La Crònica més novel·lesca
Anna Carreras
Si fos possible sotjar com el semiòleg Roland Barthes, pioner del grau zero de l’escriptura i de la mort de l’autor, fa un cafè amb Bernat Desclot, de seguida veuríem com el francès reconeix que aquestes innovacions narratives potser no són del tot mèrit seu. L’historiador i funcionari reial (cronista d’ofici) Bernat Desclot –en realitat Bernat Escrivà (1240-1288)– és autor, a mitjan segle XIII, d’una de les grans cròniques (al costat de les de Jaume I, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós) i també, la més fidedigna de la prosa medieval catalana. El seu Llibre del rei en Pere d’Aragó e dels seus antecessors passats revela la qualitat esmunyedissa del seu autor, un mantenir-se al marge del text que fa anar de corcoll el lector malacostumat a identificar les figures del narrador i del protagonista. Contemporani de Ramon Llull, Desclot és el primer gran escriptor sorgit de l’empresa de “normativització lingüística” de la Cancelleria Reial (una altra vegada, avant la lettre). A la seva crònica, vàcua d’autobiografia i carregada de fets històrics, s’hi narren les dues grans gestes de Pere el Gran: la conquesta de Sicília, usurpada al seu sogre Manfred per Carles d’Anjou, i la defensa de Catalunya contra la gran invasió francesa de Felip l’Ardit, sancionada pel papa francès Martí IV com a croada, arran de la desfeta angevina a Sicília. El primer episodi és narrat des de l’èpica abrandada, mentre que el segon destil·la molt més dramatisme. Desclot, més escriptor que periodista, encobreix tota referència personal i només hi apareix una sola vegada com a testimoni directe dels fets que narra. Dit amb altres mots: ventila amb una frase l’etiqueta de “cronista” i la resta de l’obra es fa el suec, com a creador que és.
El medievalista Stefano M. Cingolani ha demostrat que Desclot elabora el seu text en dues tongades. La primera redacció, entre l’any 1280 i el 1286; la segona, amb revisions importants respecte de la primera, comença l’any 1286, quan l’autor es deslliura de les seves obligacions a la tresoreria reial, i queda inacabada l’any de la seva mort, el 1288. El llenguatge de tota la crònica desclotiana gaudeix d’un poliment eficaç, de narració vigorosa, d’estil acurat en els parlaments i els diàlegs dels personatges, i de prosa lleugera. Com si es tractés d’una novel·la, Desclot refina literàriament l’acabalat material de què disposa, generant, d’aquesta guisa, una obra magnífica que parteix de múltiples manuscrits i de la qual tenim sengles edicions: les més acurades són les de Miquel Coll i Alentorn (1949), i la de Stefano M. Cingolani (2010). La flamant adaptació de l’Editorial Barcino, la Crònica de la croada contra Catalunya, recull el relat de l’èxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí d’aquell any 1285. El poeta, prosista i assagista Miquel Desclot ha seguit escrupolosament el text original però, això sí, ha “passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial d’exactitud”. Quant a la lingüística, ha optat per modernitzar tota la morfologia, i ha procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Una colla de canvis destinats a apropar i a actualitzar la lectura del no cronista-escriptor Bernat Desclot.
L’episodi publicat dins la col·lecció Tast de Clàssics narra els enfrontaments militars entre França (Felip l’Ardit) i Catalunya (Pere el Gran) l’any 1285, com a conseqüència de les disputes entre ambdós regnes pel control de Sicília. En aquest sentit, destaquen moments crucials com ara l’entrada francesa al Rosselló, la batalla del Coll de Panissars, en què les tropes de Roger de Llúria i Ramon de Montcada derroten els francesos enmig d’una gran carnisseria, o el setge de Girona i el combat de Santa Maria, en el qual les tropes catalanes són sorpreses per l’exèrcit francès i han de fugir. Alguns almogàvers es refugien a la ciutat i saquegen el call jueu de Girona. La Crònica enfila molts aspectes, però, sobretot, destaquen la crueltat narrada amb un naturalisme impactant d’homes nafrats i arrossegats mar endins, el patriotisme com a estendard, la fidelitat de Desclot a la dinastia dels comtes de Barcelona i el consegüent sentiment antifrancès i una rica recreació de situacions viscudes pels protagonistes (combats, batalles, diàlegs, llegendes). I, és justament aquesta delectança de l’autor en tot allò que es cou a la rebotiga de la narració i en el pou de la psicologia dels seus protagonistes, el que dispara Bernat Desclot al podi dels escriptors disfressats d’historiadors. Normalment passa a l’inrevés, sobretot en aquest segle XXI, el dels virus esfereïdors i l’aprofitalla, però això ja són figues d’un altre paner.
Bernat Desclot, Crònica de la croada contra Catalunya, versió de Miquel Desclot, Tast de Clàssics, Editorial Barcino, 2015.
