Fragment del mes: Bienve Moya, Cada dia és festa
Bienve Moya, Cada dia és festa
Entrants o entremesos La festa és una malaltia que s’encomana, neix d’un estat rememoratiu individual i es trasllada a l’estat col·lectiu. I aquest sentiment tan complex no és fútil, xaró, ranci ni caduc. Crec, com Marc Fumaroli, que la veritable modernitat, la modernitat progressista, consisteix a adoptar una posició crítica respecte a les estratègies de falsa racionalització, d’uniformització a la baixa i de banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica.
I la festa, la festa popular, és, creu-me, amic lector, un formidable antídot contra els mals de la falsa modernitat que campa entre nosaltres en aquest començament de segle. La festa es pot entendre com un pacte de no-agressió, com un espai mental i físic sense conflictes que una comunitat, una societat local, un sector social o un grup amb interessos afins utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i que fa servir com a eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l’oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies (locals versus nacionals) en les quals s’han reconegut els seus antecessors; i, als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els les mostra i els hi inicia per poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret.
Tot i així, no vol dir que en aquest espai sense conflictes no n’hi hagi: el conflicte és un element bàsic de tota la dinàmica social, i, precisament en la festa, hi apareix en concurrència amb la competició i amb l’ostentació. Però, compte!: hi apareix en una forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia i, per tant, desposseït d’agressivitat, d’aquí que parlem d’un pacte de no-agressió. […]
Primer plat: l’hivern Amb el temps d’Advent comença el cicle festiu de Nadal. L’Advent, que pot durar de vint-i-un fins a vint-i-vuit dies, el conformen estrictament les setmanes senceres dels quatre diumenges abans de Nadal. Advent significa ‘arribada’: en concret l’Advent cristià es relaciona amb l’arribada del Nadal, el naixement del Nen Jesús. Per seguir el compte de les setmanes d’Advent era costum confeccionar un calendari, a l’estil de la Vella Quaresma, que incloïa des del primer dia d’Advent fins al darrer de Nadal. Aquest costum està molt estès als països del nord d’Europa i, sobretot, entre la canalla. Cada dia els nens han de destapar una casella del calendari, que conté un dibuix del cicle nadalenc o d’un altre motiu tradicional. En els calendaris més luxosos, dins les caselles s’hi amaga una llaminadura, generalment un bombó de xocolata. […]
Segon plat: la primavera Medir o Ermenter (3 de Març): Diu la llegenda que, durant la romanització, Medir era un pagès que vivia en una vall de Collserola. Un dia que sembrava faves va passar el bisbe Sever de Barcelona, que, perseguit pels soldats –romans, és clar–, fugia pel vell camí que de Barcino portava al Castrum Octavianum (Sant Cugat). El bisbe li contà que fugia per haver predicat la nova fe i, decidit a morir per aquesta fe, li demanà que quan preguntessin si l’havia vist digués la veritat. Un cop va passar Sever, les llavors de les faves van créixer miraculosament. Poc després arribaren els perseguidors i van preguntar a Medir si havia vist passar el bisbe, i ell digué la veritat: que mentre sembrava les faves havia passat el bisbe. Els romans, sabedors que el bisbe anava davant seu, i advertint que les faves eren ben florides, pensaren que Medir volia protegir el bisbe, i l’empresonaren i fou martiritzat al costat del bisbe Sever. […]
Tercer plat: l’estiu La festivitat del Corpus Christi, segons la tradició, cau en dijous, exactament seixanta dies després del Diumenge de Pasqua, encara que a les poblacions on no és festiu es trasllada al diumenge següent. Al Principat, el dia de Corpus és festiu a Berga, on celebren la Patum. El Corpus és una festivitat antiga i conté el més alt grau de sincretisme de les celebracions religiosopopulars cristianes. La doctrina antiga del Corpus és la celebració del dogma de l’eucaristia, el cos de Crist transsubstanciat en pa. Aquest dogma, declarat per Innocenci III, el papa més poderós de l’Edat Mitjana, contemporani de Saladí i propagador de la croada contra els càtars o albigesos, fou elevat a celebració principal de l’Església el 1264. Aquesta antiga commemoració cristiana, en gran mesura, va arribar a ser, d’entre la sàvia doctrina sincrètica dels vells pares del cristianisme, la més espectacular i reeixida. I parlem de sincretisme perquè, en el Corpus, es van combinar les velles festes de les primícies –recordem que la festa se celebra en l’estació de les collites dels cereals, «pel juny, la falç al puny»– amb la perillosa, pels seus antecedents pagans, i complexa idea de la transsubstanciació d’un déu en els aliments sagrats. No debades en la forja d’aquest dogma –d’aquesta festa del cristianisme– van intervenir-hi Francesc i Clara d’Assís i Tomàs d’Aquino. Sembla lògic, doncs, que al llarg dels seguicis processionals, la festa de l’eucaristia –del pa sagrat– prengués la dimensió que prengué, i que en aquests seguicis convergissin religions naturalistes: figures de gegants i bestiari fabulós, representacions mimades i dansades de les velles religions citades, exercicis de joglars caminaires i tutti quanti.
Postres: la tardor La festa de la Mare de Déu de la Cinta a Tortosa: la musulmana Turtutxa, l’últim bastió andalusí del que en el futur seria territori del Principat de Catalunya, fou conquerida el 1148 pel comte-rei Ramon Berenguer IV. Un dia del mes de març de 1178, trenta anys després, un pietós clergue que entrava a la catedral, que no era l’edifici actual sinó una primitiva església romànica, sentí com amb el temple buit sonaven els compassos del Te Deum. Meravellat, pogué veure com, pel mig de l’adust edifici, una resplendent senyora es dirigia cap a l’altar amb un ciri encès a cada mà. El sacerdot quedà en suspens mentre la senyora li deia: «Sóc la Mare de Déu, i aquests que m’acompanyen, els apòstols Pere i Pau. Com a penyora de la meva presència, us deixo aquesta Cinta amb què cenyeixo el meu vestit.» Aquest relat es recull en breviaris antics de la catedral de Tortosa i en documents de l’Arxiu Capitular, un dels quals és de l’any 1347. En aquella època, aquesta mena de miracles eren coses naturals, i posseïen, és clar, la magnificència del que narra el breviari de Tortosa. En l’escaiença d’aquesta efemèride, Tortosa celebra la seva festa major d’estiu, que comença uns dies abans de finir l’agost i s’acaba pels volts del dia de les marededéus trobades. Si hi aneu amb canalla, no deixeu de mostrar-los la Cucafera, el drac de Tortosa, que ha adoptat la figura d’una gran tortuga amb un cap de cocodril i bat sorollosament les barres: clap, clap! […].
Llibre publicat amb el suport de: 
