Ramon Llull explica la seva vida
Per Francesc Tous
Encara que la Vida de mestre Ramon no sigui un dels textos lul·lians més coneguts pel públic català, es tracta d’un document de primera magnitud. Set-cents anys després de la seva redacció, malgrat les imprecisions i els buits que conté, l’obra continua sent la font d’informació més important per documentar la biografia de Ramon Llull. La vigència del llibre per presentar la vida i els objectius intel·lectuals del savi mallorquí, queda totalment provada pel fet que tant els professors universitaris, a les seves classes, com els especialistes, en els seus llibres, sovint se’n serveixen amb aquesta finalitat —tal com va fer, per exemple, Anthony Bonner, el curador de l’edició divulgativa de la Vida que Barcino ha publicat, en les seves Selected Works of Ramon Llull.
Es podria dir que la Vida és la primera autobiografia de les lletres catalanes, tot i que potser seria més precís definir-la com una biografia controlada per l’autor. Tal com Bonner exposa a l’inici de la introducció que encapçala el volum, Ramon va dictar el text a “certs religiosos amics seus” l’any 1311, per la qual cosa l’obra no està narrada en primera persona. Llull va morir quatre anys més tard, a finals de 1315 o principis de 1316, i per tant la Vida abraça la pràctica totalitat de la seva existència. Ara bé, cal tenir en compte que, com qualsevol altra biografia controlada pel mateix biografiat, el text no té la voluntat d’oferir una relació neutra de la successió d’esdeveniments que van constituir la vida del doctor il·luminat, sinó que Llull hi vehicula una imatge d’ell mateix, el centre de la qual és justament el fet d’haver rebut per il·luminació divina un mètode infal·lible per demostrar la veritat dels dogmes cristians. La Vida és una mena de full de serveis, una autojustificació, amb la qual Llull es volia presentar al concili ecumènic que es va celebrar a Viena del Delfinat, entre els anys 1311-1312, per tractar d’influir en les decisions que els prelats catòlics hi havien de prendre.
Evidentment, és aquest darrer aspecte el que fa de la Vida de mestre Ramon un text d’interès innegable per al lector modern. El llibre dictat per Llull el 1311 no és simplement una font d’informació erudita sinó un text que aprofita els recursos de la literatura per transmetre una determinada visió sobre la personalitat, la trajectòria i la missió d’un personatge que es va adonar del poder de les formes literàries per persuadir els seus coetanis, de la bondat dels seus projectes i de la necessitat de fer-los realitat. De fet, la Vida no és ni de bon tros la primera obra on Llull aboca dades autobiogràfiques. Ho havia començat a fer bastants anys abans, al Desconhort (1295), un llarg poema en versos alexandrins en què ja apareix l’esquema fonamental de la trajectòria vital de Ramon, i a partir de llavors, és habitual que Llull projecti en moltes de les seves obres un personatge de perfil autobiogràfic. La Vida és, doncs, el punt culminant de la ficció autobiogràfica lul·liana, el relat més complet de la vida de Ramon Llull.
Des d’un inici es fa evident que la biografia no ofereix una successió neutra i detallada de la vida de Llull. De fet, els primers trenta anys hi són completament absents, ja que el text comença d’aquesta manera: “Quan Ramon era senescal de la taula del rei de Mallorca, era encara jove i es dedicava massa a la composició de vanes cantilenes o cançons, així com a altres lascívies del segle. Una nit…”. A continuació es relata la “conversió a la penitència”, que Llull experimentà quan voltava la trentena, després que el Crist crucificat se li aparegués quatre o cinc vegades mentre composava una cançó d’amor per a una dama. Amb alguns altres buits, que deixen en la penombra períodes de temps força extensos, la narració presenta les grans fites que encara avui dia associem amb Llull: la voluntat de servir Déu i propagar la fe cristiana, l’estudi de l’àrab —exemplificat en la relació amb l’esclau musulmà—, la recepció per il·luminació divina de l’Art quan meditava en una muntanya, la fundació d’una escola de missioners a Miramar, la famosa crisi psicològica de Gènova, els dos viatges al nord d’Àfrica, els fracassos i els èxits intel·lectuals i polítics de Ramon, etc.
No cal que s’amoïnin els lectors amb poca imaginació, perquè tenim la immensa sort d’haver conservat, en paraules textuals de Bonner, una mena de còmic que il·lustra bona part d’aquests episodis i que inclou una versió abreujada de la Vida. El responsable d’aquest llibre il·lustrat fou el deixeble més fidel que Llull va fer a París, Thomas Le Myésier, que el va preparar com a obertura del Breviculum, una petita antologia d’obres del seu mestre dedicada a la reina de França. Thomas era un bon coneixedor del pensament de Llull i, a banda de les purament biogràfiques, va dissenyar tres il·lustracions que són una immillorable introducció gràfica a l’Art — l’edició de Barcino inclou reproduccions de totes les imatges. Potser fou gràcies a l’habilitat de trobar formats eficaços i bells per transmetre continguts filosòfics que Le Myésier es va entendre tan bé amb magister Raymundus.
 |
Vida de mestre Ramon, a cura d’Anthony Bonner és un nou volum de la Biblioteca Barcino que narra l’extraordinària vida de Ramon Llull explicada per ell mateix.Si voleu saber-ne més i tenir la possibilitat de comprar-lo, el podeu trobar fàcilment aquí. |
