Els drames de sempre
[Text d’Enric Vila]
Seria bo que, quan l’editorial Barcino acabi de publicar tots els volums que constitueixen la crònica de Miquel Parets, es faci un llibre a l’abast del gran públic que reculli els greatest hits del text. Suposo que el llibre començaria igual, amb la sumptuosa entrada a Barcelona de Felip IV i el comte Duc d’Olivares, el març de 1626. Suposo que continuaria amb el jurament de les Constitucions i que aviat arribaria l’episodi en què el rei marxa de la ciutat a la francesa, ofès per les objeccions que els catalans fan a les seves demandes.
Quan el rei i Olivares van arribar a Barcelona, ja corria la brama que volien convertir la monarquia en una sola corona i unificar lleis i monedes. En el seu dietari, el jurista Jeroni Pujades, un contemporani molt més culte i ric que Parets, però que aleshores ja s’acostava al final de la seva vida, relata els intents que els dirigents de la ciutat van fer per avisar-los “dels pits que trobarien” si agafaven aquest camí.
Popularitzar testimonis com els de Pujades o Parets ajudaria a esvair l’aire de llegenda que té encara la nostra història. L’accidentada vida política del país fa que, quan els historiadors expliquen el nostre passat, els catalans sovint siguem tractats com els alemanys o els indis de les pel·lícules de Hollywood i no s’entengui gaire perquè hem fet les coses.
L’obra de Parets és irregular i extensíssima, però està escrita amb una intuïció literària notable i un estil senzill que té moments brillants en les descripcions. La seva crònica abraça un periode històric decisiu. Quan Parets es posa a escriure, la monarquia hispànica no té rival a Europa, és la força hegemònica mundial; quan mor el 1661, el poder militar ha passat a França i el mediterrani ha perdut la seva força comercial definitivament, a favor d’Amsterdam i les Províncies Unides.
Parets es va trobar atrapat al bell mig d’un greu conflicte entre un Estat que vivia de l’expoli i la conquesta i un país que necessitava el comerç per desenvolupar-se. La crisi econòmica, l’esclat de la guerra dels Segadors i una pesta que li va matar bona part de la família van marcar la seva vida. Es va casar tres vegades i no el va sobreviure cap fill. En un moment de la crònica, escriu: “Teníem en aquell temps en Catalunya les tres plagas majós que déu pot enviar a un poble, que eren fams, pesta y guerra, que totes aquexes plagues hi eren ab abundància.”
Si no fos per l’obra que ha deixat, la història de Parets seria trista i força comuna. Sobrepassat pels esdeveniments, quan va morir només va deixar la seva mare, isolada i empobrida. L’única victòria sobre l’època que aquest artesà barceloní ple d’expectatives va aconseguir en vida, va ser escapar-se de la pesta que va esclatar a la ciutat el 1651, en ple setge de les tropes castellanes. L’altre gran victòria és la memorialística. La crònica de Parets ha sobreviscut quatre segles, tot i que fins ara sobretot s’havia anat transmetent en versions traduïdes al castellà i més o menys adulterades. Segons els experts, la descripció dels estralls provocats per l’epidèmia té pocs equivalents en cap llengua i època. De fet, existeix una traducció anglesa de l’episodi, editada per Amelang: A Journal of the Plague Year: The Diary of the Barcelona (1651), by Miquel Parets.
En tot cas, el punt més interessant de l’obra és el punt de vista. Primerament perquè les classes populars són un col·lectiu amb una veu feble dins el relat de la història moderna, però també per la representativitat que li dóna l’amplitud de contactes i relacions socials que articulaven la vida de l’autor. Tot i pertànyer a la classe popular, Parets va participar activament en la vida política de la ciutat, fins al punt que va ser un dels encarregats de negociar la rendició de Barcelona a les tropes castellanes el 1652. Parets era un home amb un fort arrelament a la ciutat, on hi tenia avantpassats des de 1389, com a mínim. Això, el fet de ser fill d’una continuïtat poc habitual en el país, pot ajudar a entendre, més enllà dels índex d’alfabetització de les classes populars, les motivacions que el van portar a escriure la seva crònica.
El dietari copsa el batec quotidià de Barcelona a través de la descripció de fets viscuts, públics i privats, però també recull notícies copiades de gasetes que corrien pel país. La creixent consciència patriòtica de l’autor es combina amb la seva decepció, també creixent, pel curs dels esdeveniments, i deixa a entreveure els drames de sempre. La manca d’unes elits capaces de fer-se respectar i estimar pel país; l’idealisme descordat dels sectors més empobrits; la ferotge rivalitat amb els castellans; i una adhesió general a les constitucions més sentimental que no pas organitzada i ambiciosa. Vista amb perspectiva, la descripció que Parets fa de l’entrada dels segadors a Barcelona té un fort regust de juliol del 1936: “Tots anaven molt ben armats ab dos o tres padrenyals i xispes llargues. Y així entraren que ningú no·ls digués cosa, que, com era de gust de la gent, ningú no·ls deia res, perquè ells feien lo que nosaltros avíam de fer”. Resumint, es podria dir que Parets va viure en una Barcelona més preocupada per mantenir els privilegis reials que per bastir una nació i que per això, justament, els va acabar perdent.
[…] ressenya que vaig escriure per Barcino, amb motiu de la publicació de l’extraordinari dietari de Miquel […]