Fragment del mes: “Pus que demandat m’havets”, poema de Jaume Escrivà
En aquest poema, el valencià Jaume Escrivà (? – 1411), jugant jocosament amb el seu cognom, respon a la petició d’una dona sobre les eines necessàries per aprendre a escriure. Ronald E. Surtz, en un article a la revista Catalan Review (2012), va més enllà de la lectura literal i el considera una clara al·lusió a l’acte sexual.
Pus que demandat m’havets
com porets prendre d’escriure,
tot primer no us vullats riure,
senyora, quan escriurets.
L’art d’escriure vol la ploma
fort dura, que no es doblec.
Mai escriurets bé sens goma.
Però sia fes lo bec;
lo tinter no estiga sec;
la ploma, per sa mesura,
per far millor escriptura,
haja un palm e dos dets,
senyora, quan escriurets.
Del trempar la maestria
prolixament la us diré.
La ploma se vol que sia
aguda, cairada bé.
Encara més, se cové
la part dreta sia curta.
Guardats la tinta no surta
tro tant que mester l’haurets,
senyora, quan escriurets.
Ab la mà que hom se senya,
la ploma, si us plats, tenits;
però tostemps vos sovenya
que la tingats ab tres dits
–lladoncs farets bells escrits–
e lo quart dit que hi consenta.
En lo tinter haja tinta
perquè la ploma hi mullets,
senyora, quan escriurets.
La tinta sia gomada
e lo paper blanc e llis;
e, si sots acalorada
escrivint, eu vos avís
que nulla gota sortís
en lo paper per mullar.
Sovint vos plaia eixugar
e els dits romanguen tots nets,
senyora, quan escriurets.
Dessobre lo genoll destre
vol estar pla lo paper.
Doncs, aprenets del bon mestre.
Pus d’escriure us plau saber,
continuar se requer.
E pus vets que hai dat recapte
e d’escriure sui tan apte,
demandats-me totes vets,
senyora, quan escriurets.
Ni divendres ni dissabte,
perquè iscats molt pus apta,
no cessets gens ne hi guardets,
senyora, quan escriurets.
