Com era l’infern l’any 1700?
El llibre Llengua i Literatura, Barcelona 1700, publicat per Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, inclou perles com el següent fragment del Catechisme pastoral de plàticas doctrinals y espirituals per tots los diumenges de l’any, utilíssim y profitós a tots los rectors y regint cura de ànimas, com també confessors y predicadors, de Josep Plens, rector de Mollerussa. El recull de sermons va ser publicat l’any 1699 a Barcelona.
Si voleu saber com era l’ infern en el que creien els besavis dels avis dels nostres avis, us deixem amb aquesta prosa efectista l’objectiu de la qual era commoure la pietat popular.
[…] què cosa és Infern? Haveu de saber, christians, que lo lloch de l’Infern és un pou tant profundo, tant dilatat y tant ample que tindrà dintre de si més milions de dimonis y condemnats que estrellas no hi ha en lo cel ni arenas en lo mar; y encara que és tant dilatat y tant ample, estan allí los miserables condemnats estrets y apretats com las rajoles en un forn!
És lo Infern un lloch ab gran manera fosquíssim: allí no entra ni entrarà la llum del sol ni resplandor de la lluna, sinó que tot és tenebres palpables més que las d’Egypte: Mittite in tenebras exteriores. És lo Infern un lloch tancat ab portes de bronse y forrellats de ferro –contrivit portas aereas et vectes ferreos confregit. És lo Infern un lloc de gravíssima confusió y desconcert: allí no se hou sinó blasfèmias y renechs contra de Déu y de Maria santíssima –ubi nullus ordo, sed sempiternus horror inhabitat. És lo Infern un lloch ahont estan y estaran los miserables condemnats lligats de mans y peus ab cadenas fortas de foch –ligatis manibus et pedibus mittite eum in tenebras exteriores. És lo Infern lloch ahont may hi haurà pau, quietut y sossego, sinó torment imponderable –putasne saltem ibi erit requies mihi. Allí tot serà patir fam canina sens remey –non est apud inferos inveniri cibum. Allí tot és patir bolcans y torments eterns –iste maledicti in ignem aeternum. Allí tot és plorar sens alívio, rabiar sens consuelo y fer-se pedaços las entranyes de ràbia y furor –ibi erit flectus et stridor dentium. Allí estaran los miserables condemnats, rodats de serps y vívoras que li rosegaran las entranyas per tota una eternitat: in Inferno nulla est redemptio.
[…] en certa ocasió véu un religiós de santa vida un sarau y festa gran que fèyan los dimonis a l’Infern per un home que caygué condemnat en ell: entrà allí lo desditxat y a penas hagué entrat quant luego lo que presidia manà que l’assentassen en una cadira de foch, en paga de las que ell havia ocupat en esta vida, gastant en ellas conversacions y paraules malas; després manà lo vestissen y li posaren una roba talar que fou una capa de llamas de foch, per las moltas ab què ell honestava y cubria sos torpes divertiments; després manà li portassen bèurer y li portaren una tassa de brasas de foch per paga de las dolsas paraulas que ab lindo garbo alcançava las voluntats. Vingueren los músichs tocant-li en los ohidos las flautas de aquella regió; exia lo ayre en flames de foch per boca, ulls y nassos de aquell miserable en paga dels alegres entreteniments y gustos que havia tingut en aquest món. Després lo posaren en una altra estància ahont tot lo que veia era monstruós; lo que tocava, serps; lo que trapitjava, horrorosos sapos y dragons; y al fin no hi havia cosa que no l’atormentàs ab gran manera, ab uns ays! que donava lo miserable que resonàvan per tot aquell abisme infernal. Aquí se acabà lo sarau per al religiós que ho véu, però no per aquell desditxat, que ha de patir aquells torments per tota una eternitat!
O home y dona que estàs en pecat mortal y has ohit esta plàtica de la gravedat y eternitat de las penas que pateixen los condemnats a l’Infern! Què és lo que fas! Com no tractas des de luego de esmenar ta vida tant depravada! Vols que et succehesque lo mateix que a aquest miserable?
És possible que adredes vullas privar a ta ànima que vege la cara de Déu y elegesques lo vèurer la cara de tants dimonis en lo Infern? No sia christians així, no siam tant cruels ab nostras ànimas! Ja que fins vuy havem errat tenint-la sepultada en lo infern de tants vicis, traguem-la de sepultura tant hedionda mediant lo dolor y arrepentiment, restaurem-la mediant una fina confessió y verdadera penitència, restaurem-la ab llàgrimas vivas de sentiment de haver-la tinguda en estat y perill tant miserable de tantas culpas y, ara que tenim temps, plorem vida tant depravada, vil e infame!
