Tres raons per llegir l’Espill
Per Antònia Carré
Per què ens ha d’interessar llegir aquesta obra clàssica, escrita en el mateix any que el Tirant lo Blanc (1460), però en més de setze mil versos narratius de quatre síl·labes? Per no allargar-me, els donaré només tres raons, que espero que tinguin capacitat persuasiva.
La primera és perquè és una obra misògina, tan políticament incorrecta que per això mateix es fa atractiva. Introduir una mica de provocació a la nostra vida quotidiana pot anar la mar de bé… L’argument és ben simple: un vell decrèpit i quasi centenari narra la seva vida per demostrar tot el que ha patit al costat de les dones: la seva mare el va fer fora de casa, es va casar tres vegades i tots els matrimonis van ser un desastre. Un dia s’adorm i se li apareix en somni Salomó, el savi bíblic, que li explica amb molts exemples que té raó, que el millor que pot fer és oblidar la idea de tenir descendència i viure per sempre allunyat de les dones, que són perverses i enganyadores. Si Jaume Roig hagués escrit avui en dia l’Espill, dubto que cap editorial li hagués volgut publicar l’obra: l’haurien rebutjada per masclista, per incitació a la violència contra les dones i per crueltat. Però a l’edat mitjana les coses es veien d’una altra manera, l’antifeminisme era un tòpic literari i el públic de l’Espill es prenia a broma les animalades i els exabruptes. Reien. Llegien i reien.
La segona raó és perquè Jaume Roig ens ofereix un retrat molt viu de la societat contemporània, com si fos una novel·la realista. Per l’Espill hi fa desfilar els homes i les dones que circulaven pels carrers de València, enumera els indrets més emblemàtics de la seva ciutat, hi cita costums propis de l’època, professions, malalties, aliments, tertúlies, llibres, jocs, etc. L’Espill és una mina d’informació sobre la vida quotidiana del segle XV, de manera que ens podem fer una idea molt aproximada sobre com vivien i què feien la gent d’aquell segle tan remot. Els personatges que apareixen a l’Espill tenen vida pròpia de tan reals com semblen. Jaume Roig era metge i la seva professió li donava entrada a les cases de la gent benestant (de fet, va ser metge de la reina Maria de Castella, l’esposa d’Alfons el Magnànim), però també a les tribulacions dels pobres (va ser metge de diversos hospitals de València, on atenien la gent sense recursos). Jaume Roig coneixia tots els ressorts del cos i de l’ànima humanes i ho sap reflectir molt bé en la seva única obra. L’Espill pot interessar a un públic actual ampli, no només als amants de la literatura. En aquest sentit, m’agradaria remarcar un capítol de la introducció d’aquesta edició publicada per l’Editorial Barcino, que és el dedicat a reconstruir la biografia de l’autor. S’hi recullen totes les dades documentals localitzades fins ara i se’n descriu el perfil biogràfic: Jaume Roig pertany al patriciat urbà de València i va ser un metge que va aconseguir un prestigi social i econòmic gràcies a la bona pràctica de la seva professió. El seu èxit el va portar a treballar per a tots els estaments de poder del seu temps, el reial, el municipal i l’eclesiàstic. Es va casar amb Isabel Pellisser, va ser pare de sis fills, tres noies i tres nois, i no se li coneixen ni amants ni fills il·legítims. Pel que sembla, Jaume Roig va triomfar tant en el camp professional com en el personal, així és que no ens hem de prendre els seus estirabots misògins en un sentit estricte.
La tercera raó és perquè l’Espill és una obra esplèndida, magnífica. I divertida. Jaume Roig construeix al mil·límetre l’estructura de cada episodi, de manera que ens regala escenes que feien esclatar en una riallada el públic contemporani i que ens diverteixen encara a nosaltres. Com el cas d’una dona de Requena que és a punt de casar-se i que per amagar la manca de virginitat del seu cos fingeix estar endimoniada. El passatge reprodueix el diàleg entre el sacerdot que practica l’exorcisme i l’endimoniada que estrafà la veu, mentre el públic ho contempla astorat i en silenci. El final de l’episodi és feliç, amb el diable que surt pel forat més secret del cos de l’endimoniada i amb un comentari jocós del vell protagonista i narrador de la feta: tothom està content i el nòvio encara més! No acabaria mai, si volgués enumerar totes les escenes divertides de l’Espill. També n’hi ha que són un veritable despropòsit, un clar atemptat contra el sentit comú, com aquell episodi en què Salomó critica la insaciabilitat sexual de les dones i assegura que els seus forats no els podria omplir tot el cabal que baixa pel riu Xúquer ni el que baixa per l’Ebre. La metàfora és grollera i imperdonable, si ens la prenem en sentit literal. Però si entrem en el joc que ens proposa Jaume Roig esdevé un triomf tan espectacular com un pòquer d’asos.
Jaume Roig, Espill, a cura d’Antònia Carré, Editorial Barcino, Els Nostres Clàssics Autors Medievals, 2014.
