El tresor amagat.
Experiència del taller “Llegim els clàssics”
(març de 2012, Biblioteca Sagrada Família)
Raquel Parera, Editorial Barcino
Crec que, si trobes un tresor, el millor que pots fer és compartir-lo, posar-lo a l’abast dels altres. Aquest és l’objectiu dels Amics d’Els Clàssics. La literatura medieval no és un tresor qualsevol; és especial. De fet, s’assembla a les noves tecnologies. Un no sap si li agradarà el darrer dispositiu electrònic que ha sortit al mercat fins que no el prova. Però sense instruccions de cap mena pot ser difícil de fer servir; tot depèn de l’experiència que es tingui en aquest camp. Els més agosarats començaran a remenar i se’n sortiran més o menys ràpidament; d’altres necessitaran una mica d’assessorament. Amb la literatura medieval passa el mateix. Alguns s’hi llancen de cap, amb l’ajuda d’un glossari i del diccionari, però a la majoria encara els fa por; obren un llibre, comencen a llegir i a la tercera frase pensen: «Ui, això no ho entenc pas, és massa difícil», i el tornen a tancar. El que no saben és que aquesta dificultat que hi veuen només és un miratge que amaga un veritable tresor.
Els qui hem estudiat filologia catalana ho hem tingut molt fàcil: els professors, una classe rere l’altra, anaven llegint en veu alta fragments escollits d’obres medievals, i anaven explicant el significat de tot allò que sabien que no entendríem. Així, gairebé sense adonar-nos-en, vam aprendre la llengua antiga i des d’aleshores tenim la sort de poder gaudir de les obres que ens ha llegat l’etapa més brillant de la literatura catalana. Estic segura que aquestes obres interessarien a moltes persones, però no han tingut l’oportunitat de conèixer-les, o bé ho han intentat i els ha frenat el miratge de la dificultat lingüística. Per això se’m va acudir que es podria fer un taller per ensenyar a llegir en català medieval, seguint exactament el mateix procediment amb què jo n’havia après.
Estic contenta de poder dir que ha funcionat. La catorzena de persones que s’hi van apuntar, d’edats i àmbits ben diversos, van poder comprovar com el miratge s’esvaïa davant dels seus ulls: amb un seguit d’indicacions, progressivament —al llarg de sis sessions d’una hora i mitja—, la llengua es va fer transparent. Es van adonar que aquells textos s’entenien, i aquell tast del Curial e Güelfa, el Tirant lo Blanc, Bernat Metge, Ramon Llull, Ausiàs March i les cròniques de Muntaner i Desclot, els va fer venir ganes de llegir les obres senceres. Potser l’any vinent repetirem l’experiència, que és un granet de sorra més per aconseguir que els clàssics arribin a tothom.
