Ausiàs March segons Josep Piera: XI
Una poesia d’Ausiàs March versionada per Josep Piera
Quins tan segurs consells vas buscant tu,
cor malastruc, fastiguejat de viure?
Amic del plor i desamic del riure,
com sofriràs els mals que tens davant?
Afanya’t, doncs, que la mort ja t’espera,
i pels teus mals se t’allarguen els dies;
el teu sojorn plaent s’allunya més
quan vols fugir de la mort falaguera.
Braços oberts, ella ha eixit al camí,
plorant-li els ulls per excés de gran goig;
el melodiós cant de sa veu sent
que diu: «Amic, ix de casa estrangera.
Amb gran delit et done els meus favors,
que cap home no els ha sentit abans,
perquè jo fuig de tot aquell que em crida
i m’ajunte amb qui fuig del meu rigor.»
Els ulls plorant i amb cara de terror,
estirant-se els cabells amb grans udols,
la vida em vol donar béns en herència
i d’aquests dons vol que siga senyor,
cridant amb veu horrible i dolorosa,
tal com la mort crida l’afortunat;
l’home que viu aparellat als mals
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em meravella com és d’orgullosa
la voluntat de cada amador;
no demanant-me què o qui és amor
sabran en mi sa força dolorosa.
Tots, maleint, juraran en veu baixa
que mai amor no els podrà dominar,
però si els conte acolorits plaers,
el temps perdut, sospirant, maleiran.
Cap home ni cap dona no conec
que, adolorit per amor, faça llàstima;
jo sóc aquell de qui cal compadir-se
perquè del cor la sang se me’n va lluny.
Sent com s’acosta a mi la gran tristor
que seca l’humor que en vida em sosté;
la tristor s’envalenta en contra meu
i no acut cap mà armada a protegir-me.
Lliri entre cards, sent que s’acosta l’hora
en què la meua vida ja s’acaba;
i, com del tot m’ha fugit l’esperança,
en aquest món roman damnada l’ànima.
Aquí, el text original
Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure?
Amic de plor e desamic de riure,
com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita’t, doncs, a la mort, qui t’espera,
e per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
com vols fugir a la mort falaguera.
Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: «Amic, ix de casa estrangera!
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l’ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor.»
Amb ulls plorants e cara de terror,
cabells rompent amb grans udolaments,
la vida em vol donar heretaments
e d’aquests dons vol que sia senyor,
cridant amb veu horrible i dolorosa
tal com la mort crida el benauirat
—car, si l’hom és a mals aparellat,
la veu de mort li és melodiosa.
Bé em meravell com és tan ergullosa
la voluntat de cascun amador!
No demanant a mi qui és Amor,
en mi sabran sa força poderosa;
tots, maldient, sagramentejaran
que mai Amor los tendrà en son poder,
e, si els recont l’acolorat plaer,
lo temps perdut sospirant maldiran.
Null hom conec, o dona, mon semblant,
que, dolorit per amor, faça a plànyer:
jo son aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se’n va llunyant;
per gran tristor que li és acostada,
seca’s tot jorn l’humit qui em sosté vida,
e la tristor contra mi és ardida,
e, en mon socors, mà no s’hi troba armada.
Llir entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida.
Puixs que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.
