Marmotes opilades i taps d’orinal
De com Pau Puig feia broma
Josep Pedrals
Els poemes de Pau Puig són ell i la seva circumstància.
La circumstància, però, no es limita a ser el marc secundari que acompanya un jo poètic; la circumstància és la condició sine qua non, i la veu poètica és l’intèrpret que ens la descriu. Fins i tot en els textos més personals, on parla en primera persona veraç, Puig pren distàncies per via de l’humor i estrafà la feta (i la flaquesa) gràcies al to i al punt de vista.
Puig es basa en la crònica quotidiana, ja siguin els fets sociopolítics de certa envergadura, ja siguin batalletes domèstiques, i desenrotlla paràfrasis amb regust crític i existimacions com clatellots. De l’anècdota, en fa categoria. I no sols s’inspira en els signes del temps, sinó també en l’ordenació cíclica del temps. El curs de l’any i els preceptes que regulen el calendari, amb les solemnitats i les disbauxes, els costums refinats i els tics reiteratius, serveixen la situació (summament realista) a la ploma càustica de Puig.
En estos carrers estrets,
a l’arribar cap al tart,
se solen probà·ls xiulets
que en la fira s’han comprat.
Perquè, realment, si hi ha algun leitmotiv en la poètica de Pau Puig és el matís burlesc amb què contempla el món. A voltes, fa mofa descarada i escarneix quasi amb crueltat; altres vegades, hi posa un sarcasme distanciat, amb la murrieria sorneguera d’aquell que fa com si la sàtira no anés amb ell.
Amb certes coses, somriu per sota el nas, demostrant els ridículs patents i, en comptades ocasions, posa un rictus afectuós i amable, però rialler al capdavall, com si, per més que l’apreciació el mogués a l’estima, una irreprimible sinceritat mordaç (o un cert aplom desdenyós) li accentués la visió de l’atribut grotesc.
És ben veritat que, de tant en tant, Puig cau en la bufonada eixelebrada. És més: hi ha poemes en què acarona perillosament el límit de la barroeria i el xaronisme. Però ho fa amb tanta naturalitat, amb tanta indolència, que hom ho ha d’emmarcar, per justícia, en el camp de la gresca tavernària i el franc fervor. És a dir, no és una vulgaritat fruit de la imperícia, sinó un estirabot humil de voluntat festiva.
També cal dir que, tot sovint, se li veu el llautó endegant una gracieta; fa tan obvi el truc del joc de paraules que perd tota la força de l’espontaneïtat i malbarata l’ocurrència. Passatgerament, l’artificiositat de les bromes va en detriment de la desimboltura, de l’eixida ingènua.
Això sí, en les paròdies punyents provoca una riallada desconcertada, perquè les diu sense contemplacions.
Ha vingut aquell frare xancleta
que sempre va a birba
y dos horas han pudit a merda
totes les cadires
I aquesta és una altra de les característiques destacables de la veu poètica de Pau Puig: tira pel dret! Té un ritme resolut, amb versos d’art menor i estrofes populars, un verb decidit, directe, una gramàtica audaç, sense massa metonímia (per l’època que era) i un demble agosarat.
No tenim un poeta circumspecte, que mesura les paraules, però tampoc un foll imprudent. No és una qüestió d’excessos, la seva potència, sinó d’atreviment i competència.
A la pudicícia reservada, hi contraposa un vitalisme sensat. I la seva honestedat consisteix, curiosament, en aquella falta de pudor pedestre que diu les coses pel seu nom.
Puig és un poeta de bones a primeres, alliberat de l’ampul·lositat retòrica. I no pas per falta de coneixements d’oratòria (car n’era un mestre reconegut), ans pel contrari: sabia que el més gran acte de caritat vers el públic és fer el discurs assequible!
Convindria remarcar, doncs, que la “lírica lleugera” de Puig és graciosa tant per divertida com per airosa.
També cal recordar el caràcter privat del plantejament d’una part de l’obra, principalment les converses en vers amb el seu nebot Anton, autor d’una bona part del material.
Si no ha vingut lo padrí,
ha arribat ja lo fiol:
l’un promet per no cumplí,
l’altre cumpla amb lo que vol.
El distanciament còmic amb què Puig contempla la vida recorda el desengany del món barroc. I, de fet, el referent més directe que podem trobar-li, per imitació i inspiració, és el Rector de Vallfogona, de qui copia fórmules i intencions.
Aquest barroquisme, en ple Segle de les Llums, podria jutjar-se com una resquícia extemporània o, ponderant-ne les originalitats, com un rebuig al neoclassicisme i, per tant, un preludi romàntic.
És a dir, caldria resoldre si Pau Puig és un poeta vallfogonesc demodé o el representant d’un Sturm und Drang a la catalana, escèptic i mofeta.
Brindar la presentació
serà a la salut de tots
y repetint pets y rots
se veuran los més honrrats,
en la bassa ab molts debats
y en la celda poch devots.
Barcelona, octubre de 2012
