Antígona i Electra també parlen català

Escrit per Amics d'Els Clàssics
novembre 9, 2017
Llibres i més, Novetats
Comentaris(16)

Ja pots llegir el Sòfocles que va traduir Carles Riba

El 1920, un jove Carles Riba va publicar dues tragèdies de Sòfocles en una traducció que representava un salt de gegant en la història de les versions catalanes de drames grecs. El volum aplegava els dos protagonistes femenins més memorables del dramaturg, Antígona i Electra, dues dones que s’enfronten al cap de la seva família per fidelitat a la justícia. En les traduccions de Riba, que oferim ara amb un estudi introductori, aquestes tragèdies encara ressonen amb tots els matisos del seu noble desplegament, amb tota la brutalitat dels seus xocs d’idees i de passions.

L’últim quart del s.XIX apareixen traduccions de Sòfocles al català, però un abisme separa aquests intents esporàdics de la feina de Riba, pel seu talent literari i de coneixements de grec; també hi ha una diferència radical de plantejament. Riba no vol adaptar el teatre antic a les convencions modernes, ni tan sols a les formes mètriques del seu temps.

I, a nivell lingüístic, interrompuda la tradició culta del català, es troba en un moment de «plasticitat germinal» encara no plenament normativitzat: cal servir-se amb intel·ligència de les inseguretats i les possibilitats infinites d’un moment històric que Riba, tot i el desig de superar-lo, pot assaborir amb plaer: «Assistim a un espectacle rar i magnífic: una llengua que és com si es creés sota les nostres mans.» Crear en la nostra llengua, però talment en el temps de l’autor: amb aquesta fórmula Riba s’esforça a presentar la llengua de la traducció com una llengua de la diferència, on es recrea un món que no és el dels lectors.

Les heroïnes gregues: Electra i Antígona

Parlem de dues tragèdies que presenten certs punts de contacte i, alhora, mostren dues maneres dramàtiques de Sòfocles radicalment diferents. En tots dos casos la protagonista és una dona que, en una situació extrema, s’aparta de les normes que el seu món imposa a la feminitat. Si en els discursos públics de l’Atenes del segle v les dones eren criatures febles i silencioses recloses als espais interiors de la casa, Antígona i Electra es mouen per l’exterior, discursegen sense temences i posseeixen una força extraordinària. Totes dues s’enfronten als caps de la seva família, que també són els sobirans de la ciutat; Antígona per defensar la dignitat religiosa del cadàver del seu germà, Electra per fidelitat a la memòria del seu pare assassinat a traïció. Potser és per aquesta comunitat de desobediències i de lleialtats, per les possibilitats expressives que dóna als protagonistes femenins de les obres, que les tragèdies apareixen aplegades en el mateix volum.

En l’Antígona, si bé tot el que hi passa és explicable des d’un punt de vista exclusivament humà, sempre s’insinua l’existència d’un segon pla més que humà, que no és una predestinació a la manera de la teologia cristiana, sinó alguna cosa més difusa, que rep tota mena de noms però es resisteix a ser dita d’una manera terminant. En l’Electra tot es deu a l’astúcia i la perfídia de l’home, i fins i tot els rituals funeraris, d’una opacitat inquietant, serveixen com a molt per transmetre missatges entre els mortals, i encara missatges sovint enganyosos.

La joia de Riba, reeditada

Hi ha molt més que això, naturalment. Ja en la versió del 1920, Riba va saber fer justícia a la complexitat d’aquestes obres com no ho havia fet ningú abans en català. La seva obsessió pel detall no era res més que un profund respecte per tot allò que l’obra mostrava o contenia en potència, i que ell es considerava obligat a oferir als seus contemporanis i a les generacions futures. Avui, gairebé cent anys més tard, encara podem llegir aquelles traduccions amb plaer, interès i fascinació. Qui les milloraria més endavant, seria el mateix poeta. Entre nosaltres, a les obres de Sòfocles encara no s’hi ha enfrontat cap traductor amb una visió més agosarada, competent i precisa que la de Riba.

Aquest post conté fragments adaptats de la introducció del curador de la nostra edició, Raül Garrigasait: hel·lenista, editor, traductor i escriptor. Des del 2008 coordina la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins. La seva tesi doctoral estudia les traduccions d’Èsquil que van fer Wilhelm von Humboldt i Carles Riba.