Elogi dels bolets (part I)
El diplomàtic i militar català Manuel de Sentmenat-Oms de Santa Pau i de Lanuza (1651-1710) va deixar per a la posteritat un divertit i curiós elogi dels bolets, inclòs al volum Llengua i literatura. Barcelona 1700, publicat recentment per l’Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona.
En la apacible tardor,
quan lo ardent sol a sos raigts
templa ja, menos colèrich,
la fogosa activitat
y quant lo erizat hivern
encara no ha exit al camp
ab doblas armas de neu,
tot armat de punta en blanch,
la terra, amorosa mare,
dadivosa y lliberal,
de sas abundants entrañes
trau los tezors amagats
en los bolets generosos,
tan gustosos y suaus
que, essent sainete del gust,
són etxís del paladar.
Lo aire retire als aucells,
retire als peixos lo mar,
que en lo coteig dels bolets
són no rres entre dos plats:
los aucells, cuberts de ploma,
de moca y ossos prenyats,
lo menos tenen de bo
y la major part de mal;
los peixos, vestits de escata,
per defora molt armats,
amàgan de las espinas
las alesnas y puñals.
Lo bolet, tot ell, és pulpa,
tot ell se deixa menjar;
és peix sens ganyas y espinas,
sens moca y ossos és carn.
És, dels regalats bocins,
lo bocí més regalat:
és, de la perdiu, lo pit,
és la cuxa del flaysà,
és cap y mans de badella,
és pell de porcellet gras,
és gabulet, és pastís,
és tortada, és marsapà,
és melmelada, és candit,
és punt, és sucre esponjat
y, en una paraula, és
a tots los gusts lo mannà.
La tófona boñaguda,
sahonada ab foc templat,
ab un suquet de perdiu
és digna de un plat real.
La múrgula, foradada
ab més concert que un panal,
enfarinada y fregida,
mou lo gust més estragat.
Tota alabança ve curta
al rovalló, que ha robat
a la cañella·l color
si bé té·l gust més picant.
Lo reitg, posat en casola,
com és de color dorat,
és entre·ls demés bolets
lo que és lo or entre·ls metalls.
Del moxornó, per petit,
no n’havíam de fer cas,
y a una casola de anyell
dóna·l punt més relevant.
Encara que lo escarlet
sia bolet molt vulgar,
perbullit té dos mil gustos,
ab salsa de noguerat (…)
