Barcelona: la capital de Joan Fuster
Sandra Balagué
Corre l’any 1954 quan un jove Joan Fuster –té aleshores trenta-un anys– desembarca per primer cop a Barcelona. Impulsa aquest viatge Riera Llorca des de l’exili mexicà i ho fa comptant amb la complicitat de l’editor de Barcino, Josep Maria de Casacuberta, que serà qui en aquesta fase inicial posi en contacte el de Sueca amb els escriptors barcelonins. I és que, un any abans, Casacuberta, molt vinculat al País Valencià, havia estat l’editor ni més ni menys que de la primera obra que Fuster publicava a Barcelona: el poemari Terra en la boca. Una relació editorial, d’altra banda, que no acaba pas aquí: Fuster publicarà amb Barcino encara dos títols més. Així, d’una banda, tindrà cura de la selecció i l’anotació dels textos de Pàgines escollides de Sant Vicent Ferrer (Col·lecció Popular Barcino, 1955); i, de l’altra, publicarà els assaigs de Les originalitats (Col·lecció La Revista, 1956).
Per si tot això no fos prou, és amb Josep Maria de Casacuberta que Fuster fa la seva primera incursió com a editor. I és que, més endavant, l’escriptor proposarà a l’editor barceloní que, juntament amb Enric Valor, li deixi portar la representació comercial de Barcino al País Valencià (una aventura que, segons sembla, durarà poc “per manca de dedicació i per desconeixement de l’ofici”).
Tota aquesta informació la trobem al llibre Joan Fuster i Barcelona, editat per l’Ajuntament de Barcelona coincidint amb el cinquantè aniversari de Nosaltres, els valencians. Martí Estruch, l’autor, hi ressegueix la relació de l’escriptor amb la ciutat comtal. Així, se’ns explica per començar la primera estada de Fuster a la capital catalana: set dies amb què aconsegueix guanyar-se el reconeixement general dels intel·lectuals barcelonins catalanistes. Una setmana, doncs, que marcarà un abans i un després en la trajectòria de Fuster, ja que gràcies a aquest viatge se li obren plataformes editorials i noves publicacions, alhora que s’intensifiquen els contactes culturals i polítics entre el País Valencià i Catalunya.
A partir d’aquest moment, Fuster anirà tornant regularment a Barcelona, dos o tres cops per any (tres persones li fan d’amfitrió durant aquestes estades: Oriol Folch –el primer que l’acull a casa seva–, Joaquim Maluquer i Max Cahner). Així, tot i que el de Sueca no es traslladarà mai a viure a la capital catalana, descobrim a Joan Fuster i Barcelona que la seva relació amb la ciutat serà molt i molt intensa. El llegat periodístic de Fuster, per exemple, consta d’entre tres i quatre mil articles, escrits durant quatre dècades i publicats en diferents diaris i revistes, moltes de les quals amb seu a Barcelona. I és que, de fet, durant molts anys, aquesta serà la seva activitat principal. Es calcula, en aquest sentit, que a finals dels anys seixanta i principis dels setanta escriu una mitjana de vint articles mensuals per a la premsa barcelonina.
Del seu vessant com a assagista, ja n’hem començat a parlar per la publicació de Les originalitats a Barcino. No serà aquesta, però, l’única editorial que publiqui obra de Fuster. I és que ell no és home d’un sol editor: publica a Moll de Mallorca, a Selecta, a Edicions 62, a Albertí, a Aedos… la llista és molt llarga. De fet, i d’acord amb el llibre que ressenyem, arriba un punt en què Fuster es veu capaç i il·lusionat per emprendre un projecte editorial propi. Batejada com a AC i concebuda per editar sobretot originals de Josep Pla, l’empresa acaba fracassant: edita set llibres en sis anys (tres dels quals, per cert, del mateix Fuster).
Encara pel que fa al món editorial, cal remarcar la implicació de Fuster en el projecte de la Gran Enciclopèdia Catalana, la gran obra d’Edicions 62: ell hi farà d’assessor de les entrades relacionades amb el País Valencià.
Assagista, articulista… i activista. Joan Fuster i Barcelona no es deixa tampoc aquesta part de la personalitat de l’escriptor: la que demostra, per exemple, formant noves generacions o impulsant el moviment de la Nova Cançó. De fet, segons l’autor del llibre, Martí Estruch, “és precisament la combinació del Fuster intel·lectual amb el Fuster activista que dóna la dimensió real i completa del personatge i l’enriqueix”. Així, se’ns relata com, en certa forma, el de Sueca manlleva el lema de Jordi Pujol a propòsit de Catalunya de “fer país” i el converteix al País Valencià en “arreglar el país”. Un “arreglar el país” que passa, sobretot, per aconseguir formar equips d’intel·lectuals i no intel·lectuals que se sumin a la seva missió de construir uns Països Catalans reals i forts.
El llibre acaba precisament dedicant un capítol al que a l’obra es titula “La petita batalla de la Nova Cançó”. Se’ns explica com Fuster veu de seguida en la Nova Cançó una oportunitat d’esquivar la censura i d’arribar al gran públic d’una forma molt més fàcil i directa que no pas amb la literatura. I se’ns relata, sobretot, la seva profunda amistat amb Raimon, a qui acompanya per primera vegada a Barcelona i a qui avala davant el món cultural barceloní.
Joan Fuster i Barcelona és, doncs, un recorregut exhaustiu però amè, lleuger i tanmateix complet, de la relació entre l’escriptor i el que, per a ell, és la capital del seu país: Barcelona.
