Una fúria tal —Tractat sobre l’amor heroic d’Arnau de Vilanova
Autora: Blanca Llum Vidal
Després que l’amant, de tant amar, s’hagi transformat tan de pertot que ni els ulls no li veuen ni la llengua li parla, després que l’amant hagi sentit la foguerada a la pell i a l’espinada, després s’afigura, ara espantat i adés tranquil, la mort propera. Després del joi de l’amor-tot —de l’amor-tant—, l’amant es trenca en l’estimbada i quasi es fon però no del tot. Enrampat d’amor i de turment, l’amant es mig mor, «mes cal sofrir-ho tot, perquè…»(1). També Safo ho deixa a l’aire. I la por, la por de trencar-se si és d’amor, aquesta es gasta. Sigui com sigui i passi el que passi, la Colometa estarà amb en Quimet perquè en Quimet li faci veure les estrelles —tan boniques, fonda nit, tan per morir-s’hi. Si l’amor, que diu Picasso, «és una ortiga que s’ha de collir a cada moment si hom vol fer la migdiada a la seva ombra», si l’amor és així, voler jaure al seu redol és d’atrevits i de valents. «Allò que va dir Homer respecte a la valentia que inspira un déu en alguns herois ho proporciona Eros als amants com a quelcom generat de si mateix»(2). I a l’aventura, ja se sap, a l’aventura t’hi quedes, hi neixes de nou o una mica de tot, que «dos són los focs qui escalfen la amor de l’amic: la un és bastit de desigs plaers cogitacions; l’altre és compost de temor llanguiment e de llàgremes e de plors»(3). I encara que l’amor s’hagi envolat cap al cel o hagi fugit del més enquí, més endavant, ara en Llull per Mossèn Cinto, l’amor és l’origen del mal i l’únic recurs per curar la ferida: «la vida mia/ remei del meu dolor,/ remei i malaltia,/ com més Vós me goriu/ més malalt me teniu,/ i el mal que m’esperona/ la sanitat me dóna»(4).
Que l’amor va a petar al patiment o que l’amor i el patir van tan junts que són el mateix, quasi, és cosa sabuda —o més aviat cosa llegida. «Vet aquí traçat en papers, clos en llibres, posat davant dels ulls i entonat a les orelles, un rumor, un estrèpit, un escàndol d’insígnies […], de motius, d’epístoles, de sonets, d’epigrames […], de suors extremes, de vides consumades, amb crits que eixorden els astres, laments que fan ressonar els antres infernals, que deixen estupefactes les ànimes vivents, sospirs que fan arronsar i acompadir els déus, per aquells ulls […], per aquell blanc […], aquella parsimònia, aquella rialleta, aquell desdenyet […]; aquell fàstic, aquella pudor, aquell sepulcre […] que amb un encanteri circeic ordenat al servei de la generació ens enganya en forma de bellesa»(5). Vet aquí el mal: la desmesura. Vet aquí el risc: la mort segura.
Així, i a partir, sobretot, dels trobadors occitans del segles XII i XIII, l’enamorament arrossega la totalitat del cos i de l’ànima. L’amat és l’únic bé imaginable i qualsevol marrada —o sacrifici— és possible per tal d’abastar-lo. Al costat d’aquesta idealització —o d’aquest ideal més de veritat que res més—, existeix, però, el discurs de capellans i d’escolàstics: l’amor, o bé té a veure amb la caritat cristiana o bé serveix, només, d’empenta pel preny. Si no és així, l’amor tan sols és grilladura i, per tant, una afecció, una xacra. Més enllà de la condemna teològica —l’amat s’ha convertit en el Déu de l’amant—, la psicologia explica taxativament aquest amor: l’enamorat ha perdut del tot la facultat de raonar i s’ha convertit en un boig absolut. Davant d’aquest fet, doncs, la medicina és el camp del saber més apropiat per encabir-hi l’amor.
Arnau de Vilanova, metge i teòleg del segle XIII, responent a la petició que un seu company d’estudis li féu sobre l’amor que desballesta tant el cos com l’esperit, va definir aquest amor —amor heroic, n’hi diu— com un «pensament vehement i obsessiu sobre l’objecte desitjat amb la confiança d’obtenir-ne el plaer que se n’ha aprehès». Tot seguit, Arnau basteix una estructura clara i complexa sobre les causes, la naturalesa i les conseqüències d’aquesta mena d’amor. Un petit monument intitulat Tractat sobre l’amor heroic que abasta, amb un extrem detallisme fisiològic i psicològic, amb una precisió de bisturí i d’acord amb les teories mèdiques de l’època i amb la filosofia natural, tots els aspectes que tenen a veure amb la follia d’amor: les fases —des que l’amant copsa l’amat i n’intueix un plaer fora mida, fins al desig incendiat de posseir-lo i, finalment, al pensament encallat, «un cop sotmès l’imperi de la raó», en aquella persona—; l’origen i la causa d’aquest desig exaltat —«un judici erroni de la facultat estimativa» que no només judica que el seu enamorat és bo, sinó que és el més bo de tots els enamorats haguts i per haver i que, a més, oculta tot allò que el seu estimat tingui de lleig o de dolent, un «error fal·laç» que mena perillosament a l’obsessió i que Arnau descriu galènicament: «la causa que provoca aquesta fallida de la facultat estimativa […] s’ha de cercar en […] la concavitat mitjana del cervell i [en] els esperits que hi són acollits» i com que «ningú no posa en dubte que en els afectats es dóna una complexió insana», Arnau afegeix que «sembla més versemblant que no hagi estat pas la fredor sinó l’escalfor la que ha causat la disposició insana de l’òrgan», una escalfor que «disposa a la confusió del judici» i que fa que els enamorats actuïn com barroers embriacs—; la interpretació del terme amor heroic —influïda per la fin’amor i pel sistema feudovassallàtic medieval—; els símptomes —estovament del cos, cara xuclada, ulls enfonsats, color grogós, emissió de sospirs i, segons la distància que hi hagi entre l’amant i l’amat, somriures o plors—; i, finalment, els remeis —mostrar les lletjors i les tares de l’estimat o desviar l’atenció cap a una altra cosa plaent: un bany temperat, una passejada per un jardí reflorit, una cançó, un viatge com més lluny millor o conrear, no pas amb l’amat, «l’art de la sexualitat», l’arte coitus.
Arnau de Vilanova, que «entra de ple i per dret propi en la història universal de la medicina»(6), coneixedor de l’hebreu, de l’àrab, de la Sagrada Escriptura, de la cultura rabínica i talmúdica i de la medicina aràbiga i clàssica, escriu el Tractatus de amore heroico pels volts de la dècada dels 70 del segle XIII —que l’editorial Barcino acaba de publicar en traducció catalana i notes de Sebastià Giralt i estudi introductori i edició de Michael McVaugh—, un moment en què Arnau «es comprometé cada vegada més en afers de teologia i de reforma de l’Església»(7). Ara bé, entre l’artilleria inquisitorial que l’Església catòlica pugui desplegar contra l’amor que es treu la brida i el cant desenfrenat d’amor heroic —d’amor d’amor, de l’amor de «si’l bes es tant dous e plazens/ cum es lo mals angoissos e cozens/ anz vuelh morir que’ieu ancar non l’atenda»(8), de l’amor que «de sobte m’assaltava tan fort que en mi res de vida ne restava sinó un pensament que parlava de la meva dona»(9)—, entre el dogma i l’infinit de l’estimar —de l’estimbar— existeixen actituds que, tot i allunyar-se volgudament dels extrems més ultrats, no esdevenen ni cínicament ni apologèticament objectives, sinó que constitueixen un punt de vista rigorós i lúcid com ell sol. Encara que propugnés activament una reforma de l’Església, a l’hora de reflexionar sobre els estralls i les arestes de l’amor, Arnau de Vilanova fa de metge —no de teòleg— i en el seu tractat no hi ha «cap connotació teològica o moral notable»(10). Arnau, que no dubta a titllar aquest amor de follia i, per tant, de símptoma o malaltia, assimila l’amor heroic a la filosofia natural i el pensa sense blasmar-lo. Tranquil·lament i sistemàtica, Arnau s’endinsa en les característiques dels bojos d’amor sense etzibar-los el pes de la culpa. No hi ha censura. Només l’ull de metge que, davant quelcom que creu que no va, dóna remeis i es pregunta d’on ve i el perquè.
Arnau, que des d’uns anys abans de la redacció del Tractat escrigué una multitud d’obres en les quals «començaren a prendre cos les seves preocupacions religioses, dominades per la idea de la propera arriba de l’Anticrist i de la reforma de l’Església per mitjà de la pobresa i de la vida interior»(11), analitza l’amor heroic amb la intenció, no d’estavellar als seus lectors veritats absolutes, sinó d’incitar al pensament. «Aquesta explicació no cerca tant d’exposar la veritat amb exactitud com d’oferir un camí més planer per comprendre-ho més fàcilment». Per això avui, que no patim de les mateixes veritats del segle XIII, sinó d’unes altres —més refinades, potser més terribles—, encara llegim el Tractat sobre l’amor heroic. I el temps no ens embafa. Al contrari, la perspectiva ajuda.
(1): Safo. Poema XXXI. Obra completa. Barcelona: Edicions 62, 1973. p. 31.
(2): Plató. El banquet. Barcelona: Edicions 62, 1998. p. 53.
(3): Llull, Ramon. Blanquerna. VOL. IX. Obres de Ramon Llull. Palma de Mallorca: Comissió Editora Lul·liana, 1914. p. 385
(4): Verdaguer, Jacint. Perles. L’amic i l’amat. Càntics de Ramon Llull posats en vers. Barcelona: Nova Biblioteca Selecta, 2007. p. 79.
(5): Bruno, Giordano. De gl’Heroici Furori. París: Société d’Édition «Les Belles Lettres», 1954. p. 90.
(6): Batllori, Miquel. Arnau de Vilanova i l’arnaldisme. València: 3i4, 1994. p. 237.
(7): McVaugh, Michael. Introducció a De Vilanova, Arnau, Tractat sobre l’amor heroic. Barcelona: Editorial Barcino. p. 42.
(8): Perdigon. www.sundaysw.com/trobs (text de H. J. Chaytor).
(9): Allighieri, Dant. La vida nova. Barcelona: Biblioteca popular de «L’Avenç», 1903. p. 42.
(10): McVaugh, Michael. Introducció a De Vilanova, Arnau, Tractat sobre l’amor heroic. Barcelona: Editorial Barcino. p. 39.
(11): Batllori, Miquel. Arnau de Vilanova i l’arnaldisme. València: 3i4, 1994. p. 263.
