Laura Borràs no en té cap dubte: “A l’estiu, clàssics gruixuts!”
És professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona i al mateix temps dirigeix un màster de Literatura en l’Era Digital. Però, per sobre de tot, Laura Borràs és una apassionada pels clàssics. Ho demostra al seu llibre Per què llegir els clàssics, avui (Ara Llibres), on ens guia a través d’uns quants pilars de la literatura. Per passar l’estiu, ja té a punt una maleta carregada de llibres (i la samarreta d’Els Amics). No hi ha res millor per fer viatjar la imaginació.
Quins són els ingredients bàsics que ha de tenir un clàssic?
Quan parlem de clàssics, la gent vol trobar una fórmula secreta, però no n’hi ha cap. El clàssic és un llibre atemporal, que surt fora del flux del temps. És un text que sempre fa de bon retrobar, perquè, a més, tu pots haver canviat i el text canvia en la mesura en què tu canvies. Així que el clàssic és sobretot un text perdurable, que venç el pas del temps.
Aquest llibre és un homenatge a la lectura, al plaer de llegir, un plaer que segurament comparteixen els nostres lectors. Però, si haguessis de convèncer algú que no trobés motius per llegir un clàssic, com ho faries?
Home, jo li diria que no sap el què s’està perdent! (Riu.) Els clàssics sempre estan farcits de grans històries. Són textos imprescindibles a la vida. Un clàssic sempre et fa passar una bona estona. T’atrapa d’una manera que el temps que hi passes és de gaudi estètic. Així que convido sempre a entrar en els clàssics perquè són textos que no et defrauden. També pot ser que a algú no li hagi arribat el moment de llegir un text concret, i aleshores les coses tampoc no s’han de forçar. I això és el que faig al meu llibre, faig de guia per portar els lectors cap a aquests textos clàssics que potser fan més respecte.
També dius que la vida moderna està matant la lectura, sobretot a causa de la falta de temps. Què podem fer per combatre aquesta “epidèmia”?
A vegades intentem moure’ns amb els mateixos paràmetres que abans i no ens adonem que els temps canvien. Hem de tenir present què representava la lectura. Era una font d’oci molt important perquè no hi havia tanta oferta cultural. I ara l’oferta d’entreteniment s’ha diversificat moltíssim. Per tant, la lectura ha perdut una part de la seva quota. Això és una cosa normal dels temps en què vivim i no ens hem de flagel·lar. Però perdre la lectura és un luxe que tampoc no ens podem permetre, ni com a individus ni com a país. Hem de saber cuidar el nostre temps i introduir-hi aquest plaer de la lectura. Jo combinaria les dues coses. Efectivament, la nostra època és vertiginosa i això no ho podem canviar, però justament per aquest motiu a vegades també són necessaris els moments de calma. O com ara a l’estiu, en què tens més temps i pots dedicar-te a plaers com la lectura.
Ara que esmentes l’estiu. Quins clàssics ens recomanes?
Clàssics gruixuts! Que puguis tornar-hi. Recomano simultaniejar clàssics de gèneres diversos. És fantàstic poder estar llegint Anna Karenina i combinar-ho amb poesia, de Borges, per exemple. En el llibre parlo de poetes contemporanis, com ara Màrius Sampere o Joan Margarit. Evidentment, també recomano Ausiàs March. Jo els combinaria amb obres com l’Odissea i novel·les llargues del segle XIX, de Flaubert, Balzac, Stendhal, on el lector trobarà moltes aventures.
Si no és indiscreció, tu què llegiràs?
Ara que m’he de fer la maleta, el meu marit ja tremola! M’emporto moltíssims llibres. En un estiu en puc llegir perfectament entre trenta i trenta-cinc, llegint diversos textos de manera simultània. M’emporto algun tràgic grec. Aquest any em sembla que li tocarà el torn a Eurípides. L’any passat va ser Sòfocles, i l’anterior, Èsquil. Però també m’emporto obres contemporànies i textos als quals em ve de gust anar tornant. M’emporto Shakespeare, Dante, Frankenstein o Dràcula. Ara també hi ha edicions en format electrònic que fan de bon portar.
Això que expliques és una mica el que resumeix el teu llibre (que va d’Èsquil a Joyce, passant per Maria-Mercè Marçal) i el que fas en el terreny professional, que és barrejar tradició i modernitat sense cap tipus de conflicte.
Ho visc amb molta normalitat. És a la gent, que li sobta. La meva formació és en filologia clàssica (catalana i romànica), però al mateix temps m’ha interessat molt la contemporaneïtat i arribar a conèixer els llenguatges expressius del nostre moment. El fet que faci assignatures de literatura comparada no treu que tingui un grup de recerca en qüestions de literatura i tecnologia. Per què he de renunciar a tot el que m’agrada?
Cert. Pel que fa a la tria del llibre, que suposo que ha estat molt complicada, ja t’han dit allò de “falta aquest llibre” o “has de fer un nou volum”?
El dia de la presentació, Joan Margarit em va dir públicament que esperava que no m’aturés, que continués escrivint llibres d’aquest estil perquè sempre és un plaer poder tornar a les grans obres. És dramàtic haver de fer una tria perquè són tants els textos que costa arribar a prescindir d’alguns. Hauria pogut incloure’n més i tractar-los d’una manera més superficial, però em semblava que valia la pena escollir-ne uns pocs i dedicar-los plenament la meva atenció. He intentat que hi hagi un equilibri entre les èpoques i les llengües. Començo amb Èsquil i la tragèdia grega i em vaig acostant al present. Hi ha textos en francès de Balzac i Flaubert, en alemany de Goethe i en anglès de Joyce. Dels clàssics catalans, vaig triar Ausiàs March perquè no volia renunciar a posar-hi alguns dels nostres clàssics més reconeguts, però no per això populars. Perquè com a país encara ens cal molt perquè els nostres clàssics siguin populars. A vegades tendim a menystenir molt el que és nostre.
És cert que tenim aquesta tendència.
A vegades el reconeixement ve més de fora que de dins. Ausiàs March és un dels grans poetes de l’amor de tots els temps i de totes les llengües. En canvi, per a molts és un desconegut, pensen que perquè ens queda lluny és pesat o difícil. Evidentment la literatura vol un esforç, però si et deixes portar no és difícil. Per això he volgut fer aquesta reivindicació del que és nostre, fent que la meitat dels clàssics que he triat siguin catalans, i l’altra meitat, de la literatura universal. Com a narrador vaig incloure Vilallonga. No es pot pretendre ser exhaustiu en la representació. Des del punt de vista de gènere només hi ha la Maria-Mercè Marçal. Però tampoc no era el meu objectiu fer una cosa representativa o paritària. Naixia del meu desig personal i vaig triar tres poetes que reflexionen sobre la mort des de punts de vista diferents. Marçal des de la pròpia malaltia, Joan Margarit pel que representa que se’t mori un fill i Màrius Sampere per com reflexiona sobre la mort des de la vellesa. M’interessava molt aquesta reflexió que gira entorn de la mort, per motius personals, però al mateix temps vaig voler-hi incloure Ausiàs March i Vilallonga.
A les escoles i universitats es fa prou per donar a conèixer la nostra literatura?
No es fa prou, primer perquè moltes vegades se subestima el ciutadà i segon perquè en trenta anys hem passat de tenir un sistema escolar en què semblava que només podia existir El Quixot a tenir el d’ara, on no trobes clàssics en la formació escolar, com si els nens o els joves no poguessin llegir els clàssics. Per formar en la lectura, què és millor que els llibres que formen part del propi patrimoni cultural? Jo estic disposada a sostenir –des del punt de vista del formador– que als nens els interessen els clàssics. El que passa és que se’ls hi han de saber explicar. Si els familiaritzem amb un autor i una obra fonamentals, potser els haurem deixat el germen perquè, quan siguin més grans i tinguin temps i maduresa, hi puguin anar. Aquesta és l’assignatura pendent: creure en els nostres clàssics i apostar fermament per una educació que els inclogui, però que sigui feta per persones que sàpiguen comunicar-los.
És la clau.
Sí. Moltes vegades, quan ens queixem de la formació dels lectors o dels joves que no saben llegir, començo entonant el mea culpa. Moltes vocacions lectores s’han perdut a les classes de literatura i això és un crim. Perquè el que ha de fer un bon professor de literatura, abans que res, és ensenyar a llegir i a gaudir de la lectura. Quan els transmets aquest interès t’ho agraeixen moltíssim, és com si els convertissis.
Creus que el teu llibre motivarà els lectors a llegir els autors dels quals parles?
Molts lectors anònims –a través de Facebook i Twitter– em diuen: “gràcies al teu llibre estic llegint, per fi i de manera plaent, Madame Bovary”. Doncs això és el millor que pot passar. El meu és un llibre que parla de llibres i el més important és que faci de pont cap als altres llibres, cap als bons llibres. Això és el que està passant i em fa molt feliç perquè aquest era el propòsit.
I si només poguessis aconsellar una cosa, què aconsellaries: llegir un clàssic o llegir el teu llibre que parla dels clàssics?
Això és trampa! La gràcia és que moltes vegades aquests clàssics no serien a l’abast d’algunes de les persones que llegeixen el meu llibre. El llibre ha acostat aquests lectors als textos del quals parlo. Potser no hi haurien anat a parar i ara hi són.
I, per acabar, una confessió. N’hi ha algun que no hagis pogut acabar de llegir?
Mira, fa deu anys vam començar una iniciativa amb un professor de la UB, Raffaele Pinto, amb l’Institut Italià de Cultura i amb la Societat Catalana Dantesca. Ens trobàvem un cop el mes per llegir i comentar un cant de la Divina Comèdia de Dante (que té tres llibres de trenta-tres cants cadascun). Ho tenia pendent i ens ha costat deu anys, però ho hem pogut fer i amb el màxim aprofitament.
Doncs felicitats!
