Ausiàs March segons Josep Piera: XXIX i LXVIII

Escrit per Amics d'Els Clàssics
octubre 10, 2011
Novetats
Comentaris(1)

Dues poesies d’Ausiàs March versionades per Josep Piera

XXIX

Tal com el brau que fuig cap al desert
quan és vençut pel seu semblant, que el força,
no torna fins que s’ha recuperat
per destruir aquell qui l’ha ofés,
així em cal allunyar-me de vós;
el vostre gest ha confós el meu ànim;
no tornaré fins que s’haja ben fos
la por que m’impedeix de ser feliç.

LXVIII

No faig així com el petit vailet
que va cercant senyor que se’l festege,
i el tinga a escalf en el temps de glaçada
i fresc d’estiu, quan la calor té el ple;
gens no aprecia el valor del senyor
i abomina de les seues maneres,
i veu ben clar que va per mal camí
si l’estat vol canviar a millor.

Jo sóc aquell que en el temps de tempesta,
quan els altres festegen vora els focs
i amb ells puc compartir els propis jocs,
vaig sobre neu, descalç, la testa nua,
servint senyor que mai no fou vassall,
ni a ningú mai va retre homenatge,
i en tot fet lleig tingué el cor salvatge;
ell sols em diu que un bon guardó tindré.

Plena de seny, lletjos desitjos talle;
en el meu hort no vull les males herbes;
perquè s’entenga com dins del meu cor
els pensaments no em davallen avall.

Aquí, el text original

XXIX

Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant, qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.

LXVIII

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa·l faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc d’estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver amb ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, amb nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne·l vénc esment de fer mai homenatge,
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entés com dins en mon coratge
los pensaments no em davallen avall.