Fragment del mes: Avançament editorial L’expedició dels catalans a orient, de Ramon Muntaner
VIII. COM HI VA HAVER UNA LLUITA VIOLENTA ENTRE ELS CATALANS I ELS GENOVESOS A CONSTANTINOBLE
Quan van haver arribat a Constantinoble, l’emperador i el seu fill els van rebre amb gran goig i alegria, com també tota la gent de l’imperi. Però als genovesos, en canvi, no els va fer mica de gràcia: veien ben clar que, si els nouvinguts s’hi estaven gaire, ells perdrien els privilegis i la influència de què gaudien a l’imperi, perquè ara l’emperador no gosava fer res sinó el que ells volien, i en endavant no els apreciaria gens. Què us diré? El megaduc va prendre per esposa la neboda de l’emperador, una de les donzelles més belles i sàvies del món, i tan jove que només comptava setze anys. El casori es va celebrar amb gran joia i satisfacció, i es van pagar quatre mesades a tothom.
Però, mentre es feia tanta festa, els genovesos, per la seva supèrbia, van provocar una disputa amb els catalans que va desencadenar una brega aferrissada. Un home malvat que es deia Rosso de Finar va aferrar la bandera genovesa i tots ells van arribar des de Pera fins davant el palau de Blaquerna. I els nostres almogàvers i homes de mar van sortir amb un tal braó a plantar-los cara que ni el megaduc, ni els nobles ni els cavallers no van poder retenir-los. Van sortir amb un penó reial, acompanyats d’uns trenta escuders amb cavallers guarnits. I quan ja eren a tocar els uns dels altres, els trenta escuders van disposar-se a atacar i van envestir allà on hi havia plantada la bandera genovesa. Van abatre aquell Rosso de Finar i els almogàvers es van abraonar damunt d’ells. Què us diré? Doncs que aquí mateix va morir aquest Rosso de Finar juntament amb més de tres mil genovesos. L’emperador s’ho mirava tot des del seu palau, i xalava de valent. Estava tan alegre que va anunciar a tothom:
—Finalment, els genovesos han trobat algú que els abaixarà els fums! I amb molta raó, perquè els genovesos tenen la vergonya d’haver provocat els catalans!
Quan la bandera genovesa va ser a terra, i en Russo i altres homes destacats ja eren morts, els almogàvers, tot matant els seus enemics, volien anar a saquejar Pera, una ciutat poblada per genovesos, on tenien tots els seus tresors i mercaderies. Però, tan bon punt l’emperador va veure que anaven a saquejar aquesta ciutat, va cridar el megaduc i li va dir:
—Fill, aneu a aquesta vostra gent i feu-los tornar, que, si saquegen Pera, l’imperi s’haurà acabat. I és que els genovesos posseeixen moltes de les nostres riqueses, com també de les dels barons i de la resta de gent del nostre imperi.
El megaduc va muntar immediatament al cavall, amb la maça a la mà, i, seguit pels nobles i cavallers que l’havien acompanyat, es va encaminar cap al contingent dels almogàvers, que estaven a punt de saquejar la ciutat de Pera, i els féu tornar. D’aquesta manera, l’emperador va quedar content i ple de joia.
IX. COM EL MEGADUC VA ANAR A L’ARTAQUI I VA DERROTAR ELS TURCS
Quan van tenir tot això llest, van acomiadar-se de l’emperador, van embarcar i van fer proa al cap de l’Artaqui, perquè els turcs estaven decidits, de totes totes, a conquerir aquella península, que és una regió molt fèrtil. Tota aquesta península està protegida per una muralla que hi ha a l’istme que uneix el cap amb la terra ferma, i que presenta un front de batalla de menys de mitja milla, d’una costa a l’altra […]
El megaduc i tota la seva gent van desembarcar aquí mateix, sense que els turcs sospitessin res. Quan van haver pres terra, van saber que els turcs hi havien combatut aquell mateix dia. Per això, el megaduc va preguntar si eren lluny d’allà, i van respondre-li que unes dues llegües avall, i que ara s’estaven entre dos rius.
Tot seguit, el megaduc va anunciar que tothom estigués llest l’endemà per seguir l’estendard. Val a dir que ell brandava la seva pròpia bandera i la de l’emperador entre la cavalleria, mentre que els almogàvers duien un penó a l’avantguarda, amb les armes del rei d’Aragó, i un altre a la rereguarda, amb les armes de Frederic, rei de Sicília. […]
L’endemà al matí, plens de coratge i amb l’ànim ben alt, es van llevar tan d’hora que a trenc d’alba ja havien arribat al riu on els turcs havien acampat, amb les seves dones i els seus fills. Llavors van afanyar-se a atacar-los, i els turcs van quedar molt sorpresos d’aquests homes que els llançaven tal pluja de dards que no hi havia manera de plantar-hi cara. Què us diré? Un cop els turcs van empunyar les armes, la batalla va ser molt dura. Però, de què els va servir? El megaduc i la seva tropa de cavall i de peu es ficaven entre ells de tal manera que no hi pogueren resistir. I no volien girar cua, perquè els feia mal al cor abandonar les seves dones i els seus fills: abans s’estimaven més morir. Per això es pot dir que mai de la vida no havien derrotat uns homes que s’hi haguessin tornat amb tant de braó. Però, al cap i a l’últim, tots hi van deixar la pell, i les seves dones i els seus fills van ser fets presoners. Total, que, dels turcs, aquell dia en van morir tres mil homes de cavall i més de deu mil de peu.
El megaduc i els seus homes van assolar el camp, i no van deixar viu cap home més gran de deu anys. Després se’n van tornar cap a l’Artaqui amb gran joia i satisfacció. Van fer passar els esclaus i les esclaves dins les galeres, i també hi van carregar un bé de Déu de joies. […]
Però mentre que tothom exultava, els genovesos estaven enutjats. I, així mateix, estava molt disgustat i ple d’enveja el príncep Miquel, el fill gran de l’emperador. Tant és així que, a partir d’aquell dia, va dirigir tota la seva ira cap al megaduc i els seus homes. Més s’hauria estimat perdre l’imperi que no pas veure aquesta victòria, perquè ell havia anat a combatre amb els turcs amb molta més gent i l’havien fet fugir dues vegades, tot i que ell era un dels cavallers més forts i valents del món. Però és que Déu ha enviat tanta maledicció sobre els grecs que tothom els podria sotmetre. I això passa per dos pecats molt destacats que nien en ells. D’una banda, són el poble més orgullós del món, fins al punt que no respecten cap nació del món sinó la seva […]. I, d’altra banda, mostren menys caritat vers el proïsme que cap altra nació del món. Que, quan nosaltres érem a Constantinoble, la gent que fugia d’Anatòlia per escapar dels turcs cridava de fam i demanaven pa per l’amor de Déu, i jeien estirats damunt els femers, i cap grec no els volia donar res, […]. I així podreu entendre com Déu ha avorrit els grecs, que, com diu el savi, «quan Déu vol castigar algú, primer de tot li lleva el seny».
Ramon Muntaner, L’expedició dels catalans a Orient, versió de Jordi Llavina, Tast de Clàssics.
Al setembre a la venda!
Presentació el dia 9 de setembre, a les 19.15 h, a la Setmana del Llibre en Català. L’actor Jordi Boixaderas llegirà Ramon Muntaner.
