Fragment del mes: Vida de mestre Ramon, de Ramon Llull

Escrit per Amics d'Els Clàssics
març 25, 2014
Fragments del mes
Comentaris(1)

Ramon Llull. Vida de mestre Ramon, a cura d’Anthony Bonner. Biblioteca Barcino

Emperò, Ramon, sabent no gaire després d’una altra nau, d’un tipus que els genovesos comunament anomenen barca, que es preparava per viatjar a la predita ciutat o regne dels sarraïns, és a dir Tunis, es va fer dur a aquella barca, amb els seus llibres i altres coses necessàries, contra la voluntat i els consells dels seus amics.

I tot d’una que els mariners, a la sortida del port, començaren a navegar, Ramon, de sobte alegre en el Senyor, per una misericordiosa il·lustració del Sant Esperit, va recobrar l’esperança que pensava haver perdut sota el predit enfosquiment, al mateix temps que va recobrar la salut del seu cos abatut. I això tant que ell, suscitant l’admiració de tots els que venien amb ell, i fins i tot d’ell mateix, en molt pocs dies se sentí en tan bon estat de ment i de cos com mai no havia estat en tota la seva vida anterior.

26. Havent donat per tot això les degudes gràcies a Déu, poc després arribaren al port de Tunis on, prenent peu a terra, entraren en la ciutat.

Convocant a poc a poc d’un dia a l’altre els més versats en la llei de Mahoma, Ramon els digué entre altres coses que ell coneixia bé els fonaments de la llei dels cristians en tots els seus articles, i que ell havia vingut a fi que, si, després d’oir els fonaments de llur llei, és a dir la de Mahoma, i de sostenir amb ells una disputació sobre aquestes coses, els trobaven més vàlids que els arguments dels cristians, es convertiria a llur secta. I com d’un dia a l’altre li venia gent més nombrosa i més versada en la llei de Mahoma, exposant‑li els arguments de llur llei a fi de convertir‑lo a llur secta, ell, satisfent fàcilment els seus arguments, els digué:

«Convé que cada savi tengui aquella fe que atribuesqui al Déu etern, en el qual creuen tots els savis del món, la major bonea, saviea, virtut, veritat, glòria, perfecció i altres similars, i totes aquestes coses en major egualtat i concordança. També és més lloable aquella fe en Déu que posa la major concordança i conveniència entre Déu, que és la suma causa, i el seu efecte.

»Però jo, segons les coses que m’havíeu proposat, veig que tots vosaltres, sarraïns que sou sota la llei de Mahoma, no enteneu, en les dignitats divines predites i altres de similars, l’existència d’actes propis intrínsecs i eterns, sense els quals les dignitats mateixes serien ocioses, i això ab aeterno. Als actes, per cert, de bonesa els dic bonificatiu, bonificable, bonificar, i els actes de grandesa són magnificatiu, magnificable, magnificar, i així de totes les altres dignitats divines predites i similars.

»Però com que vosaltres, segons veig, atribuïu els predits actes només a dues dignitats o raons divines, és a dir a saviesa i voluntat, així queda manifest que vosaltres, en totes les altres divines raons, és a dir bonea, granea, etc., deixau ociositat; i per consegüent posau desigualtat, com també discòrdia, entre elles, cosa que no és lícit. Pels actes substancials, intrínsecs i eterns de les dites dignitats, raons o atributs, presos, com cal, en igualtat i concordança, els cristians proven de manera evident l’existència, en una simplíssima essència i natura divina, d’una trinitat de persones, és a dir el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

VII

28. Quan, doncs, semblava que Ramon ja estava il·lustrant les ments dels infeels sobre tals coses, succeí que un cert home de no poca fama entre els sarraïns, que s’havia adonat no tan sols de les paraules de Ramon, sinó també de les seves intencions, va exhortar i suplicar al rei que fes decapitar aquest home que s’esforçava a subvertir la gent sarraïna i amb gosadia temerària destruir la llei de Mahoma. Mentre que, a la instància del predit home famós i molts altres, se celebrava un consell sobre això, la voluntat del rei ja s’inclinava per la mort de Ramon.

A la vista d’això, un d’ells, d’esperit prudent i científic, va intentar oposar-se a tanta malícia, persuadint el rei que no li seria honrós matar un tal home, el qual, encara que procurava difondre la seva llei cristiana, tanmateix semblava que predominava en ell una abundant maduresa de bondat i prudència, afegint que també seria reputat bo el sarraí que gosàs anar entre els cristians a fi d’imprimir en altres cors la llei dels sarraïns.

El rei, doncs, assentint a arguments d’aquest tipus i a altres de similars, va desistir de la mort de Ramon; però de tota manera va ordenar immediatament que fos expulsat del regne de Tunis. Quan el tragueren de la presó, emperò, va sofrir molts d’insults, cops i afliccions de part de molta de gent.