Fragment del mes: Crònica de la croada contra Catalunya
Bernat Desclot, Crònica de la croada contra Catalunya, l’any 1285, versió de Miquel Desclot, Tast de Clàssics, Editorial Barcino, 2015.
COM EL REI D’ARAGÓ, AMB TOTA LA SEVA CAVALLERIA, PASSÀ DAVANT LA HOST DELS FRANCESOS. AIXÒ FOU EL SANT DIA DE SANTA MARIA D’AGOST, L’ANY DE NOSTRE SENYOR 1285
I després partí de la ciutat de Barcelona, i se’n va anar en un monestir de monjos benedictins de Catalunya, lloc de gran devoció on Déu ha fet sempre molts miracles i virtuts a tothom. Aquest lloc s’anomena Santa Maria de Montserrat, i és un lloc molt salvatge i agrest, situat entre grans muntanyes feréstegues. El rei hi estigué i vetllà tota una nit davant l’altar de madona santa Maria, i li pregà de bon cor i de bona voluntat, molt humilment, que intercedís amb el seu fill Jesucrist perquè li concedís ajuda i valença, de manera que els seus enemics sofrissin penitència pels abusos que havien comès, és a dir, perquè havien entrat a la seva terra indegudament, i que comprovessin que major cosa era el poder de Déu i de la seva santa virtut que no pas el d’ells, que tenien la fe i l’esperança en la supèrbia i en l’orgull, per raó de la multitud de gent i del tresor que posseïen. I, després de vetllar el rei allà tota una nit, de bon matí, oïda la missa, oferí els seus presents a madona santa Maria. I en acabat partí d’aquell lloc amb tota la seva companyia i anà a través de les muntanyes fins a arribar a Hostalric. Aquí hi trobà tots els barons i els gentilhomes de Catalunya que hi estaven en frontera, i tots van tenir un gran goig de la seva vinguda.
I aquí determinà que, si podia establir de guarnició un puig que hi ha prop de Girona, que es diu Tudela, li podia ser de gran profit, perquè, si el podia establir, no comptava que ningú l’en pogués fer fora, i era un lloc immillorable perquè s’hi reunís tota la seva gent, el dia fixat per a la batalla. Per això, després de passar uns dies a Hostalric, un dia el rei va fer manament a tots els cavallers i la resta de la companyia que l’endemà estiguessin aparellats, amb les seves armes, per seguir-lo allà on ell digués. I tots van fer la seva voluntat, però no sabien res de les seves intencions ni on volia anar, sinó que ell aniria primer, i ells el seguirien, així com fan les ovelles amb el seu pastor.
En venir l’endemà matí, tots estaven aparellats com el rei havia manat. El rei endarrerí l’ardit fins al vespre, quan ja havien passat dues o tres hores de la nit, i els cavalls havien menjat la civada, i el rei i els cavallers havien dormit una mica. El rei es guarní i va fer guarnir tots els altres, a cavall i a peu. I, un cop tots guarnits, eren cinc-cents cavallers amb les seves armes i cinc mil servents, entre almogàvers i altres. I van enfilar de dret el camí de Girona, i van cavalcar tant durant la nit que, quan el sol apuntava, ja eren davant de Girona, i van passar davant la host dels francesos, tan a prop que no hi havia un tret de ballesta entre els uns i els altres, talment que, si els uns parlaven alt, els altres podien sentir el que deien, que no hi havia entremig sinó un riu que es diu Ter. I, quan va passar el rei amb la seva companyia, va fer anar primers els servents amb llances i ballestes, amb cent cavallers que els lliurà per guarda, i ell, amb tres-cents cavallers, passà enmig, i darrere venien les atzembles, amb els atzemblers i amb cent cavallers de guarda. I van passar, decidits i desafiants, sense trobar que ningú els digués res, sinó que els francesos els miraven i es meravellaven com si veiessin un ase volar, però no es pensaven pas que el rei d’Aragó fos allí. En Ramon Folc i els que estaven en l’establiment de Girona van conèixer prou que el rei hi era, car pensaven que ningú al món no gosaria passar enllà ni aventurar-s’hi tan fortament si el noble rei d’Aragó no fos allí. Per això, tan bon punt els van veure, van fer a grans crits:
—Aragó, Aragó!
I es pensaven que el rei d’Aragó volia atacar la host. Però el rei passà tranquil·lament, com ja s’ha dit, esperant si li sortia algú a l’encontre. En veure que ningú no li sortia i que no era factible que ell els ataqués, si ells, que tants eren, no li deien res, continuà avançant amb tota la seva companyia, fins que la host del rei de França el van haver perdut de vista. I aleshores ell travessà per un camí i pujà a atendar-se al puig de Tudela, del qual ja us hem parlat, i hi estigueren tot aquell dia.
