Decadència o retallades?
Des de fa massa temps (i quan dic massa vull dir, en realitat, excessiu), la gran i sòlida Acadèmia s’ha entestat a recórrer, un cop més, a l’estereotip més caduc i a la visió més sòrdida. Limitar el període artístic català d’entre els segles XVI i XVIII sota l’etiqueta de “decadència” és trist i fa lleig. En primer lloc, perquè aital afirmació és, justament, una impostura: Catalunya gaudeix, en aquests segles, d’una llengua i d’una literatura orals riques i viables. El problema, en conseqüència, no és la mancança de literatura, sinó la proliferació del seu vessant popular, espontani i multiforme en detriment de la suposada literatura “culta” o “formal”, que, certament, es mantenia soterrada per la força dominant de la corona castellana enfront de la independència política de l’Edat Mitjana. En segon lloc, contra la censura, s’imposava la creativitat, la imaginació i el talent per part d’unes generacions que vivien en actiu la llengua catalana, tant oral com escrita. Un poble que, contràriament al que se’ns ha dit, era ben lluny de l’analfabetisme i posseïa una riquesa lèxica gens negligible. En tot cas, la decadència de les lletres catalanes sorgeix a mitjan XIX…
Llengua i literatura. Barcelona 1700 és el sisè volum d’un projecte magne i digne: “La Ciutat del Born”. És un llibre ben fet que estimula els sentits, sobretot el tacte (el paper ecològic és seda pura) i la vista (les il·lustracions tenen una qualitat excel·lent). No hi ha dubte que aquesta floresta de llibres assoleix el seu objectiu: enfocar de manera multidisciplinària (i nova, per fi…) els diversos aspectes sobre les dinàmiques de la Barcelona del 1700 en tots els seus àmbits (botànic, musical, lúdic, social, mèdic, polític, econòmic i estètic). Literàriament, els exemples poden multiplicar-se.
L’imprescindible paper de la lletra al llarg d’aquest període es contradiu amb el concepte reduccionista de “decadència”: l’idioma perd certs àmbits d’ús, però no per això desapareix del mapa ni és motiu de lamentació histriònica. La literatura catalana dels segles XVI al XVIII no és mediocre ni escassa. Només adopta un model diferent i juga amb les influències. És plena d’autors excel·lents, d’obres memorables gens eclipsades per la suposada “foscor” de l’època. Afirmar el contrari és equivocar-se i cometre injustícia. Ras i curt: la situació lingüística i literària d’aquests tres segles pateix greus retallades. I això, malauradament, avui en dia no ens hauria de semblar tan estrany, oi?
A la castellanització de les classes dominants en els àmbits comercial i científic, cal acarar-hi la catalanització de la poesia, seguint la línia d’Ausiàs March (Ramon Boter, Pere Torroella, Lluís de Vila-rasa), i la simultaneïtat del català, el castellà i el llatí en gèneres com els diàlegs (Col·loquis, de Cristòfor Despuig), la comèdia clàssica (La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia) o l’acte sacramental (L’església militant, de Joan Timoneda). Quan la petita noblesa i la burgesia assumeixen les tasques de l’aristocràcia, hi ha una modernització del panorama lletrat, s’implanten models castellans (sinònim de prestigi) i s’incorpora fraseologia popular. Al segle XVII, la poesia es bifurca en la jocosa, obscena i humorística, a l’estil del veí Quevedo (amb la figura del rector de Vallfogona, Francesc Vicenç Garcia), i la de ressons bucòlics i influència culta de Góngora (a càrrec del teatre mitològic de Francesc Fontanella). La llista de noms s’allarga al cançoner de Josep Blanc, a la poesia satírica de Joan Bonaventura de Gualbes i a la poesia moral i catalanista d’Agustí Eura.
En absència d’una (gran) literatura (impresa) en català, era fàcil parlar de misèria literària. Tanmateix, ara s’ha rescatat la tradició manuscrita que verifica el bon estat de salut de la llengua en el seu vessant institucional, llegit i escrit a la Barcelona del sis-cents. Som davant d’una consciència lingüística, d’un plurilingüisme que cal veure com un artifici literari (ja que a l’època moderna una llengua no fa una nació en l’accepció romàntica que tenim ara). La diglòssia, en tot cas, venia pel fet d’emprar llengües diferents per a funcions socials diferents. La impremta, moguda per un interès econòmic, reblava aquesta diglòssia. No els faltava feina; en temps de guerres i revoltes l’escriptura sempre s’ha exacerbat. Però tant els formats com els materials com les ganes desafavorien completament el català. En el camp de la “paperassa” notarial, la cosa va canviant al llarg del segle XVII amb la pressió del castellà, que provoca un oblit del protocol. A partir del buidatge dels quaderns de tres notaris catalans (Josep Mas, Fèlix Avellà i Josep Bonaventura) s’ha pogut fer el recompte de la presència de les tres llengües d’ús en aquestes dates. I els resultats són sorprenents: mentre que el llatí continua sent la llengua principal de les escriptures dels manuals notarials, el castellà hi és pràcticament nul abans dels fets de 1714 (a partir d’aleshores s’introdueix del no-res) i el català és present a la majoria dels documents.
També sorprenen els centenars d’exemples de mots i locucions d’aquell temps que no s’empren actualment. D’això es pot deduir que el català era molt més ric del que ens han fet entendre els diccionaris de l’època. A “La Ciutat del Born” hi ha abundor de mots en els oficis (tèxtil, cuir, fusta, ferro, vidre, joies…), cosa que reflecteix el dinamisme de la societat catalana del segle XVII i de començaments del XVIII. El món de la indumentària i la roba de casa, o el de la dansa i la música, disposen de desenes de paraules que han quedat en desús. La llista de mots és esplèndida i, un cop llegida, ens hauríem de quedar amb un regust amarg, una estranya nostàlgia i una voluntat col·lectiva de fer créixer els nostres diccionaris. La idea d’un model de llengua “correcte” és una absoluta estupidesa. Cal recuperar allò genuí i no titllar d’incorrecta cap paraula, expressió, frase o dita catalana. Només faltaria!
En definitiva, la literatura de la Barcelona de 1700 és una mostra excel·lent de mixtura de gèneres, de registres elevats i de conceptes barrocs de primer ordre. Innovació i creativitat, en conseqüència, al servei d’una època de profunds canvis socials i mentals que parteixen d’una nova visió del món i de l’ésser humà que es trasllada a la literatura. L’ampul·lositat retòrica d’escriptors com Francesc Fontanella o Josep Romaguera busca construir un artifici literari elevat, més enllà d’una simple concepció estètica o idiomàtica. Són escriptors que analitzen el present de la condició humana, i sí, accepten els referents més propers: els escriptors barrocs castellans, els quals adapten als registres propis i al funcionament estilístic català. Però el mateix passa amb els escriptors italians, que també funcionen com a punt de partida per als nostres creadors. La voluntat de seguir uns models comunament acceptats no es contradiu amb l’emergència del geni i la brillantor catalans. Al marge dels prejudicis estètics, la literatura catalana barroca és un exponent de creació quasi postmoderna, de retallar i enganxar, de manipular i palimpsestar, d’explorar els límits del llenguatge i de la forma, de trabucar mites clàssics, de combinatòria entre la prosa i el vers, de reflexió conceptual i, a la fi, d’invenció.
Actualment, quan un escriptor s’esmerça a estimar la llengua, a construir frases retòricament completes i conceptualment profundes, se’l menysté: “Ets massa barroc”, “La teva llengua tendeix al barroquisme: no s’entén res”, etc. Caldria, d’una vegada per totes, abandonar aquesta mena d’injustícies i valorar, per damunt de tot, una franja immensa de la nostra cultura que, juntament amb el romanticisme i les avantguardes, fa del català una llengua capaç d’arribar allà on es proposi.
Затевать возводить принадлежащий семейство надо правильно, следовательно мы рассмотрим варианты и технологии такого строительства
That’s a very good observation.
¡Hоlаǃ
Hе notado que muchoѕ сhіcos prefіerеn сhісas regularеs.
Αрlaudо а loѕ hоmbreѕ que tuvieron lаs аgаllаs dе dіѕfrutаr el аmоr dе muсhas muϳеrеs у еligіеron a la ԛue sаbía quе ѕеríа su mejor amіgа durante lа vіda llena dе bаcheѕ y loсurаs.
Queríа sеr eѕa аmiga, nо ѕolo una аmа de сaѕa estаble, cоnfiаblе y aburrida.
Tеngo 28 añoѕ, Ιѕabеllа, dе la Repúblicа Сhеcа, tаmbіén sé el іdiomа ingléѕ.
Dе tоdoѕ modоѕ, рuedеѕ еnсоntrаr mі рerfil аquí: http://sampmelumanelen.ga/idl-25016/