Cine de Llull lo foll: l’ull edènic
Enric Casasses. Reedició de l’edició crítica del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull.
Al Llibre d’amic e amat hi ha versos (o per dir-ho en llengua d’avui, versicles) dignes dels temps salomònics, o d’eres antediluvianes, o fins d’abans d’Adam (com el 252), i n’hi ha d’altres amb unes estructures que no es tornaran a veure fins als dies del cubisme i el dadà (el 289 prefigura l’estil de Gertrude Stein), i uns quants que continuen essent d’ara mateix, com si fossin escrits d’avui, com si ja fóssim a la primavera del 1283 («si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor»). Es pot dir que això de l’amic i l’amat és una no-ficció dins una ficció, perquè és un llibre real escrit per un personatge imaginari, de noveŀla: el capítol 99 del Romanç d’Evast e Blaquerna ens conta com aquest, Blaquerna, decidí d’escriure i escriví el Llibre d’amic e amat, que en constitueix el capítol 100, i el fet que el personatge l’hagi escrit, és a dir, el mateix llibre escrit, és el desenllaç de la dita noveŀla. Aquesta, en canvi, no cal dir que la va escriure Ramon Llull, mestre de totes les disciplines, foll d’amor i savi autèntic, sempre fora de mesura, immens, impagable. Només la seva figura és més alta que la seva llegenda. Cap de les dues no ha estat superada. Ja ho diu l’anònima rima: «Tres savis hi ha hagut al món,/ Adam, Salomó i Ramon». També Jordà Bru n’havia escrit un elogi semblant: «Entre aquells que en solitud han aconseguit la visió i han adquirit poders meravellosos hi ha hagut Moisès, Jesús de Natzaret, Ramon Llull i els contempladors acomodats entre els egipcis i els babilonis» (Giordano Bruno, Explicatio triginta sigillorum, publicat sense data ni lloc, segurament a Londres el 1583).
El Llibre d’amic e amat té tants versos (que avui en diríem poemes) com dies hi ha en l’any: 357. Blaquerna l’escriu, diu, encès d’inspiració, «eixit de manera». No és doncs estrany que sembli que li ballin les xifres. Però no. En realitat el número és exacte, perquè el número tant és. El llibre és un capítol d’una ficció i, doncs, figura que té tants versos com dies té l’any. O bé, encara millor: en el món de la noveŀla figura que l’any té 357 dies. Si és de traspàs, és clar. Si no, 356. En un moment anterior de la noveŀla, al capítol 81, Blaquerna aconsella a un parell de savis que, si volen entendre, estudiïn l’Art de Ramon Llull, que és una art que puja l’enteniment a entendre de la mateixa manera que l’art de la música puja la veu a cantar. Però aquí, amb l’amic i l’amat, som en una cosa espiritualment encara més enlairada i humanalment doncs més arran de terra, que és on es juga l’estimar. A terra i mirant amunt. L’amic i l’amat. Si fem cas de l’Arbre de filosofia d’amor, quan Ramon lo Foll hi diu que «amor és corda amb la qual està l’amic lligat a son amat», veiem que l’amor, això que hi ha entre l’amic i l’amat, no és altra cosa que aquesta i, o en temps de Llull aquella e, copulativa que ajunta amic e amat. El tema en joc és, aquí, l’estimar, que és creure, també. I per estimar no és imprescindible saber de filosofia ni saber cantar, encara que evidentment hi vagi molt bé i hi ajudi molt. És clar que el sol fet d’estimar ja ho és, una filosofia i un cantar; prou que ho sap, ho diu i ho fa, en Llull.
Al vers 44 es veu com la superació de la dicotomia entre capitalisme i comunisme és cosa de l’amor: «Propietat e comunitat s’encontraren e es mesclaren per ço que fos amistat e benvolença enfre l’amic e l’amat». D’aquests versos l’autor no en diu poemes, en diu metàfores morals. A la primera ratlla del llibre. Es pot dir que la poesia escrita en llengua catalana comença amb aquesta frase: «Comencen les metàfores morals». Morals, o sia, poesia de l’experiència. En una nota de dietari publicada pòstuma, el 1995, a Cartes a l’Helena, diu Ferrater: «El tema de la literatura moral no és l’experiència que l’escriptor té dels altres; és la inexperiència en què se sent davant d’ells». En Llull les metàfores morals són els poemes, el que volen dir, el que et diuen. I en prosa: res més lluny de l’art formal dels trobadors. L’amor trobadoresc hi és emperò molt pròxim, hi és potser la cosa més pròxima que hom ha deixat enrere, més que no a part. El Llibre es va escriure, ho diu el seu autor al tan citat capítol 99, segons la manera de «unes gents qui han nom sufies», és a dir, inspirant-se en poesia espiritual de l’islam.
La poesia catalana escrita, doncs, arrenca en prosa. El poema en prosa és un gènere que en les llengües europees no reapareixerà amb força fins al XIX i al XX: aleshores hi acudiran, a més d’alguns romàntics, el modernista, el simbolista, el cubista, el dadà, el surrealista… i tots, i com més va més, sentint-se de l’empremta luŀliana. Es pot dir que en la civilització europea tot prové del vers dels trobadors i de la prosa de l’amat (dic civilització: hi ha una altra onda europea, la incivilització, que sorgeix dels inquisidors i de les pires i que encara pretén predominar, per bé que la civilització en què viuen els poetes sigui en realitat més poderosa, puix que malgrat tanta sang i tanta brutalitat encara existeix). El poema en prosa té el seu sant patró en Ramon Llull.
El vers 176 ofereix una idea que ve de William Blake: «Digues, foll, per què escuses los colpables? Respòs: per ço que no sia semblant als acusants los innocents e els colpables», que en català més vell, més d’ara, seria: «Digues, foll, per què excuses els culpables? Respongué: per no ser com els que acusen els innocents i els culpables».
