Cançons nadalenques del segle XV
XXVIII
[Monòleg de Josep]
—O las!, i què em faré?
Ma esposa tinc prenyada;
de qui és, no ho sé.
Jo la prenguí donzella
per santa companyia,
pensant visqués amb ella
amb major alegria.
Mes quan la mir,
més me regir:
vei-la tan pensosa
tan gloriosa,
amb lo ventre ple.
No sé qui ho ha fet;
gran tort m’han fet.
Mes, de qui és prenyada,
jo, las, mesquí, no ho sé.
Nunca em farien creure
que la Verge fos partera,
ni que es pogués rompre
la santa vidriera
mes quan mir-hi més,
lo ventre creix.
Jo, las, mesquí,
jamés la toquí,
vespre ni matí.
Mes, com se pot fer
que en lloc tan sencer
se puga trencar,
ni més emprenyar
gallina qui gall no té,
ni que la mia esposa
m’hage rompuda la fe?
Valdrà’m més que la lleix
que no difamar-la.
Airé’m en ma terra;
açò bé em valdrà més.
Prendré mes eines,
aixols i barrines,
hoc i l’aixolet,
i l’escarpa xiquet,
e l’aixa major,
e l’enformador,
la pala e lo ciment,
e claus més de cent.
No tinc renda ni censal,
ni jamés negun cavall.
Lo minyó ja vol menjar;
no tinc què li pusca dar,
ni ja manco manera,
amb aquesta congoixa
ni com l’espelliré.
Dix Josep: —En bona fe,
vosaltres bé us ne rieu;
però a mi no em som burlós,
vosaltres bé ho sabeu.
Treuré la moneda
i aquest forniment de casa:
un cànter foradat,
un ast rovellat,
la paella
e la cistella,
la pastera
e la granera,
la gerreta dels fesols,
un setrill amb deu gresols,
un plat de bunyoles,
amb quatre parells d’ous.
Tot açò, en bona fe,
si es ven com jo voldria,
dotze diners n’hauré.
Cançons nadalenques del segle XV, a cura de Josep Romeu i Figueras, Editorial Barcino, 1949.
