Lectura del mes: Més enllà de l’espectacle mediàtic
Guillem Turró, Conrad Vilanou, Més enllà de l’espectacle mediàtic, Editorial Barcino, 2013
Podem entendre que encara hi hagi persones que recelin de la pràctica esportiva i que algunes de les formes d’entendre’l i practicar-lo puguin motivar reaccions de disconformitat. No se’ns escapa el caràcter contradictori de l’esport, la seva condició no unívoca. Sabem que l’esport serveix per mostrar el millor i el pitjor de les persones, atès que canalitza frustracions i disfuncions de tota mena. Resulta palès que l’esport pot propiciar situacions diametralment oposades; en cada cas dependrà de com sigui utilitzat educativament. Com diu Adorno (1993, 86): “L’esport és ambivalent: d’una banda, pot produir un efecte desbarbaritzant i antisàdic, a través del joc net, la cavallerositat i el respecte pel més dèbil; de l’altra, sota moltes de les seves formes i procediments, pot fomentar l’agressió, la brutalitat i el sadisme, sobretot entre els qui no se sotmeten personalment a l’esforç i a la disciplina de l’esport, sinó que es limiten a ser mers espectadors i acostumen a concórrer als camps de joc només per escridassar.”
Seria il·lús pensar que l’esport genera tostemps fruits positius. Convé saber que l’esport tampoc no es troba exempt d’una ambigüitat intrínsecament humana: d’una banda, pot desenvolupar la salut, el caràcter i la personalitat; de l’altra, també pot afectar nocivament la condició psicofísica de l’ésser humà. Si bé la participació esportiva pot contribuir al desenvolupament de la personalitat, també pot condicionar negativament l’evolució dels més joves. No ignorem que l’esport no sempre és bo i positiu, que també pot ser un factor deformador o una arma social demolidora. Com diu l’historiador de l’esport Diem (1966, 7): “Els seus efectes són de les classes més variades: purs i impurs, valuosos i perjudicials, bons i dolents. Per aquesta raó, l’esport no constitueix només una manifestació vital amb la qual hem d’enfrontar-nos, sinó també un deure, una tasca, que tenim l’obligació de portar a terme. Els seus efectes irradien en l’esfera corporal i en l’espiritual. De la mateixa manera que l’esport és una higiene del cos, ho és també de l’esperit. Pot destruir físicament l’ésser humà, però també enfortir-lo. És capaç d’elevar i d’enfonsar. Ens condueix per camins perillosos, però ens ensenya a caminar-hi.”
L’esport és una eina que cal saber emprar, ja que pot ser utilitzat amb bons i mals propòsits; com la majoria d’activitats antropològiques, pot produir efectes positius o negatius. El mateix Pierre de Coubertin sabia perfectament que l’acció esportiva és beneficiosa o perjudicial segons l’ús que en fem i la direcció que li imprimim. També ens deia que la praxi esportiva pot posar en joc les passions, tant les més nobles com les més vils; pot desenvolupar el desinterès i el sentiment de l’honor, però també l’egoisme del lucre i el guany; pot ser cavalleresca o corrompuda, viril o bestial; pot, finalment, emprar-se tant per consolidar la pau com per preparar la guerra. […]
Tot això implica que el mestre i l’entrenador no només han d’ensenyar habilitats esportives, sinó que han de tenir un paper cabdal pel que fa a l’aprenentatge dels principis morals inherents a la pràctica esportiva per part dels seus pupils i jugadors. Per a això, cal que estiguin convençuts de les implicacions educatives de l’esport, de les qualitats pedagògiques que el converteixen en un element humanístic de primer ordre. Això vol dir que també els entrenadors i els monitors haurien de canviar de mentalitat i assumir un compromís formatiu per tal d’educar de manera integral els seus jugadors. En definitiva, no podem malbaratar el gran ascendent que tenen els entrenadors sobre els seus jugadors.
***
La competitivitat, sempre que estigui al servei de la nostra millora i superació personals, és positiva. Valorem favorablement el desig competitiu que ens mena a progressar i les competicions amb un enfocament humà. Això vol dir entendre l’esport, no com un joc de suma zero en el qual hom guanya a costa dels altres, sinó com un joc de suma positiva en el qual tots guanyem. Però cal reconèixer que l’esport fàcilment pot lliscar envers una competitivitat malentesa, la hipercompetitivitat. Hem d’admetre que determinada ideologia, molt estesa actualment, converteix l’esport en una activitat en què l’únic important és el resultat, en què l’alternativa entre l’èxit i el fracàs queda totalment polaritzada.
L’esport triomfa en una societat histèricament competitiva, en un món on el que més compta és acabar vencent. L’ètica esportiva, amb la seva moral competitiva i la seva exaltació de l’esforç i la fatiga, reflecteix el més genuí esperit agonístic de la societat capitalista. Vivim en una societat on la competència es troba extremament generalitzada, on tot es mesura a partir d’una confrontació de la qual és necessari sortir vencedor. Tot això ho trobem reflectit en el dopatge, una de les grans xacres de l’esport postmodern i reflex d’una “societat del dopatge” obsessionada per l’èxit i la victòria.
Aquest caràcter competitiu de la nostra societat farà que alguns autors considerin que l’esport és part d’una ideologia que enforteix contravalors i conductes moralment indesitjables. Com diu Adorno (1998, 110): “Sóc completament de l’opinió que la competència és, en el fons, un principi oposat a una educació humana. Crec també que un ensenyament que discorre en formes humanes no pot tendir en absolut a reforçar l’instint de competència. Per aquesta via potser puguin educar-se esportistes, però no, de ben segur, persones lliures de tota barbàrie.” Aquesta concepció negativa de l’esport manté que les situacions competitives amenacen els desitjos cooperadors, contribueixen a minar unes valuoses relacions intersubjectives i provoquen una distinció errònia entre guanyadors i perdedors. La competició és sovint font d’enveja, desesperació, egoisme, orgull i insensibilitat. Els pedagogs ens faran veure que la hipercompetitivitat fa trontollar la dimensió formativa de la concepció humanística de l’esport.
Trobem autors que pensen que aquesta sobrevaloració competitiva afavoreix l’esport entès com una manera de preparar l’individu pel combat aferrissat de la vida real. En molts sentits, sembla clar que la necessitat d’afirmació individual mitjançant la competició segueix dominant en la cultura occidental. Aquests autors pensen que l’esport tendeix a consolidar els valors socials dominants i que pot ser un bon entrenament per a la struggle for life, per a una cursa en la qual només guanyen els més forts. En aquest sentit, s’afirmarà que l’esport és una esplèndida escola per a la vida, que ens forma per a una societat dura i agressiva, ferotge i ultracompetitiva. Altrament, deixaríem els ciutadans del demà desprotegits per a l’existència social, només prepararíem els joves per a una vida irreal i inexistent.
