Els Accidents d’amor de Ramon Llull: l’al·legoria de la mort per amor
Cantaven los aucells l’alba e despertà’s l’amic, qui és alba.
E los aucells feniren llur cant e l’amic morí per l’amat en l’alba.”
Ramon Llull, Llibre d’amic i amat
Elisabet Armengol
El motiu de l’amic i l’amat apareix per primera vegada al Llibre de contemplació, però no és fins al Llibre d’amic i amat –l’obra mística més coneguda de Ramon Llull– que es consolida la metàfora de l’amic –el fidel i devot cristià–, i l’amat –Déu–, l’agent i el pacient de l’acció d’estimar, respectivament. Una altra presència de l’amic i l’amat, potser no tan coneguda, és la que es troba en els «Accidents d’amor», una novel·la breu inclosa dins el tractat Arbre de filosofia d’amor, escrit el 1298 durant la segona estada de Llull a París, i considerat com la culminació de la seva obra mística.
Accidents d’amor és l’última novetat de l’Editorial Barcino dins de la col·lecció Tast de Clàssics, que ofereix versions de clàssics medievals adaptades al català actual de la mà d’escriptors i poetes coneguts. En aquest cas, Pere Antoni Pons ha estat l’encarregat de fer la versió al català modern d’un relat original i entretingut que brinda la magnífica oportunitat (i més aprofitant que enguany se celebra l’Any Llull), d’apropar-se al pensament místic del beat mallorquí des d’una dimensió narrativa. Tal com s’explica al primer volum de la nova Història de la literatura catalana. Dels orígens al segle XIV, Accidents d’amor és una obra que representa la «derivació novel·lesca del nucli central de l’experiència mística, pràcticament sense precedents i que es pot interpretar com una recreació lul·liana de materials profans de l’estil del Roman de la Rose, una famosa història d’amor en clau al·legòrica, escrita a França al segle XIII.»
Els protagonistes d’Accidents d’amor són l’Amic i l’Amat, o més ben dit, l’amor entre l’Amic i l’Amat, en el qual prenen part diferents personatges secundaris i simbòlics com Dama d’Amor, Contrarietat d’amor, els donzells d’amor, el metge d’amor, Vida d’amor i Mort d’amor. La narració al·legòrica que aquí es presenta gira al voltant de la idea de morir d’amor per l’Amat, la prova de l’amor més digne i lleial, un aspecte d’entrada sorprenent i paradoxal, ja que la mort aquí és vista com quelcom positiu: «Morir d’amor per l’Amat és la proesa màxima del fidel cristià», més enllà de viure per seguir estimant l’Amat. Aquesta situació de morir per amor es desencadena arran de la malaltia d’amor de l’Amic, cada vegada més forta i difícil de suportar. Personatges com el metge d’amor i els donzells s’encarreguen d’incrementar desmesuradament la passió i la febre d’amor amb medicines i antídots que provoquen que l’amic se senti pres de l’amor més fervent. L’Amic, aleshores, no podent suportar aquest trasbals d’amor tan gran, decideix escapar-se. Tanmateix, qualsevol esforç és en va; els seus actes ja l’han condemnat a morir per amor.
En alguns dels diversos proverbis del llibre es discuteixen les condicions i les virtuts a les quals s’exposa l’amor. Trobem un bon exemple en la batalla dialèctica entre Vida d’amor (l’advocat) i Mort d’amor (el fiscal). Segons Mort d’amor, l’amor de l’Amic no és un bon amor perquè no troba repòs en les torbacions que li causa l’amor, i només si mor l’amor podrà ser més gran. Al seu torn, Vida d’amor al·lega que «sense la concordança de l’Amic i de l’Amat no hi ha cap amor que pugui ser bo», i si l’Amat mata l’Amic, l’amor desapareixerà, perquè «només l’amor que dura pot tenir el poder d’estimar.»
Cal no perdre de vista, tal com explica Pere Antoni Pons en la introducció del llibre, que Ramon Llull va escriure amb el propòsit d’instruir els creients perquè es lliuressin i estimessin a Déu amb totes les seves forces, «fins al punt de desitjar la mort i abraçar-la amb passió i sense temors quan aquesta arribi». Aquesta és una idea que també es localitza en alguna de les metàfores morals del Llibre d’amic i amat –obra que estableix molts punts de contacte amb Accidents d’amor– com el versicle que diu: «Amor és mar tribulada d’ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l’amic en la mar e en son perill pereixen sos turments e neixen sos compliments» [228]. Els mals d’amor només poden desaparèixer quan es naufraga, quan es mor, i no es distingeix entre el plaer i el dolor quan es tracta de l’amor a Déu, un i altre es fonen indissolublement, com l’Amic i l’Amat. (1)
En aquest cas, doncs, la literatura està al servei de l’Art, el sistema que Llull va concebre per dialogar sobre la fe al marge dels llibres sagrats, en el qual imperen uns plantejaments racionals per demostrar l’existència de Déu. En els Accidents d’amor l’al·legoria de la mort per amor serveix per advertir als creients que no poden ofendre a Déu amb els seus pecats, però també hi ha un altre missatge que plana sobre el llibre, el de la transcendència que suposa l’experiència mística i espiritual –que l’autor va viure de prop– i la relació entre el creient i Déu, entre l’Amic i l’Amat, que per a Ramon Llull perdura més enllà de la mort.
Pots comprar aquest llibre al web de l’Editorial Barcino
(1) Idea extreta del pròleg d’Eduardo Moga de la versió castellana del Llibre d’amic i amat, editada per Pre-textos / Barcino.
Avui aconsegueix el seu màxim apogeu la pluja de meteorits «Delta Acuaridas», un dels desitjos que demanaré és tenir aquest llibre i el Llibre d’amic i amat, serien una companyia perfecta en nits estelades i d’aire càlid com les de l’estimada Illa de Ramon Llull. #estiudeclàssics