Fragment del mes: Instruccions per a l’ensenyança de minyons
Baldiri Reixac, Instruccions per a l’ensenyança de minyons. Vic: Eumo, Diputació de Barcelona, 1992.
Del tracte amb els minyons
Primerament, per a que lo mestre sia amat de sos deixebles és precís que ell los ame primer, perquè és regla general que si un vol ser amat àmia primer. I com lo mestre estiga en lloc dels pares, és precís que respecte de sos deixebles tinga la dolçura, paciència i carinyo d’un pare. Segonament, se requireix que lo mestre no tinga vicis, ni los aplaudesca en los altres. Tercerament, que sia austero sens ser àspero, i fàcil sens ser lleuger i laxo. Quartament, que no sia colèric noi prompte. Quintament, que sàpia notar les faltes que mereixen atenció. Sextament, que en lamanera d’ensenyar sia senzill, pacient i exacto. Sèptimament, que responga amb molt de gust a les dificultats que li proposen los deixebles, i que ell los interròguia i los propòsia també dificultats proporcionades a sa capacitat. Octavament, que alàbia als deixebles, quan són dignes de ser alabats, però no hi siga pròdigo ni lisongeador de sos deixebles. Novenament, quan lo mestre és obligat a corregir-los i reprendre-los, no los tràctia amb amargures i ofenses, perquè ells judiquen que lo mestre los porta odi. Dècimament, que los pàrlia sovint de la virtut, fent-ne sempre grans elogis, tractant-la com lo bé més excel·lent de tots los béns, lo més digne d’un home racional, al qual fa més honra que tot lo restant, i com una qualitat necessària per guanyar l’afecte i l’estimació de tot lo món, i com lo medi únic de ser verdaderament ditxós. Undècimanet, que los advertesca sovint de ses obligacions, perquè quant més los n’advertirà menos los haurà de castigar. Duodècimament, que cada dia los diga alguna cosa de profit perquè després la conferesquen entre si, perquè lo que lo mestre los diu fa més impressió que lo que ells lliguen. (p. 58-59, Tom I).
De la soledat, converses, visites, divertiments i jocs dels minyons
És molt convenient que los minyons des de petits s’aficiónien a la soledat, és a dir, procúrien estar sols lo més que puguen si desitgen ser hòmens en aquest món, perquè en la soledat s’il·lustra l’enteniment i se purifica el cor. Quan un home està sol és quan aprèn les coses, les contempla i les judica bé (…) Però no és menester que un minyó ni un home estiga sempre sol; també és convenient que tràctia i convèrsia amb los demés, perquè aixís tindrà un amor caritatiu més compassiu al pròxim i aprendrà moltes coses belles que jamai llegirà en algun llibre, i tindrà un modo animós i cortès en dir i fer que és impossible poder-lo alcançar sense tractar freqüentment ambles persones.(…)
També és necessari que los minyons se divertesquen i júguien, perquè l’esperit humà és dèbil i no pot estar sempre ocupat seriosament, però és una gran sabiduria saber fer son divertiment de les ocupacions. (…) perquè si estaven contínuament aplicats perdrien la salut de cosa i perdrien la vivesa de ses potències, perquè l’esperit humà és com la terra, que per llevar bon fruit vol estar amb repòs i sens treball, i si los minyons juguen i se diverteixen després estudien de millor gust. (p. 213-115, Tom I).
