Io só aquest que es diu…
Francesc Anyó
“amb aquests pocs i bons amics mai no he notat a faltar res.”
Vicent Andrés Estellés
Contava Estellés que la seua devoció per Ausiàs March arribava a tal extrem que, a casa, a taula, amb la seua dona Isabel parlava constantment del poeta de Beniarjó. La seua passió el duia també a col·leccionar obres completes d’Ausiàs, en tenia per tot arreu. Un dia, Carmina, la seua filla petita, espectadora de tota aquella devoció apassionada, havia de fer un exercici escolar sobre edificis gòtics a la ciutat de València. Estellés la va dur a visitar diversos temples i edificacions. Finalment van anar a la Seu i quan hi van ser davant la lauda sepulcral d’Ausiàs March, al costat de la porta de l’Almoina, Estellés li va dir a Carmina: “Mira, filla, ací està enterrat Ausiàs March”. Aleshores la xiqueta es va posar a plorar. “Per què plores, filla?”, va preguntar el pare. I Carmina li digué: “Perquè s’ha mort el teu amic”.
Vicent Andrés Estellés era admirador, seguidor, deixeble… amic i amant dels clàssics. Dels clàssics universals. Li interessen, parlant d’ell segurament hauríem de dir l’apassionen: Neruda, Shakespeare, Quevedo, Baudelaire, Whitman… I els llatins!
“El poeta de realitats”, com l’anomena Joan Fuster, es posa en la pell de clàssics llatins per poder parlar de la realitat que l’envolta. Ho fa per la censura? En tot cas, tan sols per la censura? Ovidi, Virgili, Horaci, Catul… Quan es posa en el “jo” d’altri el seu agosarament assoleix una contundència deliciosa. Què em dieu de les Horacianes?
Al pròleg del primer volum de les Obres Completes Joan Fuster diu: “El poeta –ell, l’Estellés– ‘madurava’. Quan va veure clar que, en última instància, la seua poesia tenia les màximes virtualitats reservades i preservades en la modesta paraula genealògica, tan distant del món de ‘Garcilaso’, la seua escriptura hagué de sofrir una rearticulació perplexa. No fou cosa de vint-i-quatre hores.”
Per als professors Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, una de les bases sobre la que Vicent Andrés Estellés “es proposa forjar” una llengua poètica és “la llengua dels nostres clàssics (especialment els valencians del segle XV i, d’una manera destacada, Ausiàs March)”.
Fent-li cas a Isidre Crespo agafem el Llibre de meravelles d’Estellés. Escrit bàsicament la segona meitat dels anys cinquanta i editat l’any setanta-u, el títol d’aquest llibre ens transporta al seu homònim lul·lià. I ací comença una festa de citacions: Ausiàs March, Miquel Batllori, Teodor Llorente, Jofre Rudel, Arnau March, Pere March, Beatriu de Dia, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Joan Batiste Anyés, Sir John Talbot Dillon, Anselm Turmeda, Pere III, Martí Garcia, Lluís de Vila-rasa, Pere Torroella, Guillem de Berguedà, Arnau de Vilanova, Joan Batista Roig, Joan Timoneda, Antoni Canals i León Felipe. Ah! I algunes anònimes glorioses!
Amb cada epígraf tenim servit un pont entre el passat i el present que ens permet endinsar-nos més profundament en cada poema, en cada realitat. I el rècord de citacions se l’endu el seu amic Ausiàs.
En una entrevista televisiva Montserrat Roig li va dir a Estellés: “El teu gran mestre ha estat l’Ausiàs March…” I ell continuà: “…un mestre molt fotut, molt incòmode, de vegades té molt mala llet i em fot moltíssim.”
El professor Jaume Pérez Montaner escriu: “La petja marquiana en l’obra d’Estellés no es limita als aspectes d’estil, a les harmonioses i complicades comparacions, tan freqüents i encertades en els dos poetes, a les imatges de clara estirp domèstica o a la predilecció per un llenguatge planer i col·loquial. (…) és sobretot, l’actitud de tots dos davant la vida i la poesia; tots dos com a poetes del desig, amb una angoixa i un desassossec més profunds en Ausiàs March i una gosadia i un desvergonyiment en la dicció més acusats en Estellés que en el seu precursor.”
En l’extensa obra de Vicent Andrés Estellés els nostres clàssics són presents, de totes les maneres possibles. I Ausiàs, de manera abassegadora.
Us deixo amb unes paraules que Vicent Andrés escriu a la “Declaració de Principis” del llibre primer del Mural del País Valencià:
m’he estimat molt ausiàs march. la seua fosca veu
ressonava en algun aljub perdut a la muntanya.
l’he estimat molt i li he dedicat moltes de les meues hores.
ha estat el meu adust company inseparable.
hi ha hagut moments a la meua vida que m’han estat entenedors
gràcies a ell. he assistit, amb espant, a la seua
velledat. he fet que l’estimassen els meus fills,
no sols com a matèria de textos, sinó com un ésser
que vivia i moria, que lúcidament assistia al seu desésser.
també, però no tant –no ho sabria aclarir–, he estimat
roís de corella, aquella veu docta i vellutada.
m’ha enamorat la prodigiosa joventut de jordi de sant jordi,
lluminós d’uns amors com d’unes llimes o colomes,
sempre feliç i trist, aquella darrera malenconia
dels xiprers al crepuscle, de la murta dels tancats.
mai no sabria prescindir de jaume roig, el veí de les gàrgoles.
amb aquests pocs i bons amics mai no he notat a faltar res.
arribava, de sobte, joanot martorell, aquell estol
de vaixells, amb el tirant i carmesina, i s’omplia
la meua casa de llum, de calç, de grècia.
vull deixar ací el meu testimoni del meu agraïment,
el meu molt sincer homenatge.
P. S. Carmina em va contar, fa poc, que son pare volia que l’enterraren a Benimodo. I és que a l’enterrador de Benimodo li deien Virgili.
