Fragment del mes: Llibre de l’orde de cavalleria

Història de la literatura catalana. Literatura medieval (I). Dels orígens al segle XIV, coordinat per Lola Badia. Capítol 6.2.7.1.

 

Entre els anys 1274 i 1276, Ramon Llull va escriure el Llibre de l’orde de cavalleria (Llull, 1988b; Bohigas, 1957; Lloret, 2006). Es tracta d’un breu tractat doctrinal destinat als membres de l’estament cavalleresc. Amb aquesta obra, Llull els oferia uns models de comportament i una instrucció moral que justificava l’exercici de la cavalleria, alhora que permetia encaminar-la vers els objectius cristians que, segons Llull, es trobaven en el seu origen. Entre els recursos de què es val l’autor destaca l’oposició entre els vicis i les virtuts, habitual en els textos lul·lians destinats als laics. La contraposició de vicis i virtuts permet formalitzar la tensió entre els comportaments moralment correctes, guiats per les virtuts, i els incorrectes, dominats pels vicis, com la supèrbia, la ira, l’enveja, etc.

El cos doctrinal de l’obra és constituït per set capítols, precedits per un pròleg narratiu. En el primer capítol s’exposen els orígens mítics de la cavalleria, segons els quals, en una situació de desgovern en què els vicis havien esdevingut hegemònics, s’hauria instituït la cavalleria per tal de retornar les virtuts de caritat, justícia, lleialtat i veritat al lloc predominant que socialment els corresponia. Tal com s’indica al llibre, aprofitant la falsa etimologia que relacionava el llatí miles ‘cavaller’ amb mille ‘mil’, ‘miler’:[1]

 

Al començament, com fo en lo món vengut menyspreament de justícia per
minvament de caritat, covenc que justícia retornàs en son honrament
per temor. E per aiçò, de tot lo poble foren fets mil·lenaris e de cascú mil fo elet e triat un home pus amable, pus savi, pus lleial e pus forts e ab pus noble coratge, ab més d’ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres.

(cap. I, § 2; Llull, 1988b: 167)

 

A aquests homes se’ls hauria assignat l’animal més indicat per a servir-los, el cavall, i les armes més nobles per a exercir les seves responsabilitats, alhora que se’ls hauria atorgat el govern sobre la resta de la humanitat. Tenint en compte la noblesa de l’origen de la cavalleria i la seva funció social, era necessari que els futurs cavallers fossin ben conscients de la responsabilitat que implicava assumir l’orde; per això, Llull remarca la necessitat que els aspirants a cavaller aprenguin l’ofici des de ben joves, i que ho facin amb un cavaller experimentat, el qual han d’obeir i respectar. L’aprenentatge, doncs, no s’ha de limitar a l’exercici de les armes, sinó que també s’ha d’estendre a la cura dels animals i a altres activitats igualment humils i útils per a conèixer bé tots els aspectes relatius a l’exercici de la cavalleria i pal·liar el vici de supèrbia.

D’altra banda, amb l’objectiu de fer més evident la dignitat de l’orde de la cavalleria, Llull proposa equiparar-ne l’ensenyament al d’altres oficis o disciplines que requereixen un ensenyament reglat, com el dret, la medicina o la clerecia. El beat planteja, per tant, que per a accedir a la condició de cavaller calgui cursar també uns estudis i que la cavalleria esdevingui una “ciència escrita en llibres”.

Al segon capítol es defineix “l’ofici qui pertany a cavaller”, les obligacions del qual es poden sintetitzar en el càrrec de “mantenir e defendre la sancta fe catòlica” i de “mantenir justícia”; d’aquí la recomanació d’unir esforços amb el clergat i de defensar l’ordre social establert, i no pas atacar els membres de l’Església, desobeir el seu senyor natural o agredir el poble. El cavaller, en definitiva, havia d’evitar la pràctica de la violència aliena a l’exercici de les virtuts, és a dir, havia d’evitar tota violència que s’oposés a la primera intenció per a la qual l’orde havia estat creat.

Tenint en compte la importància del paper que havien de desenvolupar, era del tot necessari confirmar les aptituds d’aquells escuders que aspiraven a la dignitat de la cavalleria. El capítol tercer del tractat, doncs, està dedicat a l’examen que havien de superar, i que havia de permetre confirmar que els aspirants respectaven i temien el poder de Déu; que tenien les aptituds físiques i mentals indicades; que eren homes de paratge des d’antic —cosa que no es contradeia amb el fet que també els de “novell honrat llinatge” fossin armats cavallers, per bé que els situava en una posició secundària—, i que eren persones de bons i nobles costums.

Al capítol següent, el quart, situat just al centre del tractat, s’exposa el ritual de l’adobament. Bona part d’aquest apartat està dedicat a exposar el contingut del sermó que el prevere ha de predicar en la missa prèvia a l’acte, en el qual s’ha de fer èmfasi en els catorze articles de la fe, els deu manaments i els set sagraments de l’Església.

Al capítol cinquè es consigna l’armament, ofensiu i defensiu, que empraven els cavallers, i s’hi desenvolupa una detallada significació al·legòrica dels diversos components de l’armadura, tant del cavaller com del cavall; l’al·legoria es fa en clau cristiana i es destaquen les qualitats exigibles a un bon cavaller de Crist. L’associació de les diverses peces de l’arnès amb ideals pels quals aquest ha de lluitar (l’espasa significa la creu, la llança la veritat, etc.) i amb les qualitats que el defineixen com a cavaller n’afavoreix, al seu torn, la memorització.[2]

El penúltim capítol, el sisè, versa sobre “les costums qui pertanyen a cavaller”, i és íntegrament construït sobre l’oposició entre virtuts i vicis, amb un darrer excurs dedicat a la temprança i a alguns casos pràctics. Entre aquests darrers és remarcable que el beat assumeix, com a positives i necessàries, algunes pràctiques profundament arrelades entre els cavallers, com ara el gust pel luxe en el vestir o altres comportaments lligats a la cortesia, per tal de mantenir el seu estatus. Tot i que al llarg del llibre Llull s’esforça per bastir un model cavalleresc explícitament vinculat a la ideologia de l’Església, el seu plantejament no és assimilable a cap proposta que pretengués reduir els comportaments i costums de l’estament cavalleresc a una regla equiparable a les dels ordes monasticomilitars. Ben altrament, es mostra favorable a mantenir de manera nítida la distinció entre els tres ordes de la societat feudal, cadascun amb les funcions ben delimitades. És aquesta distribució explícita de responsabilitats el que ha de permetre, al seu torn, la col·laboració que propugna entre cavallers i clergat, destinada a conservar l’ordre social establert. Després d’aquest apartat sobre els hàbits i costums dels cavallers, el llibre es tanca amb un breu capítol, el setè, dedicat a l’“honor qui es cové ésser feta a cavaller”.

El Llibre de l’orde de cavalleria és un tractat escrit per instruir els futurs cavallers sobre el paper que la cavalleria tenia com a garant de la pau i l’ordre en l’estructurada societat medieval, i també sobre les responsabilitats que se’n derivaven per a aquell que fos investit amb aquesta dignitat. En diverses ocasions, Llull s’adreça com a mestre a un “escuder” genèric al qual fa recomanacions específiques. El to doctrinal del text contrasta vivament amb el pròleg, en què es narra un breu relat que entronca amb la literatura profana cortesana i cavalleresca. S’hi explica la trobada fortuïta entre dos personatges a la clariana d’un bosc, lloc per excel·lència de l’aventura literària. Aquest pròleg constitueix la primera mostra de literatura cavalleresca conservada en català, i posa de manifest que aquesta literatura ja circulava contemporàniament en terres de parla catalana.

 



[1]47. Segons Isidor de Sevilla, “Miles dictus […] quia unus est ex mille electus” (‘es diu miles […] perquè és un escollit entre mil’); Etimologies, vol. 9, 3, 32.

 

[2]48. Aquestes equivalències simbòliques formen part d’una tradició literària europea que reapareix en L’arnès del cavaller de Pere March o al capítol 35 del Tirant lo Blanc.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: