Sant Vicent Ferrer, un showman de l’Edat Mitjana
Per Gemma Pellissa Prades
Els contemporanis de Vicent Ferrer (1350-1419) s’haurien estranyat que els sermons del dominicà fossin traduïts a l’alemany en ple segle XXI, no pas perquè no tinguessin èxit arreu d’Europa, sinó perquè, si fem cas dels testimonis coetanis, el predicador català era entès per tothom qui l’escoltava en la seua llengua materna, fins i tot pels bretons que no parlaven francès. Certament, sant Vicent Ferrer va ser un comunicador excel·lent. Amb una formació especialitzada en lògica i teologia, era capaç d’adaptar el discurs a un auditori popular a través de l’ús d’exemples, semblances i referències a la realitat quotidiana, de la gestualitat i de la reproducció de diàlegs col·loquials per amenitzar els sermons, que tenen la seva correspondència en l’estructura que Francesc Eiximenis exposa a l’Art de predicació al poble, escrita abans del 1379 en llatí.
Fet i fet, havia de mantenir l’atenció d’un públic que hi acudia de forma massiva per escoltar-lo durant dues, tres o fins i tot sis hores d’adoctrinament. Malauradament, tan sols hem conservat transcripcions de sermons de sant Vicent Ferrer, de vegades incomplets, i només un enregistrament audiovisual podria donar compte plenament de l’espectacle que acompanyava la predicació i que predisposava l’audiència a penedir-se i mortificar-se pels pecats comesos i les persones de religió no cristiana a convertir-s’hi. A Saragossa, per exemple, tenim constància que Vicent Ferrer obligà moros i jueus a assistir al sermó i hi ha notícies de l’hostilitat que les paraules del dominic despertaven envers els jueus per allà on passava. En una època com l’actual, en què se cerca l’impacte constant de l’espectador mitjançant la imatge i l’evocació de les emocions, en què predomina la cultura de masses i en què qui més qui menys ha participat en un flash mob (una mobilització espontània), no ens hauria de costar entendre l’encís que Vicent Ferrer exercia en l’audiència.
Després de la visió que el sant explica que va tenir mentre era a la cort pontifícia d’Avinyó, en la qual Jesús li havia demanat que prediqués arreu abans de l’arribada de l’Anticrist, l’any 1399 va començar a recórrer els camins damunt d’un ase en un itinerari que el portaria per bona part d’Europa. Però Vicent Ferrer no anava sol; l’acompanya un grup nombrós de persones (fins a 10.000 individus!) de totes les edats i estaments socials que peregrinaren amb ell, ja fos de forma temporal, ja fos de forma ininterrompuda, com fou el cas d’entre 150 i 300 seguidors fidels. Aquestes persones constituïen la companyia. Quan arribaven en una població nova, organitzaven processons multitudinàries, es flagel·laven (adults i infants) i, en definitiva, creaven un ambient propici a la recepció i l’abraçament dels ensenyaments del predicador. A la companyia també hi anaven reportadors que, com si fossin uns estudiants aplicats, anotaven mot per mot les paraules de l’orador perquè servissin de model per a altres predicadors. Es tractava de clergues, juristes i teòlegs capaços de posar els sermons per escrit en llengua vulgar i fins i tot de traduir-ne al llatí. Segurament, devien treballar per parelles, de manera que quan un dels dos perdia el fil, feia un gest a l’altre perquè continués la tasca. En acabar, devien posar les notes en comú i completar-ne les citacions per redactar la versió final del text.
Però l’interès que suscita la personalitat de sant Vicent Ferrer no s’esgota amb la missió predicadora que va dur a terme. En efecte, el dominic va ser un personatge influent en el panorama polític europeu del moment, va tenir un contacte estret amb reis i papes i prengué partit en temes polèmics d’una importància cabdal. Així, el 1383 esdevingué confessor de Violant de Bar, esposa del després rei Joan I, que defensà la legitimitat del papa d’Avinyó al Cisma d’Occident enfront del papa de Roma, tal com recorda Bernat Metge a Lo somni. Tres anys abans, el dominic ja havia adoptat una posició favorable al papa Climent VII en un tractat titulat De moderno Ecclesiae schismate, dedicat al rei Pere, que es mantingué neutral en aquesta qüestió. Això no obstant, va ser el mateix Vicent Ferrer que el 6 de gener de 1416 va declarar en un sermó al castell dels reis de Mallorca a Perpinyà que Ferran I retirava el suport a Benet XIII, el Papa Luna, amb el qual feia anys que es relacionava.
Així mateix, sant Vicent Ferrer havia format part del consell que elegí Ferran de Trastàmara com a successor de Martí l’Humà al Compromís de Casp (1412). En deixa constància en una de les anècdotes d’actualitat contemporània que introdueix als sermons: «Al castell de Casp, quan nosaltres, nou persones, hi érem per elegir rei, veureu què vos diré del diable. […] “Vols que te diga?, diu lo diable [a qui l’havia invocat], “la veritat sàpies, que de tres llegües entorn no m’hi puc acostar a Casp, per un hom que hi ha”. E érem nou» (Riquer 1964, II, 205). Efectivament, sant Vicent Ferrer és un personatge singular. El prestigi que aconseguí i els miracles que se li atribuïren li van valer la canonització l’any 1455.
Bibliografia de referència:
- Vicent Ferrer, Sermons, Josep Sanchis Sivera (ed.) i Gret Schib Torra (trad.), Barcino, Barcelona, 1932-1988.
- Vicent Ferrer, Sermons, Xavier Renedo i Lluís Cabré (eds.), Teide, Barcelona, 1993.
- Martí de Riquer (dir.), Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona, 1964. Reed. 1983, volum II, p. 197-264.
 Predigten és una antologia en alemany dels sermons de Sant Vicent publicada per Barcino i LIT Verlag. Si voleu saber-ne més i tenir la possibilitat de comprar-lo, el podeu trobar fàcilment aquí. |
