Cerverí de Girona, joglar i trobador de Pere el Gran
Francesc J. Gómez
Amb un catàleg impressionant de cent vint obres conservades —entre les quals cal comptar cinc poemes narratius i uns divulgadíssims Verses proverbials signats amb el seu nom de fonts, Guillem de Cervera—, Cerverí de Girona és el màxim exponent de la poesia trobadoresca a Catalunya i també l’autor del corpus poètic més important i influent a la Corona d’Aragó fins a la poesia d’Ausiàs March.
No obstant això, i malgrat les rigoroses edicions de Martí de Riquer (1947) i de Joan Coromines (1985 i 1988), l’obra de Cerverí és encara ben poc coneguda dels lectors catalans, probablement per una escassetat d’estudis i edicions que ajudin a superar els nombrosos problemes d’interpretació que plantegen la identitat del trobador, la genuïnitat del seu occità poètic, el seu gust pels artificis verbals i conceptuals, els seus referents savis i, sobretot, les seves constants al·lusions a la realitat cortesana i política contemporània.
És per això que la professora Miriam Cabré no solament en prepara actualment una nova edició crítica, sinó que ja fa una quinzena d’anys que es dedica a estudiar i comentar la figura, les idees i els mots del gran trobador de Pere el Gran.
Després d’una tesi doctoral a la Universitat de Cambridge i de la monografia Cerverí de Girona and his poetic traditions (Londres, Tamesis, 1999), Miriam Cabré ha presentat recentment el volum Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran (Barcelona i Palma de Mallorca, Universitat de Barcelona i Universitat de les Illes Balears, 2011, Col·lecció Blaquerna, 7), que ofereix al lector català la millor guia per a endinsar-se en aquesta obra enginyosa, polièdrica i polisèmica, l’autor de la qual es debat constantment entre la definició de joglar i de trobador, alhora que desplega un ventall amplíssim de temes, gèneres, experiments i innovacions que deixaran la seva empremta característica en la lírica catalana a cavall dels segles xiii i xiv.
La pluralitat de Cerverí abasta des de la fin’amors de les cansos i el ball de les dansas, baladas, retroenchas i estampidas, fins a l’agressivitat política dels sirventes i el consell savi dels vers, passant per poemes narratius en clau com La faula del rossinyol, quatre pastorelas que plantegen un diàleg sobre matèries ben diverses —per exemple, és lícit de resistir-se a concedir uns favors sexuals promesos sota xantatge?—, poemes que hibriden gèneres, tradicions i procediments intel·lectuals d’allò més heterogenis (amor hereos, al·legories, etimologies, sermons, proverbis, documents administratius) i, fins i tot, una alba amb lectura moral en la qual s’ha pogut veure un precedent dels primers versos de la Commedia de Dante:
Axi con cel c’anan erra la via
que deu tener, can va ab nit escura,
e te cami mal e brau, qui l’atura,
e no sab loc ne cami on se sia,
sufren mal temps ab regart de morir,
soy eu, c’anar no pusc, per que desir
que vis fenir la nit, començan l’alba.
Com caminant que va marrant la via
que ha de seguir, quan marxa en nit obscura,
i un mal indret trepitja, que el detura,
i ja no sap on és que es foravia,
sofrint mal temps, amb perill de morir,
talment vaig jo, que vull veure finir
la nit que així m’allunya el goig de l’alba.
(trad. Alfred Badia)
L’alba s’adreça significativament al rei Jaume II de Mallorca, que tot sovint donà suport als adversaris polítics del seu germà, el rei Pere d’Aragó: especialment, la noblesa rebel i sobretot Carles d’Anjou, el seu rival a Sicília i l’instigador de la invasió francesa de Catalunya. I és que, després d’una etapa de joglar al servei del vescomte de Cardona, durant la qual cantà Na Liaman i forjà el nom, el personatge literari i el prestigi artístic de «Cerverí», el nostre poeta esdevingué el servidor fidel de Pere el Gran des del 1267 fins al 1285, any de la mort de tots dos.
Durant aquest període Cerverí, joglar remunerat i recompensat amb la possessió gironina de Santa Seclina —un locus amoenus en els seus poemes—, continuà adreçant-se respectuosament al seu antic senyor el vescomte, honorà la seva dama Sobrepretz (potser la reina Constança de Sicília, muller de Pere el Gran?), però sobretot esdevingué el portaveu poètic de la cort i dels interessos polítics de l’infant Pere, rei d’Aragó des del 1276. Juntament amb la Crònica o Llibre del rei en Pere de Bernat Desclot, Cerverí fou determinant en la construcció d’aquella imatge de monarca cortès i exemple de cavalleria que Pere el Gran volgué exhibir davant la noblesa catalanoaragonesa i entre els seus aliats gibel·lins i antiangevins, des de Castella i Anglaterra fins a Occitània i Sicília.
Fins i tot abans de ser rei, Pere el Gran reprengué la política cultural del seu besavi Alfons el Trobador, conreant la lírica ell mateix o acollint trobadors exiliats, i és probable que un altre fruit excepcional del seu mecenatge fos el Jaufre anònim, l’únic roman cavalleresc en llengua occitana. Pere el Gran i Cerverí obriren la cort no solament a les innovacions tardotrobadoresques de les corts de Rodés i de Treviso, presidides per Guiraut Riquier i Uc de Sant Circ, sinó també a les influències líriques francesa i galaicoportuguesa.
Alhora que Ramon Llull ideava les primeres versions de l’Art i educava els laics amb les seves obres anteriors al Llibre d’amic e amat, inclòs al Blaquerna (cap a 1283), Cerverí procurava diversió a la cort de l’infant Pere, amb poesies de ball i lluïment, o defensava les seves iniciatives polítiques més controvertides —fins i tot l’assassinat del seu germà bastard Ferran Sanxis de Castre— amb tota mena de recursos persuasius, sense excloure la difamació més ferotge, mentre que, després de l’accés de Pere al tron d’Aragó, Cerverí de Girona / Guillem de Cervera aspirà a una posició de trobador savi capaç d’impartir lliçons de moral pràctica, de blasmar els vicis i lloar les virtuts, maldant constantment per superar l’estigma de joglar mercenari que es devia haver guanyat en l’etapa anterior.
