Crònica de Vilafranca: aquí jau lo rei en Pere… brindem!
Una no té l’oportunitat massa sovint de fer un tast de cava al lloc mateix on va morir Pere el Gran. Els Amics d’Els Clàssics van proposar, per al dissabte 2 de juny, una ruta per la Vilafranca (del Penedès) medieval. Suggeridor, sobretot perquè hi he passejat moltíssimes vegades i no hi havia parat mai atenció.
Érem una quarantena d’encuriosits, els qui vam pujar a l’autocar als Jardinets de Gràcia a les 9 del matí rumb als descobriments –amb un entusiasme contingut, què us diré, era prou d’hora… Un cop descarregats al capdamunt de la rambla vilafranquina, el guia que ens acompanyaria tot el matí es va presentar i vam començar. De camí a la basílica de Santa Maria, vam recórrer la rambla, per on passava l’antiga muralla (que ara és, el que en queda, dins les cases), envoltats del bullici del mercat de carrer dels dissabtes. Un cop a Santa Maria, davant la porta primitiva (la lateral) vam haver d’aplicar el zoom per descobrir les marques dels picapedrers a les parets exteriors i les pintures murals del XIV a les dovelles de l’arc de mig punt, que servien a la població analfabeta per entendre la tradició i la simbologia cristiana. Sembla que a l’època romànica es va decidir situar la capella dalt del petit turó, i més endavant, al gòtic, s’hi va fer al damunt l’edifici gòtic actual de la basílica.
Un cop dins, les dimensions ens van sorprendre: una nau única, neta, amb una gran rosassa sobre la porta principal. Allà vam saber que un incendi als anys 30 del segle XX va obligar a reconstruir-ho tot, i que es va fer seguint imatges antigues per imitar la forja i tots els detalls. Ah, i llavors vam baixar a la cripta, que sempre té aquell punt d’Indiana Jones que duem a dins. Hi vam trobar un petit altar, una foto dels castellers fent pilars dins del temple –érem al rovell de l’ou dels castells– i una escultura de mida natural de Josep Llimona que representava el davallament del a creu de Jesús.
Gràcies al guia, que se’l veia apassionat de l’escultor, vam conèixe’n la història –un noi devot, que feia escultures de petit amb la cera de les espelmes, que perdé 4 fills i la dona, que s’escindí dels excessos del moviment modernista per crear el Cercle Artístic de Sant Lluc, seguidor del bisbe Torres i Bages, qui li encarregà l’obra. Recuperats del salt temporal, vam sortir al carrer per contemplar la façana principal de la basílica i la gran varietat de gàrgoles, que agafen formes d’animals fantàstics, i les escultures de caps humans sota la línia de la coberta, que podrien ser les persones protectores de la nova església.
Ara tocava caminar fora muralles –imaginàries, perquè no en queda quasi res– per anar una església de l’antic convent dels franciscans, del XIII, on vam veure ossaris de nobles de mitja comarca (com el sepulcre de Bernat de Castellet, mort en la conquesta de Sardenya i representat vestit de cavaller i de franciscà) i el retaule gòtic de la Mare de Déu i sant Jordi, del conegut Lluís Borrassà. I vam visitar-ne el claustre, sempre amb aquell clima pausat i reflexiu.
I bé, ara ja ens calia avançar cap al punt final que, ni més ni menys, era l’antic palau reial, on va morir Pere el Gran. Un cop vam creuar la porta, però, el vi n’havia pres el protagonisme: érem al Vinseum, museu de la viticultura. Vam fer un altre viatge temporal, aquest cop a través del camp, la vinya, el cultiu tradicional, les plagues, l’embriaguesa, el comerç… I l’estudi del vi com a substància i procés, tan desconegut antigament i tan sofisticat en l’actualitat. Una copa de cava al final ens va demostrar una de les grans virtuts del vi: agermanar la gent al voltant d’una taula.
Presentació de les grans cròniques
La darrera parada de la sortida era el dinar al restaurant Gat Blau. En una sala reservada, vam gaudir d’uns canelons i un pollastre farcit que no tenien res a envejar al Llibre de totes maneres de potatges. I, després de les postres, arribava el cafè literari, a càrrec d’en Jordi Llavina i en Joan Santanach. Vam tenir la sort de sentir de primera mà l’adaptació que en Llavina va fer de L’expedició dels catalans a orient, de Ramon Muntaner, i la que féu Miquel Desclot de la Crònica de la croada contra Catalunya, de Bernat Desclot, explicada pel director editorial, en Santanach.
En Jordi Llavina va començar parlant del “què us dirè?” que apareix reiteradament a la crònica. Va destacar que Ramon Muntaner “va saber casar les armes i les lletres, bé que aquestes segones probablement van passar inadvertides per a molts dels que van acompanyar-lo en aquella llarga i treballada aventura a l’Orient. El podríem definir com un autèntic capità —o, encara més, sobirà— de l’escriptura: només pel centenar de pàgines d’aquesta Expedició, ja mereix el denominatiu!”.
“Els capítols de l’Expedició de Muntaner que jo he adaptat al català actual narren les aventures bèl·liques de Roger de Flor al capdavant dels almogàvers a Bizanci i a Grècia durant els primers anys del segle XIV.” L’Expedició, doncs es remunta a l’any 1303, quan l’anomenada Gran Companyia Catalana, formada sobretot per tropes mercenàries sota el comandament de Roger de Flor, va arribar a Constantinoble contra l’amenaça turca. L’assassinat a traïció del cabdill català a Adrianòpolis va donar lloc a la famosa Venjança catalana, que encara és recordada pel poble grec.
Al final vam transportar-nos a la invasió francesa de 1285 amb el Joan Santanach, que ens va situar i llegir fragments de la Crònica de Desclot, com aquests:
[Fugida de Perpinyà del rei En Jaume]
Quan el rei va haver dit això, vingué el mestre amb el pic i el capmartell, i va obrir i trencar lloses de la cambra, que era enllosada, i va encertar el lloc on era l’aigüera [claveguera], i la trobà més ampla i tot del que es pensava. El rei En Jaume, en veure-ho, es va tenir per salvat. De seguida van agafar l’aigua d’un safareig que hi havia arran de la paret de la cambra i n’hi van abocar tanta que tota l’aigüera en va quedar escurada. I aleshores el mestre va entrar-hi a dins amb llum de candela i la resseguí tota, fins a la sortida enfora del castell, i veié que era prou bona i que s’hi podia passar bé. Se’n tornà al rei i li ho va dir, i el rei en tingué gran goig. I aquest es vestí una gramalla de blanc de Narbona, amb tint de grana, folrada amb llana de xai, i entrà a l’aigüera amb el mestre, que anava al davant amb llum de candela en una llanterna, i dos escuders que el seguien al darrere, i prou. Abans de sortir, prengué comiat de la muller, la reina, i amb grans plors es van separar tots dos.
Ella es va quedar a la cambra, i el rei se’n va anar per l’aigüera, com ha estat dit, fins que va ser a l’altre cap, enfora del castell. El rei En Jaume, en veure’s a fora, es tingué per salvat, i es trobà tot brut, ell i el vestit, però no s’hi amoïnà gens, tan gran era el seu goig per haver-se escapat.
[Saqueig d’Elna]
Llavors, en venir el matí, els francesos es van guarnir per a la batalla, i van conèixer que no hi havia cap home a cavall. S’acostaren al mur per totes bandes i combateren molt fortament i dura, i hi prengueren molt de mal, car un gentilhome molt honrat de França hi va ser ferit amb un cairell de ballesta de dos peus i al punt caigué mort fred, i tants se n’hi aplegaren per llevar-lo que els de dins es van pensar que fos el rei de França o el seu fill. Però la tropa de fora era tan gran, i els van donar tants d’assalts, que, abans de partir, prengueren la vila per força i hi entraren dins. I aquí es van abatre sobre homes, dones i infants, que no respectaven res ni ningú. I entraven a les esglésies de la vila i les robaven, i trencaven les creus i les imatges dels sants que hi havia, i tot ho llançaren a perdició, i escamparen les relíquies dels sants. I agafaven els infants petits i els estampaven contra les parets, i després forçaven i jeien amb les dones viudes i les donzelles i les altres, que no guardaven reverència per l’església ni per l’altar, sinó que jeien amb elles allí mateix. En acabat, quan hi havien jagut tant com volien, les mataven i les nafraven malament, que no hi valia clamar mercè ni cridar ni res. Que mai tan gran lletgesa ni tan gran crueltat no fou feta per gent de cap llei, cristians ni jueus ni sarraïns ni pagans, que aquella va ser major crueltat que la del rei Herodes quan va fer matar els Innocents a la ciutat de Betlem.
Una jornada entre segles que ens va apropar a la Vilafranca medieval: amb la muralla, la basílica, l’església dels franciscans, el palau reial i les Cròniques; i a la Vilafranca actual: amb el mercat de dissabte, el Vinseum i l’àpat suculent que vam menjar per dinar!
Gràcies a tots els qui vau venir i us esperem a la propera sortida!
Troba’ls al nostre web:
6ipkpx
3enugm
9hpi09
qmmaai
jwi96z