Fragment del mes: La família dels Garrigas
La família dels Garrigas, Josep Pin i Soler (1887)
Intermezzo – Festa Major
L’endemà era Santa Tecla, patrona de la difunta masovera i festa major de la ciutat, lo 24 la festa de la Mercè; lo sant de la pubilleta.
Semblants diades, quan vivia la mare, eren de gran gatzara.
La vetlla, marit i muller acompanyats de la tia que menava la quitxalla prenien la tartaneta ben estibada de cistelles d’ous, de panerets de fruita, de coves d’aviram, d’algun carretell de vi bo… I contents, alegres, se’n baixaven a ciutat, on ja tot era fressa i xerinola, missatgeres de la gran diada en la qual se celebra la festa de la Protomàrtir amb tot lo soroll, animació o eixordament d’orelles que saben donar los castellers, les colles, los balls de Dames i Vells, de Bastonets, de les Gitanes, de les Criades, de Cercolets… i els més solemnes de Sebastiana del Castillo, dels Ambussados, de santa Ursenina, de Serrallonga, de sant Magí, de santa Tecla!, dels Diables!, de la Rosaura!
[…]
Cada any los pagesos fan venir una colla de Valls, mes com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d’obligació, los mateixos que paguen, ajuden… I si el castell cau los pescadors se’n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.
Los forasters admiren aquells castellers-atletes tan senzillots, tan modestos, que fan castells tot el dia, ballen la nit, viatgen a peu de festa en festa i mai estan cansats.
A Tarragona els veureu lo migdia del 23 de setembre omplint lo carrer major, la plaça i carrers adjacents… Los d’edat, assentats als graons de les escales de la Seu per a donar consells o explicar belleses tècniques als aficionats que els redolten.
Tots los balcons plens de senyoriu, los terrats i teulades, de gent de servei, les dues fonts que hi ha al peu de les escales, cobertes de quitxalla, no faltant mai quatre mirons a cavall de les quatre aixetes.
La possessió del damunt de les fonts és objecte de verdaders combats, lo puesto és bo: s’hi veu, i no hi fa calor, però els envejosos són tants que cada punt los ocupants són cares noves. Ademés des d’aquell puesto tan disputat fins se pot parlar als dolçainers! Comencen les gralles amb allò de:
i els tabals marquen lo ritme amb llur pam-ra-ta-pam-pim-pam i els castellers s’enfilen com sargantanes i En Janeta, arriba a dalt i les gralles fan aquell refilet tan llarg, tan estrident… I el petit lleva les manetes en l’aire i les agita en senyal de victòria i tothom crida i bat de mans.
Tornen a convenir-se els castellers: tu a primers, tu a segons, vosaltres a terços, aqueix i aquell seran crosses… I per lla a la una, hora solemne! L’obra mestressa d’aquells titans se comença: lo castell de nou.
Cinc, sis, i fins set o vuit homes se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant rotllo. Sobre quiscú d’ells ne puja un altre que a l’aixecar-se s’agafa als braços del qui té a prop. Un cop drets, se posen com los de sota: les mans mútuament prop del coll, i encara no s’han aferrat amb aquells dits que’n són mors d’estenalles, ja els hi formigueja per l’esquena un altre casteller que damunt d’ells forma altre pis d’aquella torre humana eixida d’enmig de l’ona popular com per bruixeria.
Quins homes!
Llurs tendons són cordes d’aram, llur pell pergamí, llurs ossos ferro. Cada u d’ells sosté set, sis, cinc, o quatre homes… i no pes inert; pes que belluga, que parla i es disputa, que perd l’equilibri, que s’entrebanca.
Per a coronar lo castell hi munten los xiquets: dos d’una dotzena d’anys, damunt de llurs espatlles un altre de nou o deu que s’ajupeix de quatre grapes a tall de granota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de vegades té por, si els pilans belluguen, i s’enfila lentament, essent ell causa de tot lo terratrèmol; puix los minuts són hores i si els xiquets no cuiten, los genolls se dobleguen, los braços s’arronsen, les espinades se torcen i Adiós Madrid, tot l’edifici s’enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços que ni el Buonarroti hauria dibuixat.
De tals caigudes ne pervenen llumadures, cops de colze, rialles i figueretes.
Uns se disputen, altres busquen palletes per a estroncar-se la sang del nas. Tot s’arregla! La sang s’estronca o no s’estronca, los dolçainers tornen a refilar… I apa per amunt! Tal dia farà un any!
I l’espadat? Un home que en pren un altre damunt seu, eix un terç, l’altre un altre fins a cinc, i sis, damunt del quint ve un xiquet que fa el sisè o setè pis.
Lo pobrissó, que encara té els morrets dolços de llet materna, dret com un ciri, amb les manetes a la faixa i el clavell a l’orella, dreça el caparró fent l’home!…
I muntar l’espadat, encara no fóra res; lo sobrehumà consisteix, quan lo castell és fet, en pujar les escales de la Seu i anar fins a tocar la balda de la gran portalada.
L’espadat és més perillós que el castell de pilans, los quals al caure s’enfonsen, i com la plaça està plena de gom a gom de castellers platònics que per altre no hi son més que per arreplegar xiquets, cap d’aqueixos toca mai de peus en terra… Al començar-se el castell ja tot són ulls enlaire i braços alts; però l’espadat, i més l’espadat que camina, no s’enfonsa, cau de costat com un arbre… Allí no hi ha puntals ni crosses ni qui sostingui els genolls del segon o posi l’espatlla sota l’aixella del terç. Si un sol flaqueja, adéu-siau frare i torna!… Les lloses de la plaça, que són màrfegues, arrepleguen de ple en ple al pobre casteller.
Quan pagesos i pescadors, dividits en colles, han fet prou proeses, cap a dinar!
Després: cafè, copa, puro, i comentant los incidents del migdia a prendre puesto per veure passar la professó del braç de Santa Tecla.
[…]
[…] aquest fragment i contesta a aquestes 3 […]