraula procedeix de la veu llatina deportare que vol dir ‘transportar’, ‘traslladar-se’, paraula que ben aviat va agafar el sentit figurat de ‘transportar-se en esperit’, ‘distreure’s’ o ‘divertir-se’. Practicar un deport era tradicionalment concebut com un ‘sortir’, en certa manera, de si mateix, per situar-se en un altre camp —mai tan ben dit— en què els maldecaps s’assuaugen, les cabòries es temperen, les penes són oblidades.”[1]
Si ens endinsem en algunes de les obres dels grans clàssics de la nostra literatura veurem aparèixer diverses vegades el mot deport.[2] Així, per exemple, l’eminent Ramon Llull (segles XIII-XIV) empra aquest terme en el seu Romanç d’Evast e Blanquerna (més concretament en el capítol XCVIII) quan descriu la mena de vida de Blaquerna en el seu ermitatge: “Aprés que havia menjat, retornava-se’n tot sol a l’esgleya, en la qual fahia gràcias a Déu. Con avia feta sa oració, estava una ora e anava’s deportant per l’ort e a la font e per aquells lochs on mills pogués alegrar sa ànima ell anava.”[3]
També el gironí Francesc Eiximenis (segle XIV) fa servir aquesta paraula en diferents moments de Lo Crestià, una enciclopèdia popular, de caràcter moral i religiós, escrita en català amb l’objectiu d’apropar-la al poble, en el context d’una societat que anava avançant en urbanisme i alfabetització. Si ens fixem en el capítol XC del Terç del Crestià hi trobarem aquestes paraules: “Seria encara bon consell a aquests d’usar coses fresques per mitigar la raïl [l’arrel] de la passió e per refrescar la sang, e els seria profitós conversar ab persones alegres, e sovint deportar-se a veure coses plaents e honestes.”[4] A més, en el Dotzè del Crestià fa diverses referències a l’esport. Concretament en el capítol DLVIII mostra distintes maneres de recrear-se, tot introduint els jocs i els exercicis físics. També trobarem aquest mot en autors tan rellevants com Ausiàs March o Joanot Martorell.
Tot plegat és una mostra fefaent que el mot deport es troba ben present en el bo i millor del nostre llegat literari. Amb aquest terme es feia referència a l’acció de sortir dels murs d’una casa —i, per extensió, de les muralles de la ciutat— per fruir d’uns moments d’oci i diversió. En aquest context sociohistòric l’esport s’oposa al treball (derivat de tripalium, ‘estri de tortura emprat pels romans’) i està estretament relacionat amb el lleure i la distracció. Només ens resta concloure, que transcorreguts uns quants segles, el millor deport manté una condició recreativa que té per objectiu la nostra renovació psicosomàtica. Fóra bo que no perdés aquesta dimensió que el converteix en una praxi humanística de primer ordre. Ja el poeta llatí Juvenal va deixar escrit allò de “mens sana in corpore sano”.
[1] J. Llovet, «Contra el deport». El País, 3 de juny de 2010.
[2] C. Vilanou-J. Planella (coords.), Cos, esport i pedagogia. Històries i discursos: Editorial UOC, 2007. p. 11.
[3] R. Llull, Libre de Evast e Blanquerna. Barcelona: Editorial Barcino, 1947, p. 259.
[4] F. Eiximenis, Lo Crestià. Edició a cura d’Albert Hauf. Barcelona: Edicions 62, 1983, p. 99.
