Obra catalana, de Pau Puig (I)
Pau Puig, Obra catalana, a cura de Rosa Maria Serra, Editorial Barcino, 2012.
LXXXVIII
«VAJE DE FESTA»
La següent composició, de metre i rima molt variats, podria tenir diverses veus, una de les quals, almenys, femenina —«una miñona ben clara la cantarà» (vv. 9-10)—, i sembla una paròdia de les cantarelles que recitaven els pidolaires pels carrers. El tema central de la «tonadeta» són els noms dels carrers de Barcelona, amb els quals el pare Puig fa acudits i jocs de paraules, sovint de doble sentit. Reproduïm la distribució gràfica del manuscrit únic, atès que podria indicar les diferents veus.
Per la datació aproximada del poema (1770-1790), suposem que el comte de Peralada a qui va dedicat era Ferran Felip de Boixadors, novè comte de Peralada, que va ostentar aquest títol des del 1755 al 1805. L’avi i el pare de Ferran Felip van ser cofundadors, respectivament, de l’Acadèmia dels Desconfiats i de la seva successora, l’Acadèmia de Bones Lletres, i ell, a més de ser-ne membre des de l’any 1780 [1], devia ser aficionat a la poesia humorística, ja que hem trobat una altra composició dedicada a ell en la qual es fa burla sobre el fracàs de l’enlairament d’un globus aerostàtic a Barcelona l’any 1874 [2], tema sobre el qual tracta Pau Puig en els poemes LXIX i LXX. Sabem que el comte era company de gresca del cèlebre Giacomo Girolamo Casanova, i que l’any 1780 va tenir problemes amb la Inquisició per la notable col·lecció d’obres pornogràfiques que tenia a la seva biblioteca (BLÁZQUEZ 1990: 309). Per aquests anys, els Peralada tenien casa a la plaça de Santa Anna de Barcelona.
____________________
[1] Aquesta informació consta en les Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, vol. VII, Tipografía de la Casa Provincial de Caridad, 1901, p. 18.
[2] ROCAMORA, Manuel, Historia de la navegación aérea en Barcelona, Barcelona, José Porter, 1948, núm. 22 del catàleg.
Al excelentíssimo señor Conde de Peralada una tonadilla que
contenía muchas calles de Barcelona.
Vaje de festa
y a fora·l susto,
que jo no gusto
sentir plorar,
y una nova tonadeta
estich resolta a cantar,
que li digueren la guia
quant la varen batejar.
Escoltin, que una miñona
ben clara la cantarà,
y en català.
No és guia de forasters, [12]
sinó dels que estan aquí;
vina a escoltar-me, perleta mia,
mentras la guia comensa·l to.
De la idea de esta guia
un cego podrà inferir,
pels carrers de Barcelona,
lo de afora y lo de dins.
Atenció, que una miñona
ho comensa a proferir.
Un sou va que hi aurà ruchs
que·s búrlan de lo que canto,
o bé en la plassa dels Porchs [24]
o a la plassa de Palàcio.
Però jo li prometo
al que tal fassa
de donar-li per premi
un tap de Bassa. [29]
Y orellas de Asa, [30]
que comensa la guia,
que és la tonada.
Diu que cap gujat, si és casat de nou, [33]
puga llogar casa al carrer del Bou [34]
y que aquella nena que no·s pot casà
vaje per la Rambla al carrer d’en Xuclà. [36]
Diu que la criada que festèjan tres
tinga caxa y roba als Escudellers. [38]
Diu que si un corteig contrau de la pesta, [39]
del carrer Vermell anirà al dels Metjas. [40]
Y si en l’Hospital li cúran la nafra, [41]
la Bora del Rech aurà estat la causa. [42]
Torni, torni la guia,
que unas màximas porta
fins a las Mínimas. [45]
Diu que aquell que se allotja a la Esplanada[46]
embiaran a la forca moltas comares.
Diu que aquell a qui axuguin molt la botxaca,
vaji a la Plaza Nova, compri’n un·altra. [49]
Y mirant-se com mare la Argenteria [50]
a la Barra de ferro pagui las didas. [51]
Diu que molts corteigs vajin [52]
al carrer dels Banys,
perquè després no·l passin
al dels apellans. [55]
Ningú se’n piqui,
que estos carrers y plazas
són de Marquillas. [58]
____________________
[12]. Molts calendaris i pronòstics del segle XVIII s’anomenaven «guia de forasters», com el Kalendario manual y guia de forasteros en Madrid para el año MDCCLXXX, Imprenta Real de la Gazeta, 1780, o com el Calendario y guia de forasteros de Granada, Guádix, Almería para 1859, Granada, Francisco V. Sabatel, 1859.
[24]. La plaça dels Porcs era prop de la Porta de Mar, i encara existia el 1839.
[25]. El Pla o plaça del Palau es troba a l’actual passeig d’Isabel II, a prop de Santa Maria del Mar. Durant els segles XVIII i XIX hi va haver el palau dels virreis i dels capitans generals de Catalunya.
[29]. Bassa: possible al·lusió al carrer de les Basses de Sant Pere, que desemboca al carrer del Rec Comtal.
[30]. orellas de Asa: enteneu ‘pareu atenció’. Probablement també fa referència al carrer dels Ases, a tocar del Fossar de les Moreres.
[33]. gujat: llegiu «gojat», ‘jove’ (DCVB, s. v. gojat).
[34]. El carrer de Bou anava del carrer de Ripoll a la Plaça Nova, i antigament hi havia la carnisseria pública dels bous. Al segle XVIII ja no hi havia la carnisseria, però sí un popularíssim Hostal del Bou. Aquí Puig vol fer referència a les banyes entre els casats.
[36]. Al carrer d’en Xuclà hi hagué una casa de dones esgarriades fundada per la congregació de la Mare de Déu de l’Esperança, que des del 1710 al 1750 havia estat al carrer de Robador. Les asilades, que vivien de fer feines de rentar, cosir i planxar, i també d’almoines, podien prendre l’hàbit de les Penedides, o bé casar-se, si ho volien i trobaven una bona proposició.
[38]. Referència al carrer dels Escudellers, on s’aplegaven els terrissaires.
[39]. corteig: vegeu nota al títol del poema XLI.
[40]. El carrer Vermell i el carrer dels Metges eren gairebé continuació l’un de l’altre. El carrer Vermell anava del carrer Carders al d’Assaonadors. El carrer dels Metges estava situat entre el carrer del Pou de la Figuereta i el carrer de Sant Pere més Baix. Hi havia una capella dedicada als sants metges Cosme i Damià, i cada any s’hi feien lluïdes festes religioses, on assistien sobretot els metges i altre personal sanitari de l’època.
[41]. Al carrer de l’Hospital, al segle XV, s’hi construí l’Hospital de la Santa Creu, que va esdevenir l’hospital general o principal de la ciutat.
[42]. El carrer del Rec, o Vora del Rec, era un curs d’aigua per on derivava cap al mar l’aigua sobrera del Rec Comtal. A les vores hi havia molins, escorxadors, triperies i peixateries que n’aprofitaven l’aigua.
[45]. Al·ludeix al convent de les monges anomenades «mínimes», situat al carrer del Carme.
[46]. L’Esplanada s’estenia des del Rec Comtal fins a la Ciutadella, i era el lloc on se celebraven les execucions públiques.
[49]. A la Plaça Nova, davant del palau del bisbe, al llarg dels segles sempre s’hi han fet mercats.
[50-51]. Referència als carrers de l’Argenteria i de la Barra de Ferro. Suposem que el poeta fa un joc de paraules conceptista, relacionant la mare amb un metall noble (l’argent), i la dida, que cobra pels seus serveis, amb un metall innoble (el ferro).
[52]. Vegeu més amunt, nota al v. 39.
[55]. El carrer dels Capellans anava de la plaça de Santa Anna fins al carrer dels Arcs. Al segle XVII gairebé totes les cases i terrenys del carrer eren propietat dels frares teatins i era habitat majoritàriament per religiosos a causa de la proximitat del palau del bisbe.
[58]. Marquillas: joc humorístic entre la placeta d’aquest nom i el diminutiu del mot marca, el qual, com el francès marque, significaria ‘prostituta’ (vegeu DCVB, s. v. 2. marca, i també TERREROS 1786-1793: II, 526 i 534, on consta que marca, marquisa i marquida tenen el sentit esmentat, especialment en l’argot dels gitanos), en referència a la presència de bordells a la zona.
