Fragment del mes: El viure novel·lesc a la Corona d’Aragó: “errància”, bregues i lluites
Rafael Beltran, “Cavalleria i literatura” dins Història de la literatura catalana. Literatura medieval (III). Segle XV, Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2015.
Ja des del mateix any 1400 es documenten a París tres cavallers errants catalans. El primer, que era portador d’un vot cavalleresc, és Miquel d’Orís; fins el 1404 va mantenir correspondència de lletres de batalla amb l’anglès John Prendergast, amb el qual, finalment, no va arribar a combatre. El segon és Pere de Cervelló, que va anar lluitant contra els cavallers de l’Écu Vert à la Dame Blanche, orde fundat un any abans pel mariscal Boucicaut. Cervelló va ser reptat pel bretó Guillaume du Chastel, personatge que va arribar a ser cavaller famós i admirable –morí heroicament i prematurament, el 1404, lluitant contra els anglesos–, com reconeix l’autor d’El Victorial. Chastel apareix com a personatge de ficció en el Curial e Güelfa, on és vençut pel protagonista de la novel·la. Però, a més, l’autor del Petit Jean de Saintré probablement es refereix a aquest bel·licós de Cervelló quan crea un personatge català, Enguerran de Cervillon, antagonista del personatge principal, Saintré, en l’episodi de Barcelona de la novel·la francesa. Cervelló i Chastel són personatges alhora històrics i llegendaris, recreats per la ficció catalana i per la francesa de l’època. El tercer cavaller errant que hom troba l’any 1404 a París és Ponç de Perellós, germà de l’escriptor Ramon de Perellós, autor del Viatge al Purgatori de Sant Patrici, que també havia anat a França, el 1404, “per a fer e complir-hi certes armes amb un cavaller del dit regne”, i més endavant estigué a punt de combatre, com a membre de l’ordre de l’Écu Vert à la Dame Blanche, amb Pero Niño, com també reporta El Victorial.
I no són aquests tres els únics cavallers catalans errants documentats a Europa. Francí Desvalls reptà Joan de Boixadors el 1428 i obtingué del governador portuguès de Ceuta, Pedro de Meneses, el permís per a fer batalla al cap d’uns anys –com conta la crònica de Meneses escrita per l’historiador Gomes Eanes de Zurara (1410-1474)–; participà en el Paso Honroso i en el batalla de Ponça, on va ser fet presoner i després rescatat; va destacar com a lluitador a la cort del Magnànim i va morir degollat, a Barcelona, el 1468. El valencià Felip Boïl, que apareix a la cort d’Enric VI d’Anglaterra el 1442, lluità a Londres amb John Astley i pretengué combatre amb Joanot Martorell.
València va rebre cavallers de tot Europa disposats a participar en justes de renom. El 1407 van lluitar a la ciutat de Túria, davant el rei Martí I, Jean de Werchin, senescal d’Hainaut –que ja hi havia combatut quatre anys enrere–, Jaques de Montenay, Jean Carmen i Tanneguy du Chastel –germà de Guillaume du Chastel i futur implicat en l’assassinat del duc de Borgonya, Joan sense Por, el 1419–, i ho van fer contra Colomat de Santa Coloma, Pere de Montcada, Peirolet de Santa Coloma i Barnabò de l’Uovo. El borgonyó Jaques de Lalaing va visitar Catalunya, Navarra i Castella. Cavallers centreeuropeus, polonesos, alemanys o txecs eren presents a la cort del Magnànim. Els passos d’armes representaven els testimonis més vistosos d’aquesta internacionalitat cavalleresca.
Els cavallers europeus eren conscients de viure i d’actuar en certa mesura com a personatges de novel·la. Les referències als cavallers de la Taula Rodona són constants. Tristany i Palamedes apareixen als escuts dels cavallers que lluiten a Barcelona el 1424. Alfons el Magnànim duu entre les seves divises el Seient Perillós, destinat al cavaller que contempli el Graal. Però la vida de lluita cavalleresca no sempre era tan feliç com la presenten les novel·les artúriques, i sovint les disputes es resolien amb bregues, deseiximents –amb ruptura de la confiança– i fins i tot a batalles a ultrança, és a dir, a mort.
