Els cavallers errants van existir i altres històries

Història de la literatura catalana. Literatura medieval (III). Segle XV

Elisabet Armengol

Estem fets de relats i d’històries. Necessitem explicar amb paraules allò que ens envolta i ens configura per organitzar i donar sentit a la realitat viscuda. A la vegada, estructurem la nostra història col·lectiva i la fem intel·ligible ordenant-la, perioditzant-la, tot i que no podem oblidar que, com diria Claudio Guillén, els períodes són una referència, però estan plens de matisos. De fet, la història de la literatura presenta un continuum del qual és difícil extreure’n fronteres clares, i és en aquesta estructuració del relat col·lectiu, on també es produeix un diàleg amb tota la tradició que ens ha precedit i ens interpel·la.

Per aquest motiu, resulta interessant la Història de la Literatura Catalana, editada conjuntament per l’Enciclopèdia de Catalunya, l’Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Un projecte sòlid i ambiciós, que dialoga amb la tradició anterior–especialment amb les altres dues grans síntesis de la literatura catalana, la de Rubió i Balaguer i la de Martí de Riquer– i alhora, repensa i actualitza la història de la literatura catalana. L’accés a noves dades, i a traduccions que han permès accedir al nucli de la producció medieval, ha possibilitat, juntament amb la recerca filològica d’aquests últims trenta anys, una revisió i actualització de les fonts, i una ampliació dels continguts, sobretot pel que fa al tractament de textos des d’un punt de vista literari.

La recent publicació del tercer volum de literatura medieval, dirigit com els altres dos per la doctora Lola Badia, tanca l’etapa medieval i l’estudi de la literatura del segle XV que ja va iniciar-se amb el segon volum. L’obra ressegueix al llarg de nou capítols la literatura cavalleresca –el Curial e Güelfa, el Tirant lo Blanc–, i la prosa històrica i sentimental. Aprofundeix en les obres de Joan Roís de Corella, l’Espill de Jaume Roig, la prosa religiosa d’Isabel de Villena, i també analitza la producció de l’escriptura valenciana de la segona meitat del segle XV. Finalment, clou el volum l’estudi de les manifestacions teatrals profanes i sacres.

Cada un d’aquests nou capítols aborda un ampli ventall d’aspectes. El primer que obra el volum, «Cavalleria i literatura» analitza l’ideal de cavalleria encarnat pel cavaller errant, la relació de la cavalleria amb la noblesa i l’església, “el viure novel·lesc a la Corona d’Aragó”, així com la incidència que van tenir les biografies cavalleresques de l’època. Quina relació s’estableix entre aquestes últimes i les novel·les cavalleresques? Quin paper hi juguen en elles el que és real del que és imaginari?

Les biografies cavalleresques oferien sobretot, un joc entre la realitat i la ficció, o potser més aviat un desajustament entre ambdues. Per una banda, tenien com a referent personatges reals, cavallers de carn i ossos que lluitaven i participaven dels torneigs, com Miquel Orís, Pere de Cervelló i Ponç de Perellós, entre altres personatges destacats. Tanmateix, per l’altra, els autors s’impregnaven dels referents de la tradició clàssica i de la tradició artúrica per construir aquests personatges, i per tant, s’emmotllaven a uns models ja establerts i tancats. És aquí on es produeix el desajustament, ja que els seus referents històrics esdevenen vertaders, però el seu conjunt no pot ser considerat com a tal pel fort component d’invenció que conté.

Torneig medieval

Les biografies cavalleresques podien ser considerades com a model de les vides dels personatges del segle XV, però aquestes vides imitaven i estaven subjectes a un model literari que exalçava el personatge. Per tant, el procés de creació literària, sigui narració real o sigui fictícia, era pràcticament el mateix, un esquema biogràfic definit a priori, en el qual els personatges podien confondre’s perfectament. Tal com explica Anton M. Espadaler, «Jean de Saintré podria haver estat un personatge real, però pertany a la ficció, en canvi, Jaques de Lalaing podria haver estat fictici, perquè algunes de les seves aventures són absolutament novel·lesques, però hom té documentat el Lalaing històric. I Pero Niño, el protagonista d’El Victorial, que es comporta en ocasions amb menys lògica i amb una temeritat impròpia de l’estratègia militar que se li suposa, a vegades és menys prudent que el mateix Tirant lo Blanc.»

Així doncs, les biografies cavalleresques, tant si són històriques com de ficció,  individuals o col·lectives, mantenen un estret lligam amb les novel·les cavalleresques. De fet, configuren un dels molts antecedents literaris de novel·les com Tirant lo Blanc, Curial e Güelfa o Petit Jean de Saintré. Aquestes novel·les són considerades biografies fictícies, però a la vegada també podrien confondre’s per històriques per la versemblança de les aventures dels  personatges.

En definitiva, la línia que separa la realitat de la ficció pot ser difosa i ambigua, però sense voluntat manifesta d’engany. Els fets no es distorsionaven amb l’objectiu d’enredar al lector, sinó que formaven part d’un joc literari, al servei de l’enaltiment de la figura del cavaller, ja que no podem oblidar que per damunt de tot,  com molts autors han assenyalat, «la cavalleria configura un mite».

Història de la literatura catalana. Literatura medieval (III). Segle XV, Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2015.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Código Seguridad: