La llegenda més surrealista de Sant Jordi
Autora: Anna Carreras
Malgrat la minsa notícia biogràfica que disposem de sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 – Nicomèdia, Bitínia, 303), sabem que va ésser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. La figura del Sant és el resultat de la síntesi d’un cúmul de tradicions paganes, la qual cosa no impedeix que s’assimili al cristianisme: com a religió emergent, el credo necessitava personatges heroics que facilitessin el procés evangelitzador. Els croats en popularitzen la devoció, n’expandeixen el culte per l’Occident cristià i l’implanten a tot Europa. De la fama del personatge històric es passa a la divulgació de la llegenda de l’heroi, del personatge mític. L’any 1246 Iacopo de Voragine divulga la Llegenda àuria on s’inclouen els episodis de sant Jordi, el drac i la princesa, que donen lloc a moltes versions (algunes d’elles, absolutament còmiques). A partir del XIV, sorgeixen multitud de llegendes en què apareix sant Jordi fent costat als guerrers cristians en el moment decisiu de la batalla. Com una aparició sòrdida del més enllà…
El llibre Sant Jordi. Patró de Catalunya, de Ramon d’Alòs-Moner, publicat per Barcino el 1926 és una visió completa i essencial sobre la figura del nostre patró. El text inèdit que aquesta joia presenta es conserva en dos manuscrits: un, datat a finals del segle XIV o principis del XV i conservat a la Biblioteca de Catalunya, i l’altre del segle XV a recer de la Biblioteca Reial de Madrid. La llegenda ha inspirat totes les literatures. Però aquesta llegenda té una llengua bífida. Des del segle XI és associada a la figura del drac i, des del V a França o a Provença, la llegenda de sant Jordi es fusiona amb la Passió. En aquest cas, el caràcter extremadament fantàstic, l’element sobrenatural emprat fins a l’excés i la inversemblança, el recurs continuat del miracle, un martiri que dura set anys (atenció, nombre màgic segons la càbala cristiana), la resurrecció del personatge per partida triple, les aparicions fantasmagòriques del Sant enmig dels combats… En definitiva, una novel·la de ciència ficció que si es televisés seria etiquetada de sèrie B i es veurien els fils, el quetxup i les dents de plàstic del drac.
El text de la llegenda en català és surrealista, d’una modernitat sorprenent (penso en un d’aquells films d’a veure qui la diu més grossa…), i amb una dosi de volada creativa digna dels escriptors més psicodèlics. La història comença in media res, quan l’heroi, que encara no ho és, decideix distingir-se de la massa i sortir de l’armari del cristianisme. Com a ésser únic que ell mateix s’autoimposa de ser, decideix partir de Moreta i anar cap a Silena per començar la tasca d’extermini de la vanitat del món. La narració del seu trajecte queda suspesa als ulls del lector, la imaginació del qual és captada per un escenari paral·lel, la cort del rei Sili (lògicament de Silena) on aquest comença a donar ordres al poble per d’arreglar el conflicte amb el drac. El drac és un ésser funest i cruel caracteritzat per una fam insaciable. El rei, com si fos la decisió més assenyada del món, ordena que cada habitant regali al drac un dels seus fills i una ovella. El poble, submís –i amb la mateixa matèria grisa que les ovelles–, realitza tal acció brutal amb un mecanicisme urbà. Però el rei ha dit: “que cadascú porti un dels seus fills al drac” i, és clar, això també l’inclou a ell. No es pot negar a l’evidència i molt menys a una ordre que ell mateix ha formulat: ha de lliurar la seva filla. Després de vuit dies d’acomiadar-se de la noia (és el rei, cal que tingui algun privilegi) la porta a la riba de l’estany. Just quan la narració recupera la trama de Jordi, i l’heroi, que encara no ho és, arriba per salvar la dama “en nom de Jesucrist”. Ella li diu que el seu déu és Apol·li (sord, cec i mut) i que marxi si no vol formar part del proper àpat del drac, que ja comença a treure el cap de l’aigua. Jordi treu la llança i fereix el drac (només una petita esgarrinxada) mentre li demana que no faci més mal a la gent (com si el drac fos un estudiant de moral cristiana i estigués a punt de prendre apunts de l’assignatura de bones maneres).
I arriba el xantatge de Jordi, heroi (ara ja sí) que sap que té les de guanyar entre el ramat: si vint mil homes es bategen, ell matarà el drac. Fantàstic. Té el seu paper ben après i l’ofici d’evangelitzar per aconseguir uns objectius, com si fos un tècnic comercial de les immobiliàries d’avui. No només això, sinó que també se’n surt amb l’edificació d’una església solemne i una font curativa. Amb els objectius a la butxaca, marxa a Diòspoli, on el rei Dacià comet crueltats i vexacions contra els cristians, injuria el nom de Jesús i honora els dimonis. Jordi és fet presoner per part del rei, el qual el sotmet a uns turments realment exagerats, que l’apropen a un director de cinema gore. Però ell és resistent i no mor. Després de cada tortura, rep l’aparició de Jesucrist, sempre de nit (quan el cervell cansat juga males passades) on li promet que el ressuscitarà quatre vegades. S’imaginen? Saber que la dinyaràs quatre vegades? Un cop feta la declaració d’intencions de Jesucrist, es produeix un terratrèmol. L’estructura narrativa funciona per repetició: turment-aparició-promesa-terratrèmol-supervivència. La paraula “crueltat” en totes les seves categories gramaticals apareix al text unes trenta vegades. Perquè quedi clar. No es pensin que les punicions que el rei li propina a Jordi són bagatel·les. No. Una crucificació, una roda de coltells, un llit de ferro calent, una serra de mida humana i una olla coent amb sèu i betum. Finalment, el sant (que ja ho és i molt) es troba amb una Maria Magdalena anomenada Calasticana (llegeixis “catalana” per una homofonia ben clara) i fa miracles propis de la fantasia i la il·lusió.
Ramon d’Alòs-Moner inclou un tercer capítol al seu Sant Jordi. Patró de Catalunya, en el qual hi ha la pervivència del personatge en la literatura medieval a través de festes sagrades, profanes, artístiques, folklòriques i populars. Des de la Crònica de Jaume I (1229) i la Crònica de Ramon Muntaner (1304), el Sant apareix com a símbol de protecció especial en els afers d’armes. Al segle XV, la llegenda s’amplia apareixent en carn i ossos en les batalles dels cristians contra els sarraïns. I ja al segle XV, sant Jordi és model de comportament i de fe a obres tan magnes com l’anònim Curial e Güelfa, L’espill de Jaume Roig o el Pensament de Pere Joan Ferrer. A dia d’avui hi ha nens que encara es disfressen de sant Jordi…
La generosa tasca duta a terme pels Amics d’Els Clàssics de la Fundació Lluís Carulla vol difondre la lectura dels clàssics catalans i promou els debats i les propostes respecte a aquestes grans joies de la nostra escriptura. I un aforisme que és tota una veritat: “Els clàssics no es posen mai de moda. Per això mai queden antiquats”. Bona diada!
